Post fet a mà

Ho va començar la Mireia d'Un altre invent, (a qui jo no coneixia abans) i la seva iniciativa s'ha anat estenent com una taca d'oli arreu dels blogs.

M'hi afegeixo amb una carta feta a raig...

20N (73)

Les xifres que gairebé en codi titulen aquest post tenen relació amb un aniversari:
Avui és 20 de novembre. 20N.

Avui és un dia efemèride. Però no vull esmentar el dictador. No en vull fer apologia.

Si avui vull recordar un aniversari és el que guarda relació amb la segona xifra: 73.

L’atzar va fer que un 20N, un 20 de novembre de fa 73 anys, el 1936, una bala –perduda o no– acabés amb la vida de Durruti.

Em sembla que és aquesta l’efemèride que cal recordar, un 20N. No l’altra, aquella que tots tenim al cap.

Malauradament, encara.

Notre Dame de Fourvière

Des de la matinada, el vent esbufega enfurismat. Arrenca les fulles dels arbres, se les endú enllà, les aixeca, les deixa caure, les escampa, les apila... El batents dels portals del carrer espeteguen, fent grinyolar les frontisses. La gent camina atrafegada cenyint-se els abrics i les bufandes, sota el cel gris.

Enmig d’aquesta ventada goso sortir a passejar pel Lió antic. Le vieux Lyon, que en diuen els autòctons, jau a la vora de la riba de la Saône i conserva un cert aire medieval, reconvertit ara en recorregut turístic. Per sobre de les teulades centenàries la basílica de Nostra Senyora de Fourvière s'alça erecta, sostinguda per un bosc que emet reflexos de tardor. Des de dalt estant, vigila la ciutat amb ulls amatents. Sembla que vulgui abatre's sobre la vella vil·la, prepotent. Una escala costeruda s'enfila per superar el desnivell. Un peu darrere l'altre vaig pujant. Esbufego, el cor em batega frenètic a les temples. M'aturo per recuperar l'alè. Les fulles s'arremolinen i amunteguen sobre els graons. Amunt. Arribo a la plaça i el panorama s'estén davant meu: la ciutat, els dos rius. Lluny, els Alps. Bado mentre identifico els llocs emblemàtics.

Entro al temple i un ofec em tenalla el coll. L'indret sembla tret de la cambra dels horrors. Columnes amb àligues amenaçadores, sostres foscos, decoració recargolada. A les parets, mosaics daurats amb escenes bèl·liques i violentes: la batalla de Lepant, Cirili en un discurs desaforat, Joana d'Arc cremada a la foguera... El catolicisme mai s'ha caracteritzat per defensar els drets humans, els valors positius. Tan sols culpabilitat i càstig. Aquesta església n'és una prova. Una més.

Necessito aire. Surto buscant la llum. Però el dia s'ha enfosquit i comença a ploure.

Perfum

Baixava per la rambla
i vaig entrar a la botiga
de perfums occitans.
Hi vaig trobar aquella ampolla
bella i estriada,
la mateixa que descansava
al prestatge del teu bany.

Amb un gest casual
vaig amarar un paper secant
amb l'aroma.

Uns minuts mes tard
vaig viatjar fins el teu coll,
allà,
a la cantonada
on tu i jo ens vam fet el primer petó.

La néta, l'home vell i l'amic

Un home vell dret a la popa d'un vaixell, mirant desaparèixer el seu país a l'horitzó. Amb el seu país, la seva vida. Ho ha perdut tot, la família, els veïns, allò que ha estat ell mateix, allò que ha conegut al llarg de tants anys. Però li queda un motiu per viure, la seva néta. Més o menys així -però no exactament així- comença la darrera novel·la que he llegit: La petite fille de Monsieur Linh.

En unes cent cinquanta pàgines i de mica en mica, a través d'una narració pausada i suggerent, Philippe Claudel em transporta per un munt de reflexions, sobre els immigrants, les guerres, les pèrdues, els refugiats, els records, l'amistat, la comunicació, la incomunicació (la qual curiosament no és deguda a les fronteres lingüístiques)...

Un seguit d'imatges poètiques i sensibilitat em van arribant des la primera plana.
I arribo a la darrera amb una emoció continguda. En poques pàgines diu molt. És atemporal, i també sense localitació, perquè ens diu poc dels països d'origen ni de destí, perquè no cal, perquè els temes que toca són universals, perquè... al cap i la fi, tots podem ser emigrants un dia. O potser tots en som una mica, cada dia.

La Maria fa el sopar

La Maria feineja per la cuina. Els nens ja han sopat i els ha fet rentar les dents. Els ha posat el pijama i ara ja són a dormir. Els ha costat una mica i s'hi ha hagut d'esmerçar una bona estona abans no es calmessin. Els ha llegit un parell de contes, o deu, i finalment ha aconseguit que se'ls tanquessin els ulls.

Tota la tarda ha estat embolicada, els ha anat a buscar al col·legi, els ha portat a música. Pel camí, de tornada, ha parat a la botiga a comprar peix fresc, rap, perquè a en Ramon li agrada el rap. En arribar a casa ha ajudat a fer els deures al gran.

Al matí, en Ramon havia marxat d'hora i tot just tancar-se la porta ella s'havia posat a fer feina. Havia netejat la pols i fet el terra abans de llevar els nens. Havia deixat els llits fets i havia marxat a treballar. La casa havia d'estar perfecta. Com cada dia.

Ara ja pot fer el sopar per a ella i el Ramon. Encara li falta una mica per acabar-lo. Ha parat la taula amb les estovalles netes, perquè ell no suporta les taques. Ha posat els gots tot repassant-los amb un drap de cotó. Els plats estan ben arrenglerats. Els coberts brillen amb desmesura. Hom diria que és un dia especial.

Sent la clau al pany de la porta. És massa d'hora. Encara no ha acabat el sopar. Per un mil·lisegon es queda immobilitzada. Les mans li fan un lleu tremolor i la cullera li cau a terra. Sent les passes pel passadís, s'afanya a ajupir-se i recollir-la abans ell no sigui a la porta. Massa tard.

- Estic mort.

La Maria esbiaixa un somriure, s'eixuga les mans al davantal i cuita cap el dormitori, a agafar les sabatilles. Avui sembla que està de bon humor. Va depressa i un gest maldestre fa anar una de les sabatilles per terra. Sembla que ell no se n'ha adonat. La recull i s'acosta al sofà on el Ramon ha deixat caure tota la seva massa corporal, immensa. De genolls li deslliga els cordons de les sabates. El nus es fa de pregar. Els dits se li entortolliguen. S'aixeca, porta les sabates al dormitori. I torna cap a la cuina.

- I el sopar?- demana ell.

- Estarà en cinc minuts- barboteja a forma de disculpa.

- Ets una bagassa- és el so inquietant d'una serp abans de clavar la queixalada.

Ella es petrifica. Un ofec, conegut i quotidià, se li nua al voltant del coll i no la deixa avançar. Gosa encara pronunciar unes paraules a tall d'explicació.

- Als nens els ha costat molt de dormir...

- Sempre ho he dit, que ets una pèssima mare. - s'alça més depressa del que el seu volum podria fer pensar i s'acosta a ella, que segueix paralitzada -. Ets ben inútil.

La Maria tanca el ulls. Espera el primer cop.

Rosses i morenes

Alguna cosa em desassossega. Hi ha alguna cosa imperceptible en el post del sisè arcà que no acaba de deixar-me tranquil·la. I no sé identificar molt bé què és. El post descriu una carta, parla de les decisions, parla de dos tipus d'amor, de dos tipus de dona...

Dos tipus de dona: la rossa, la morena. Símbols arrelats en els nostres referents.

Potser és per aquí que no em quadra. Potser és aquesta dicotomia allò que em molesta. Ja hi tornem a ser amb els estereotips.
La que encarna la passió, aquella que no se sotmet a res, contraposada a la que encarna la vida en família. La dona perversa, la femme fatale, versus la dona angelical? La bruixa versus la princesa?

La societat patriarcal ens ha sotmès, a les dones. Ens ha posat etiquetes terribles.

Exigeixo els meus drets.
El meu dret a ser una bona mare quan s'escau: angelical, dolça, fins i tot rossa (si em tenyeixo, és clar). Al meu dret a ser seductora i bruna, i que la passió se m'emporti. A ser companya sexual i alhora mare. A ser un còctel. A jugar tots els papers de l'auca. A ser mestressa de casa i femme fatale.

Tot això i més, tot barrejat. Potser no cal triar entre la rossa i la morena, em dic. Potser tot està en una sola dona. Perquè som un caleidoscopi.




Imatges:
la rossa: Anna Maldonado
la morena: stunkid

Futbolistes en vaga i científics fugitius

Primer va ser la crisi, profunda, abismal, fosca i marejadora. Després d'una etapa de bonança se'ns caigueren els vels. Ens vam quedar tots perplexos. Segons més tard, o mesos més tard depèn de qui, ens vam anar adonant que això ja es veia a venir. Que tanta bonança econòmica era una fal·làcia. Que la bombolla immobiliària havia de petar. Era evident. Clar, diàfan.

Després se'ns van obrir noves expectatives. Ens vam convèncer tots plegat que una crisi profunda rebentaria les bases del capitalisme. L'esquinçaríem. Alguna cosa nova i lluent renaixeria. Fins i tot un Sarkozy vaticinava la "refundació del capitalisme".

És obvi. Tot serà diferent. Alguna cosa ha de canviar.

Passen els mesos d'una lentitud que espanta i aquí no passa res. Les xifres mostres brots d'esperança -diuen- i allò que ens dèiem que es desmuntaria es queda quietet i inamovible. I tornen les jubilacions amb pasta gansa i els sous esgarrifosos, amb contractacions futbolístiques i formulauneres que si no són una bombolla igual que la immobiliària ja em direu què son.

No em crec que el futbol es regeixi per les "lleis de l'oferta i la demanda" sinó més aviat per la més pura especulació. Les xifres que es maneguen als fitxatges no es poden cobrir tan sols pels drets televisius. Molts clubs de futbol han hagut de jugar també amb operacions immobiliàries: una bombolla que alimenta una altra bombolla, que n'alimenta encara una altra. Com les nines russes.

Un afortunat acord pressupostari, puntual per al 2010, qüestiona aquella llei coneguda pel sobrenom de llei Beckham mitjançant la qual aquells treballadors "desplaçats" que guanyen més de 600.000 € tributen un 24%. Ara tributaran al 43%. Ves quin greu que em sap, en comptes de poder-se comprar una casa amb jardí cada any, hauran de esperar dos.

La lliga de futbol ja s'ha esquinçat la vestimenta i ha dit que hi hauran vagues. Bona notícia: ens lliurarem del futbol!

I la nostra inefable CIU ens augura que la cosa tindrà conseqüències catastròfiques, perquè els científics ens abandonaran per anar a terres promeses més acollidores. De quins científics parla?
Els "nostres" científics JA estan en altres terres i no crec que sigui perquè tinguin avantatges fiscals, sinó perquè les condicions d'inversió en investigació i desenvolupament (I +D) fan el seu treball "factible".

M'he anat per les branques. M'he desviat del tema. Parlàvem de refundar el capitalisme...

Ja em perdonareu: al capitalisme no el refunda ni la mare que el va parir.

Dedicat al Pol (per la frase que li he manllevat)

Petit indi, faula i marginalitat poètica

Marc Recha ens ofereix amb Petit indi una faula sobre el pas de l'adolescència al món adult. Ens mostra una història que hipnotitza, plena de metàfores i imatges que es fixen a la retina. Ens mostra una història de suburbi, deixat anar de la mà dels polítics i tecnòcrates. Aquesta terra de ningú, que no és ni ciutat ni camp. On les ànimes perdudes troben el seu llogarret. Terra d'obrers suburbials que sobreviuen com poden, dipositant lleus esperances a una aposta de canòdrom. Terra de perdedors, hereus d'una subBarcelona vella, arrossegada, hereva del creixement dels anys 60. Aquella Barcelona que no serveix per mostrar-la als turistes, aquella que no ven, aquella de la qual no cal preocupar-se'n llevat de per destrossar-la, una mica més. Una Barcelona marginal que sovint ens volen amagar i que se'ns mostra amb una bellesa sorprenent.

Curiosament, en un moment del relat, un diàleg em remet a Riell Bulevard, al post sobre la presó i Amadeu Casellas. Fa més o menys així:

- Tenen la mare aïllada, un parell de mesos. Diuen que li va trencar la cara a un dels guàrdies.
- Sempre diuen el mateix.

Tinc la impressió que em perdo coses. Que no arribo a captar tot allò que la pel·lícula em vol dir:

Les mirades parlen.
Els personatges parlen.
Els paisatges parlen.
La música parla.
Els silencis parlen.

M'aixeco de la cadira del cinema quan les lletres ja han acabat i gairebé ja no queda ningú. És això fer-se gran?

Diu en Marc que es torna més clàssic. M'agrada.

Cent anys de "La Escuela Moderna", de Ferrer Guardia

Passen els dies. Flueixen l'un darrere l'altre i quan te n'adones ja han passat cent anys. Bé, potser no tant. Però els dies tenen pressa. Quan en Lluís va escriure sobre el centenari de l'afusellament de Ferrer Guardia, vaig comentar -i prometre- que parlaria del seu llibre La Escuela Moderna. I ja som a novembre i de cop m'adono que encara no he escrit ni dues línies sobre el llibre. En realitat, tant li és. No calen aniversaris per recordar, tot i que els aniversaris siguin moltes vegades perfecta excusa per fer-ho.

La meva forma d'homenatjar el pensador llibertari ha estat llegir la seva obra. Vagi per endavant que no sóc pedagoga, ni tinc res a veure amb l'educació (tan sols -i no és poc- en el meu paper de mare), vull dir que no sóc mestra, ni he estudiat res a respecte, ni res que se li assembli.

En algun lloc, ara ja no localitzo on, he llegit que es criticava que Ferrer Guardia no era un gran intel·lectual, i que el text de La escuela moderna no és un gran text. Puc entendre el seu posicionament en tant que l'estructura és una mica estranya, segueix un cert ordre cronològic i va aportant les seves bases d'una manera on no sembla prioritzar, on sembla que hagi abocat les seves idees amb una mena de "tallo i enganxo" ara un text d'aquí, ara un pensament d'allà, força curiós.

Però el text diu gran coses.

Les seves idees bàsiques són:

- l'ensenyament "racional", entenent per racional l'ensenyament basat en la ciència, en la observació empírica, fugint de dogmatismes.
- l'ensenyament laic, sense ensenyar cap mena de religió ni dogma, per tal que els alumnes pensin per si mateixos.
- la coeducació nens i nenes
- la coeducació de les classes socials
- Sense premis, sense càstigs, sense exàmens.

Hi ha altres temes que ara a mi em semblen menors - tot i que en certs àmbits no ho siguin- com és el de la higiene escolar, que en aquella època eren fonamentals. Personalment vaig riure força amb el brillant inici del capítol VII, amb el qual devia fer molts amics (especialment entre jesuïtes, carmelites i altres ites que dominessin l'educació a l'època):

"Respecto a la higine, la sucedad católica domina en España.
San Alejo y san Benito Labra son, no los únicos, ni los más caracterizados puercos que figuran en a lista de supuestos habitantes del reino de los cielos, sino unos de los más populares entre los immundos e innumerables maestros de la porqueria"

Vist des dels nostres ulls els seus principis són fins i tot obvietats, però hi ha qui encara els qüestiona. Ens situem als inicis del segle XX, sortint de l'època victoriana, amb l'educació agafada per les institucions religioses que es dedicaven a difondre una educació clarament ideològica - i encara ara ho segueixen fent. La diferencia és que ara podem triar. Que podrem tenir un educació pública i laica, malgrat sovint se la menystingui. Malauradament si Ferrer Guardia aixequés el cap crec que no li agradaria gens veure el panorama social, ni escolar, que ens envolta.

Entenc també que des dels sectors més catalans celebrin a contracor el centenari. Ferrer Guardia era un llibertari, anarquista, que va voler aplicar i fer alguna cosa real que servís realment per canviar la societat. I a més defensava la universalitat, va apostar perquè l'ensenyament a la seva "escuela moderna" fos en castellà. Probablement ara diria que fos en anglès. No puc dir que estigui molt d'acord en aquest plantejament, però el seu posicionament explica perquè se silencia en àmbits catalanistes: no pot ser mostrat com un heroi "nostrat". El nostre home no va ser un "patriota català" i això deu ferir algunes sensibilitats. Ferrer Guardia no defensava la catalanitat i potser per això el centenari que se celebra té un perfil baix. Tinc la impressió que les institucions no s'hi han abocat a celebrar el centenari. El seu pes a nivell internacional fou tal que no poden obviar-lo, així que fan algunes celebracions menors per cobrir l'expedient. No ho poden amagar, però els homenatges i els records en general han vingut més de les entitats que no pas de les institucions. Si es va fer un gran greuge amb l'afusellament de Companys, el mateix es va fer amb el de Ferrer Guardia.

Si comparem què i qui van organitzar la celebració de l'any Gaudí -posem per cas- amb què i qui ha organitzat el centenari Ferrer Guardia, hi ha un abisme, em sembla.