Deixeu que els infants vinguin a mi (Marc, 10, 14)

L'apòstol Marc va recollir amb una certa perplexitat els versicles que ens llegeix un ex monjo monserratí que tot i haver deixat els hàbits, manté una actitud respectuosa -ensems que critica- envers l'ortodòxia.

L'ex-monjo que apareix a les imatges fa anys que va sortir del Monestir -unes pluges terribles el van atemorir, perquè va veure caure allaus de pedres que semblaven un senyal diví-.

L'hem anat a trobar no pas al domicili -que vol preservar en l'anonimat, comprensiblement- sinó als despatxos d'una coneguda cadena de prostíbuls del Maresme i del Garraf, on treballa ensems d'assessor financer i de director espiritual de les novícies: és qualitat provada de la gent masculina formada a Montserrat que valen un imperi, que són multidisciplinars i eficaços.

Passar unes oposicions sense examinar-se

Sóc a casa i em pujo per les parets. L'home que estimo està pendent d'un tribunal per passar els exàmens d'unes oposicions i jo sóc aquí, impotent, esperant al costat del telèfon. Esperant la trucada per saber com li ha anat tot.

He dormit malament, sentint-me culpable de no haver-li desitjat sort amb prou claredat. La tecnologia m'ha permès enviar-li al matí un missatge de veu i un de text per refermar el desig que tot vagi com una seda. Però això no fa que em senti millor.

Sento el nus a l'estómac com el deu sentir ell ara en aquests moments.
Són els nervis de l'examen que jo mai passaré.

Manyà d'urgència

La Gabriela es passejava pels carrers dels barris alts de Barcelona. Somniava en una vida sense patiments. Somniava en la vida de les estrelles que sortien a les revistes, la vida fàcil de les noies amb diners. Gairebé havia oblidat les penúries que havia viscut des que va néixer, a la seva Colòmbia natal. Gairebé havia oblidat com als 16 anys va haver de deixar la mare i el pare, amenaçats pels narcos. Gairebé havia oblidat com va haver de fugir i fer-se passar per més gran quan amb els estalvis de tota la vida dels pares va comprar el Bitllet de la Felicitat. Però el bitllet va resultar una enganyifa, i en arribar al vell continent les coses no van ser gens fàcils. No tenia el risc de morir al marge del camí, però el dia a dia era brut, baix, denigrant.

Ara, des de feia tres anys, gràcies al Manuel tot havia canviat. L’havia arrencada del cau on s’estava i a canvi de treballar plegats, li havia regalat tot allò que més desitjava. Una vida de revista.

La Gabriela caminava per la Barcelona de les avingudes àmplies i les botigues de luxe. Vestia modelets de marca que costaven xifres obscenes, portava sabates de pell de cocodril, s’empolainava amb perfums exquisits, conduïa un cotxe esportiu. Es passejava, mirava els aparadors de joieries i va escollir-ne una per malgastar els seus diners.

Dos dies més tard, el mossos d'esquadra li posaran les manilles a l'Aeroport del Prat i ella escridassarà al Manuel que el culpable de tot era ell, ell qui els havia inscrit en aquell curs per aprendre a fer de serrallers, per poder entrar a robar discretament a les cases de luxe.

La porta de botiga es va obrir amb un brunzit. La venedora en veure-la va somriure, obviant el seu l’aspecte llatí: era clar que aquella noia tenia diners, tenia classe. Li va mostrar tota mena de joies i la Gabriela en va triar la més cara. Va pagat bitllo-bitllo i va marxar. Entre els bitllets se li havia extraviat una targeta groc fluorescent:

Manyà d'urgència
Telèfon 24 hores, 365 dies l'any
6341235223
Obrim tot tipus de candaus, caixes fortes, cotxes.
Servei garantit.

Revisió de la memòria històrica (6): arqueologia del punt de vista

Hi ha moltes maneres d'acostar-nos al nostre passat. Amb el temps ens adonem que cadascú de nosaltres ha viscut moments d'aquells anomenats històrics. De vegades un és més conscient de viure un d'aquests moments: ets a 1989, cau el mur de Berlin i agafes el primer avió per viure-ho en directe. La majoria de vegades, però, simplement passàves per allà i la cosa et va enxampar. Te'n vas de vacances a Haití i et sacseja un terratrèmol. Als vuitanta, viatges a la costa est dels Estats Units i et tanques dins una casa per refugiar-te de l'huracà Andrew. O potser vas fugir conscientment del fet històric quan al 92 vas agafar l'avió i vas marxar al nord d'Àfrica. D'alguna manera et sents protagonista dels fets. Jo era allà -o vaig decidir no ser-hi-.

