dimecres, 9 de gener del 2013

Terror blanc



Suprematist Composition: White on White. Kazimir Malevich. MoMA


Els projectes són com els jardins. Els fills són com els jardins. I les relacions, la vida...

Posa per cas aquest blog: sens dubte sembla un desastre, una calamitat, un petit desgavell, sense ordre ni concert, mig abandonat, tan aviat parla d'un llibre com de l'educació dels fills.  Però no és la deriva temàtica el més preocupant, ser una amanida variada ja està prou bé. El pitjor és l'immobilisme, el bloqueig estàtic:  si entres el més segur, i la tendència és preocupant, és que no hi passi res i l'anterior post aparegui impertèrrit observant des de la finestra com llisquen els dies. Mira, sinó, el darrer post, és de fa un mes. Pitjor encara: de l'any passat.

Un blog hauria de ser com un jardí: com més cura en tens més floreix, explota en la seva bellesa, s'escampa, es dilata, s'expandeix. Deixa'l de regar i aquí el tens, es resseca, s'abandona, es marceix. Aquest petit desastre és el que constato a aquest Riell. Porto massa temps cuidant poc el jardí, poc i malament.

El meu altre projecte, un intent de novel·la, no ho porta pas millor. Tampoc no té sort. També està en terreny erm. Espero que la dedicació a les persones, a tu , a les meves filles, siguin una mica més fèrtils.

Però pel que fa a escriure pateixo el terror de la pàgina en blanc, el bloqueig, la paràlisi. Tant és així que ja fa un cert temps algú em va deixar el llibre de Victoria Nelson Sobre el bloqueig de l'escriptor. Si no recordo malament, la tesi principal per sortir-ne era aconseguir somniar, tornar a ser nen, deixar-se d'autoexigènciees pragmàtiques, gaudir, gaudir, gaudir. Passar-s'ho pipa donant voltes a la història, riure -o plorar- mentre t'imagines un text, triar la paraula precisa i xalar com un nen mentre l'escrius negre sobre blanc. Crear una certa relació màgica, gairebé mística amb els teus personatges, sentir-te posseïda per ells, que no et deixen respirar i et criden a cau d'orella: ep, sóc aquí, te'n recordes? Dormir i somniar. Confiar en la intuïció. Viure.

Vet aquí el meu propòsit per al 2013, perdre el terror al blanc, escriure al blog, reprendre la soit disant novel·la, reescriure, esborrar i tornar-ho a provar. I gaudir-ne. No és poc.

16 comentaris:

  1. Èxits en l'empresa, Eulàlia. Que trobis la inspiració que desitges!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que inspiració el que em fa falta és tenir espai i temps perquè quan aquesta arribi m'agafi "treballant" en els textos. I aquest és un dels problemes...

      Elimina
  2. Doncs no, no és poc!

    Escriure només demana escriure (com viure), convertir l'escriptura en el nostre territori. La resta és atzarós. En l'escriptura no hi ha d'haver apriorisme, si no es nota. Si hi ha alguna cosa a dir, al final surt. I segur que tens coses a dir. Només cal deixar que surti. Escriu i no esperis res més que l'escriptura parli per tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La clau de la qüestió la dius tu: escriure demana escriure. Quan l'atzar, o la organització caòtica, de la vida va posant travetes, arriba un punt que em pregunto si el que em passa és que ja no tinc res a dir. Però si miro el tauler de control hi veig cinquanta esborranys que no he arribat a publicar, tots a mig escriure, i la majoria que ja no tenen sentit... sí que tinc coses a dir.

      Amb aquest post el que intento dir és això: que haig de posar-me a escriure.

      Elimina
  3. Eulàlia, deixat de propòsits i fes el que et roti! Publica quan vulguis, o quan puguis, i que el temps que passa no et sigui un impediment per cultivar petites joies.

    Cuida't i cuida les criatures i il·lustra els teus apunts -encara que siguin pocs en relació no se sap què- amb quadres com el que ens has posat que és un dels meus predilectes. Un blanc sobre blanc ben fructífer del que encara en vivim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és tant que publiqui molt o poc, sinó el sentiment d'abandó, de no poder dedicar-m'hi i que quan trobo el forat, llavors em quedo en blanc, o estic massa cansada, i la vida em bloqueja. I és aquest abandó el que em rebel·la.

      Aquest post és una mena de reorientació, és un intent per veure si escriure al blog m'ajuda a la novel·la. i vice-versa.
      Ja veurem què passa amb l'experiment.

      Elimina
  4. estic amb Galderich, fes el que et roti, que de bons propòsits n'està la catosfera plena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més que "bons propòsits" és una mena de provatura (no goso anomenar-la estratègia) de desbloqueig. Ja veurem què passa...

      Elimina
  5. a mi em passa que penso que el que escric no es millor que el que hi ha publicat i no passo de la pàgina vint. Però sempre torno a comença. Es un bucle. Jo crec que si demà et publiquessin t'animaries a escriure un altre novel·la.

    ResponElimina
  6. El millor del blog és justament això, que el pots regar quan vols i només tu decideixes si és de regadiu o de secà per definir-ne la quantitat d'ús.
    No t'hi trenquis les banyes que no et vindrà la inspiració, això d'escriure és com el sexe, no és pot fer per contentar als altres si no per un mateix...... :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em temo que no m'he sabut explicar. Perquè he posat massa èmfasi en el blog els comentaris van en un sentit que no és el que volia. No em lamento de no poder escriure al blog. El tema central és no poder escriure.

      I, bé, la comparació amb el sexe la trobo poc afortunada sincerament.

      Elimina
  7. Uno puede buscar la inspiración o simplemente dejar que la inspiración se instale...
    No se los blogs deben servir, primero a quien los escribe y debe ser voluntario...
    Un saludo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me gustaría que se me pasara una angustia, la desazón que a veces siento porque me da la sensación de no tener nada que decir i sin embargo las palabras están ahí flotando en la mente...

      Elimina
  8. Llegeixo això que dius de la pàgina en blanc i penso: Coi si fa dos dies llegia d'una recepta més que indicada!
    Aquí la trobaràs:
    http://faircompanies.com/news/view/espacio-y-obra-10-cabanas-trabajo-escritores/
    Ara, ja et dic que vagis preparant serra i ribot, claus i martell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A la pagina que em vas enllaçar vaig llegir 3 dels problemes que m'afecten: "la sobrecarga informativa y sus efectos, se trate de la posposición (dejarlo para luego) o del síndrome de la hoja en blanco.". Però n'hi ha un que no surt indicat, i és l'existència de fills adolescents...
      Retirar-se sense internet és sens dubte una de les millors coses per poder treballar sense distraccions, en això hi estic d'acord totalment.

      Elimina
  9. Se m'havia passat aquest post, amiga, però et desitjo tot l'èxit en el teu programa creatiu. I a veure si amb la novel·la ens dónes la sorpresa... Una abraçada.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails