dijous, 27 de setembre del 2012

Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe



Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.

La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.

I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare,  l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.

Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.

Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?

Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.

Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.

18 comentaris:

  1. Una altra a la llista per llegir...
    Explicar la història de la teva família pot arriba a ser una novel·la molt llarga

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquesta po ser la temptació, allargar-se. En aquest cas l'explica en 200 pàgines...

      Elimina
  2. Un gran llibre, nítid, sec i entranyable.

    ResponElimina
  3. Una de les coses que més lamento es no haver tingut més criteri per fer parlar als oncles sobre la vida de la família. Saber-ne detalls, saber d'on venim...

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix amb el meu avi. Jo tenia 11 anys quan va morir i no vaig poder preguntar-li res ni de la família, ni de la guerra, ni com es va fer mosso d'esquadra de la República. I després l'àvia va tenir Althzeimer... els records es van fondre.

      Elimina
  4. El vaig trobar original, en aquest aspecte i en alguns altres em va agrada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quadern, benvinguda
      He intentat plasmar més aviat les sensacions que no pas dir simplement si m'ha agradat o no (no sé si me n'he sortit). L'estructura fragmentària és contemporània però he llegit altres textos que encara es fragmentaven de forma més evident i dràstica.

      Elimina
  5. De tota manera, Eulàlia, no desitges fer algun creuer? Jo, sí, i no trobo companyia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un creuer? Els creuers em semblen el deliri de l'opulència que ens han fet creure. Un luxe de "nous rics".

      És la darrera cosa on m'apuntaria, Joan.

      Elimina
  6. Una vez me embarque en un ballenero y me llame Ismael. Eso tiene mucho mérito cuando uno es de Burgos..He tenido muchas vidas y me quedan muchas más, eso nunca lo podrá hacer la televisión...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Este verano pasamos por Burgos. Y puedo afirmar que si, que tiene mérito. Eso de tener muchas vidas nos hace mas longevos que los gatos

      Elimina
  7. Eulàlia, jo no ho veig com un "deliri" de res, sinó com una experiència que potser em plauria, i a l'abast d'una classe mitjana àmplia. Res d'opulència, necessàriament, tot i que això depèn del contracte que s'estableixi, i de les condicions. Però suposo que tot és una qüestió de gustos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara els preus estan rebentats, és clar, pero no deixen de ser un exponent del quiero i no puedo de nou rics. Els "nou rics" en què crèiem equivocadament que ens havíem convertit.Només pesar en la imatge del capità convidant a la seva taula alguns passatgers m'agafen mals de ventre. És una imatge que associo a la dels casinos, no hi puc fer més, em crea rebuig.

      Elimina
  8. Crec que és una novel·la exemplar fins i tot en la seva modèstia, perquè diu sense alçar la veu i sense fer soroll. Però diu moltes coses. Explica que la història d'una família és la història d'una disgregació (desintegració?) i la metàfora del viatge li va perfecta.
    És surrealista veure el comentari del creuer, per cert: sempre ens sorprenen els comentaris tan oportuns.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser precisament gràcies a la seva modèstia que la fa una novel·la tan recomenable.

      (I, en fi, sobre el comentari del creuer, em vaig quedar perplexa, però no vaig gosar dir-hi res més)

      Elimina
    2. El comentari del creuer era agafant tangencialment un del temes del post, però no veig que n'hi hagi per a tant. Al cap i a la fi, de "creueristes", avui dia, n'hi ha molts, i no tots són rics, ni nous ni vells. I insisteixo: jo, per ara, no en sóc un. Potser el faria finalment i no m'agradaria...

      A més, hi ha tantes coses nocives, en el món d'avui, que no aconsegueixo veure que fer un creuer en sigui una. Lleure a banda -que no és poc-, també deu servir per a mantenir molts -o pocs- llocs de treball. I sense tantes contraindicacions com Eurovegas, posem per cas.

      Elimina
  9. A vegades oblidem què portem i deixem enrere, oi? Això fa més difícil el camí. Si es troba! M'has temptat, Eulàlia. Li faré un cop d'ull.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails