dissabte, 2 de març del 2013
Agafar aire
Ets tu l'adulta, et dius, et diuen. Et repeteixes, t'ho repeteixen. Ets tu l'adulta, sents la veu com un eco, com un miratge, com un reflex. Parles, parles i no fas. Un somni, un pou profund per on caus avall, avall. Un dia, la veu aspra, l'altre, el cop de puny. Perplexitat. Ets tu l'adulta. Sents la teva pròpia veu. Ets tu l'adulta, penses. Però el pou segueix sense fons, sense acabament, sense final. Foscor i tenebres. Ets tu l'adulta i ho saps, però ets sents feble i fràgil. Com se sent, com se sent? Perduda, perduda. Dolguda. Com pots acompanyar-la en el trànsit. Com? Com pots resistir el maltracte. Un dia, dos, tres. Ets l'adulta. Com un mantra. Remolins i tempestes. Quina tristor, impotència. No, impotència, no!
Agafar aire.
A la nit la neu ha cobert els camins, els prats, ha vestit els arbres de festa. Carretera blanca, flors d'ametller amagades sota els flocs de neu. L'ocre que ressalta entre el blanc immaculat. El sol cau brillant sobre el blanc dels camps. La teva rialla il·lumina el paisatge.
Agafar aire.
Ser una mica més dona i menys mare.
Agafar aire.
Una pausa per ser jo, per ser nosaltres, per respirar. Ens cal poca cosa, un àpat improvisat i amb sorpreses. Pujar a 1100 metres, i veure l'Ebre als nostres peus. Riure amb cara de fred. Caminar dins la trinxera. Recordar els morts que fa vuitanta anys van lluitar per la nostra llibertat. Passejar amb la cara glaçada i el vent xiulant a les orelles. Sentir la teva mà quan poso la meva dins la teva butxaca. Nas fred i llavis càlids.
Necessitar aquest nosaltres.
Agafem aire.
Aturar-nos i mirar el vell pont sobre el riu que flueix. La casa en runes, el pont intacte. Meravellar-nos de la profunditat de l'aigua.
El riu flueix. La vida flueix.
La meva veu altre cop. Agafa el timó i llisca pel riu, tot anirà millor.
Aire fresc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
I, com ho dius!
ResponEliminaAgafes aire amb la mirada i els sons. Per molts anys!
Teresa
No sé mai com contestar aquests missatges afalagadors, llevat d'agrair-los... Gràcies, Teresa. I benvinguda.
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMe has recordado esto:
ResponEliminaPues si vemos lo presente
cómo en un punto se es ido
y acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo no venido
por pasado.
No se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera,
más que duró lo que vio
porque todo ha de pasar
por tal manera.
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
que es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
y consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
y más chicos,
y llegados, son iguales
los que viven por sus manos
y los ricos.
Hay veces que hay que pararse, coger aire y seguir caminando hacia adelante.
Un saludo.
A veces son sorprendentes las conexiones que creamos, ir de mi texto a Jorge Manrique!
EliminaPararse, coger aire. Caminar. Eso intento pero sin conseguirlo muy bien. El ahogo viene enseguida...
Las conexiones mentales que realizamos soon sorprendentes. ¡Ir de mi texto a Jorge Manrique!
Eliminapararse coger aire respirar y sumergirse de nuevo. Lo peligroso sería no coger ese aire.
Agafar aire es senyal d'estar viu
ResponEliminaAmb poques paraules dius molt, Aris.
EliminaInhalar té a veure amb el desig de viure, i exhalar amb el de morir. Per això devem esbufegar quan alguna cosa ens disgusta.
ResponEliminaDoncs millor que inhalem aire fresc. De vegades sento que estic exhalant massa sovint.
EliminaViure, riure, inhalar, cantar.
Dues inspiracions abans de cada gest, de cada passa... Aquest és el mantra d'aquells que s'acaren a la gran altitud d'igual a igual (res d'oxigen pur a raig!).
ResponEliminaTal vegada passi que l'atmosfera s'ha aclofat i a cotes baixes ens envolti l'aire enrarit de les grans alçàries. Els experts haurien d'estudiar l'inquietant fenomen.