En d'altres ocasions, en canvi, el passat ens queda una mica massa llunyà. Una guerra civil on els nostres pares tenien amb prou feines cinc, sis anys. Uns pares que han viscut la joventut i maduresa sota el pes dels vencedors. Amb la por heretada ficada al cos. Arrosseguem encara els estralls d'una guerra perduda. Arrosseguem encara els 40 anys posteriors. I també els trenta de democràcia esporuguida. Com podem acostar-nos a aquest passat que no hem viscut? Encara tenim alguns testimonis qui ho van viure en la pròpia pell, però el temps inexorable no perdona i ells desapareixen. És ara o mai.

Arqueologia del punt de vista opta per una aproximació visual a la memòria històrica. Conté una proposta interessant. Inserir dins el paisatge actual fotografies del passat, al mateix lloc. Moltes d'elles de la guerra civil. Es crea una complicitat amb l'observador actual i es produeix un sobtat viatge en el temps. L'ull que observa, se centra en els referents actuals per sentir-se de sobte transportat fins llavors. El fotògraf recrea la imatge original fent-li un tomb i carregant-la d'impacte visual. Cargola la realitat no per mostrar-nos simplement la imatge d'allò que va passar sinó per apropar aquelles imatges al nostre present. La fusió entre actualitat i passat em sembla tot un homenatge a la memòria històrica. Ens permet no oblidar que per aquests mateixos carrers que ara trepitjo hi van caure les bombes. Situar-nos en el present dins l'horror de la guerra del passat. El resultat em commou, em fa pensar, i em crea un cert desassossec. Em fueteja la meva pròpia fragilitat.

VIDEOPOST: Paul Auster

Una obra fonamental. Podem resumir-la ens uns escassos segons? No pas quan ens hi va una part de la vida: per això resulta millor demanar a un col·laborador que col·labori.

El col·laborador viu des de fa quatre generacions al carrer de Sant Elies, al barri de sant Gervasi. Ho anotem per tal d'explicar en part la seva dicció un xic peculiar. Ningú no és culpable pel simple fet d'haver nascut on ha nascut, ni d'haver tingut una vida estúpida fins ara, en la qual no li ha calgut treballar mai, tal com li ha passat al monàrquic Felipe de Borbón o al republicà Àngel Colom.

Vet aquí el resultat de la col·laboració.

VIDEO-POÈTIC-POST 4: El foc

Si, hi ha una bellesa infinita i esfereïdora en les coses que es mouen, especialment pel vent, aquesta mateixa bellesa es manifesta en el foc.

El foc de la llar té alguna cosa d'hipnòtica, ancestral, de quan les tribus es reunien per protegir-se a la seva vora i inventaven les seves pròpies llegendes.
El foc conté la seva banda sonora, qua convida a seure i contemplar sense parar.

Felicitats amb retard: per molts anys, Eulàlia!

Em sento com una intrusa enmig d'aquests videos tan creatius. Només vull enviar un regal:

Espero que t'agradi!

Una abraçada!

VIDEOPOST 9: Sor Encarnación

Alguns blogs malintencionats s'entesten a afirmar que les monges, aquestes germanes dedicades desinteressadament a fer el bé arreu del món, són també sospitoses d'haver comès actes de pederàstia. Quina blasfèmia!

Els de Riell Bulevard, en el nostre afany de divulgació i de recerca de la veritat, hem regirat cel i terra -i potser també algun racó de l'infern- fins a trobar el testimoni definitiu que contradiu el que afirmen aquestes males llengües. Sor Encaración exemplifica, per sí mateixa, la puresa d'ànima d'aquestes dones devotes, incapaces de fer tals pecats. No en queda cap dubte. Pel valor documental del video, menystenim les seves deficiències tècniques que, d'altra banda, no limiten la seva vàlua.

Matas i companyia: una certa manera de fer

La Interlocutòria té 147 pagines, el jutge José Castro imposa una de les fiances més altes que mai s'hagi fet a l'exministre i expresident de les Balears, Jaume Matas. Com en el cas de Macià Alavedra en el cas pretòria, em torno a preguntar per la vigència dels trectaments, em torno a preguntar si ara se li mantindrà el tractament de Molt Honorable que li conferia el càrrec. La vigència dels tractaments és més que qüestionable. Un càrrec que li va permetre omplir-se les butxaques i engrandir el patrimoni d'una forma tan escandalosa, a costa de la confiança que els ciutadans van dipositar-li en donar-li els seus vots. D'aquí unes horetes, d'aquí a la mitjanit haurà d'haver recollit uns tres millonets d'euros perquè finalitzarà el termini imposat pel jutge. Com si res. Quines trucades haurà fet? Qui l'avalarà per reunir aquesta xifra? Resultaria interessant saber-ne la procedència, cas que es lliuri de la presó. Deu ser una informació bastant significativa.

Mariano Rajoy, president del PP, se'n renta les mans. Bon vent i barca nova, noi. Defensa't si pots, que jo ja tinc prou problemes i no permetré que tu en siguis un més. No n'hi ha prou en dir que això forma part del passat. Realment no passa? Mentre el PP condemnava les corrupcions del PSOE a finals dels 90, encarrilava les pròpies 5 anys més tard. Malgrat que, cara a la galeria, afirmi que serà implacable no em dóna gens la impressió que s'hagi fet cap “neteja” per tal que aquesta manera de fer hagi estat eradicada de soca-rel. Més aviat sembla el contrari.

Una manera de fer que es va instaurar en alguns casos als límits de la legalitat, en d'altres descaradament a la il·legalitat. I el curiós de tot plegat és que els nombrosos casos de corrupció no li passen factura electoral, a la dreta. El seu vot es manté fidel, estable, content de sí mateix.

No resulta escandalós que aquests casos surtin a la llum, que es condemnin. Al contrari: no hi ha res més perillós que la impunitat.

Revisió de la memòria històrica (5): la transició poc transicional

Els processos que viuen les societats que passen d'una situació de guerra o dictadura cap a una societat democràtica s'anomenen, pels experts, processos de justícia transicional. Recordo que, durant uns anys, es bandejava el triomf que havia suposat a Espanya haver passat d'una situació de dictadura a democràcia sense haver vessat ni una gota de sang. Quin gran exemple!

Va ser un gran invent, la transició. Les víctimes de la guerra civil i de la dictadura tan sols s'havien de congratular per haver arribat a l'anhelada “democràcia” d'una manera tan esplèndida: el miracle espanyol. Al cap i a la fi es tractava d'això, de tirar endavant mentre s'esborraven els sentiments provocats per quaranta anys de repressió i dèiem “ja està, ja som una democràcia”. Acceptar-ho tot abans que reviure una nova guerra. Jo tenia nou anys quan va morir el dictador, al seu llit. No entenia encara gran cosa. Però recordo que d'alguna manera, en els mesos i anys que van seguir, vaig percebre que els adults de casa, els pares, els avis, vivien una situació convulsa. Tenien por. La por que la guerra i la dictadura els havia gravat sota la pell i que encara conserven. Les víctimes van haver d'acceptar la transició, com a mal menor. Millor una democràcia sota la pau, encara que aquesta tingués costos, que una nova guerra civil.

Portem ara uns quants anys de democràcia i el dia a dia ens demostra que arrosseguem alguns llasts. El tel de silenci que es va imposar no va esborrar els greuges que les víctimes van patir. El procés no es va fer bé. Els culpables var sortir-ne impunes, les víctimes no se'ls va reparar el greuge. I ara, quan tímidament es reclama la recuperació de l'anomenada “memòria històrica” de seguida s'alcen les veus dels vencedors destacant que a tots dos bàndols es van cometre atrocitats, i obviant però que a ells se'ls havia recordat i vanagloriat durant tota la dictadura .

No sóc jurista, ni he estudiat dret, ni entenc la lletra petita dels processos judicials. Però que el Tribunal Suprem faci el joc a uns feixistes com els de Manos Limpias i faci tota mena de maniobres per castigar el jutge Garzón per investigar els crims dels franquisme, em preocupa. Em preocupa el tripijoc que es fa a la democràcia. Com la justícia es veu qüestionada.

Se'ns mostra com una fuetada quina falsedat va suposar la transició. I encara hi som.

"Espanya és un exemple de la resistència dels botxins, fossilitzats en el temps històric i defensats per alguns dels autors del que ells mateixos han decidit denominar una transició modèlica, per posar tota mena d’obstacles a fórmules transicionals, fent un revisionisme històric i llançant el missatge que qualsevol intent de justícia implicaria obrir unes ferides que només tenen obertes els vençuts."
José Antonio Martín Pallín. Magistrat. Comissionat de la Comissió Internacional de Juristes. Del pròleg del llibre: Drets humans i justícia transicional: gestionant el passat