dimecres, 12 de desembre del 2012

Trinxeraires

Aquesta joia de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian molt probablement va passejar per Lisboa dins la bossa que portava Silvinho.


trinxeraire
1 m. i f. [LC] Persona jove desemparada, que va vagabundejant pels carrers.
2 m. i f. [LC] Persona de la classe baixa, sense ofici ni benefici.
3 m. i f. [LC] Personatge de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires de Mario Zambujal.


A tercer de BUP jo seia vora la finestra que donava a Sant Quintín, a la segona o tercera fila. Sovint, els dies grisos, perdia la mirada cap a la Cúpula de Casa Convalescència mentre els gavians la sobrevolaven, tenebrosos. Fins que un cop de colze o el canvi sobtat de la veu del professor em retornava a dins l'aula. Alguna d'aquelles veus podria ser la de l'Hernanz, professor del departament de Filosofia, qui ens impartia "ètica", l'alternativa als qui ens oposàvem a seguir religió.

El seu nom se'm resistia, he hagut de recórrer a la memòria aliena. En canvi, conservo la imatge del seu aspecte antiquat, tot i que les boires dels temps em poden jugar males passades: poc cabell ben clenxinat; un bigotet estret sobre el llavi al més pur estil Carl Gable, quan aquest duia ja tres dècades a sis pams sota terra; vestit verd fosc, quan cap professor ja no en portava; ulleres de pasta i metall a l'estil anys cinquanta, vidres verds que empetitien els ulls. Rere aquest aspecte franquista s'hi amagava un home progressista

Era un d'aquells professors que potser sense ni adonar-te'n et deixa petja, perquè et va fer pensar. Reflexions airades sobre la pena de mort, el paper i la responsabilitat de la societat envers els lladres. El conflicte moral que presenta la llei del talió. Unes reflexions que ens portaven a l'empatia amb els delinqüents: no és culpable la societat d'abocant-los a delinquir?

Per què m'han vingut aquests records a la ment? La lectura agraïda la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal. Una narració exquisida plena d'imatges, molt ben escrit -i traduït per Anna Cortils-. Potser és perquè Zambujal ens fa sentir empatia per aquests trinxeraires de carrer als quals la vida els porta a formar part de la banda desastrada de Renato quan els encarreguen un treball de categoria, fer el gran cop, i robar les joies de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian . Donar el gran salt per sortir de la miseria. Humor, rialles i imatges potents. Tot plegat en el format de novel·la breu que no arriba a les 180 pàgines, tan poc habitual per aquí, on sembla que els llibres s'hagin de vendre a pes.

Un llibre més que recomenable, una nova petita joia. Les petites editorials com Crims.cat ens estan donant alegries els darrers temps.



L'atzar ha fet que, poc després que acabés de llegir el llibre, uns altres trinxeraires entressin a casa i s'emportessin diversos objectes. I, potser sigui la síndrome d'Estocolm o potser sigui que no puc sentir sinó que en part sóc responsable residual de la misèria creixent de la nostra societat, que porta a nous trinxeraires a sortir-se'n com poden en un campi qui pugui creixent, el cas és que no puc evitar pensar que sento un mica d'empatia per aquests altres trinxeraires, també.

Tot i que a estones una llosa m'oprimeix el pit i em fa sentir feble i vulnerable.
I la tristesa, per les fotografies dels darreres anys que ja mai més recuperaré. O pel timbre de les notes manllevades que no tornaran.

17 comentaris:

  1. La novel·la és boníssima, i demostra que amb menys de 200 planes es pot fer un text on no li falta res. I Zambujal és un cas més de la distància enorme que ens separa de Portugal: allà porta 33 edicions del llibre, amb adaptació al cine inclosa.
    Tot i això, pinta uns trinxerarires idealitzats amb els quals tothom empatitza, a l'estil dels de "Rufufu" o de "Small time croocks". Que segurament tenen molt poc a veure amb les organitzacions que assalten pisos. Ara bé, és cert que a mida que les coses empitjoren veurem més patiments. Més gent remenant contenidors, més rebatoris... Avui he anat a l'Inem, i la gentada és impressionant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hem de recomanar aquesta novel·la i aquesta editorial que ens està donant moltes alegries.
      És cert que la imatge dels trinxeraires de Zambujal és idealitzada, són tendres, maldestres, sapastres... Zambujal ens dibuixa un somriure agredolç al rostre que dura fins el final.

      Elimina
  2. Fas bé d'aconsellar aquestes petites obres que potser ens podran fer tornar a creure en la literatura... M'ho apunto.

    Sant Quintí? Sant Josep de Calasanç? (Ara Moisés Broggi) Si encara vius a la zona, som veïns. Visc al costat de l'insti.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apunta-te-la, Estic segura que no et decebrà. El text és fantàstic i la traducciód'Anna Cortils excel·lent.

      Sí, parlo del Calassanç, sí. Però ja no visc per la zona...

      Elimina
  3. Los golfos son como los gitanos, a todos nos caen bien si no nos afectan...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gran verdad acabas de decir, Temujin. A pesar de eso no puedo evitar sentir parte de responsabilidad en el tema. Si la sociedad no da alternativas la gente se apaña como puede. En esta sociedad neoliberal actual en la que lo individual se ha ido premiando, qué salidas dejamos a los más débiles?

      Elimina
    2. Eulalia creo que en esta sociedad no se prima al individuo, cosa que debiera hacerse según mi criterio, más bien se le anula, se le convierte en cifra o en instrumento necesario. Es la deshumanizacion de la sociedad lo que nos esta perjudicando.
      La debilidad de una persona es cuando menos discutible, en muchas ocasiones no sabemos ver los valores que tiene y hacer que estos valores (todos tenemos alguno) le sirvan para ganarse la vida con dignidad. Un saludo

      Elimina
    3. La deshumanización de la sociedad ha pasado también por una exaltación del individualismo: "yo a lo mío y lo que le pase a mi vecio no importa. Yo me referia a este "individualismo" pernicioso que no es lo mismo exactamente que "individuo", aunque tengan el mismo origen semántico. Y cuando hablaba de debilidad lo hacía respecto a las salidas que esta sociedad no está dando.
      Estamos de acuerdo me parece. Creo que la sociedad, lo colectivo, debería tener en cuenta estos los valores individuales.

      Elimina
  4. avui mentre esmortzavem i veiem la tele, han dit que condenaran a un pederasta a 300 anys de presó i la meva filla m'ha dit, com es pot comdenar algu a 300 anys de presó? li he explicat que només es pot complir 20 anys i m'ha dit, que fort, i jo doncs pitjor es que et comdemnin a mort, i ella, doncs jo preferiria està morta...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El debat sobre la pena de mort, les condemnes, el codi penal crea conflictes morals interessants.
      Actualment tenim un ministre que es dedica a pensar una reforma del codi penal per endurir les penes, un codi penal que ja és un dels més durs. Els juristes ja li diuen que serà inconstitucional, però, en fi, la constitució és aquella llei que tan sols és intocable si la seva reforma no afavoreix els bancs.

      Elimina
  5. Novel·la boníssima i diferent, com he dit, una novel·la picaresca.
    un escrit ben personal i original, el teu.
    Gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Anna.
      La novel·la mereix ser recomanada, perquè és sí, boníssima.

      Elimina
  6. Imagino un avenir torbador en el qual el malfactor que t'entrà a casa et fes arribar per correu
    unes amenaçadores imatges del seu pas per les teves estances. Ja saps: un vídeo fosc i mogut...
    Em poso a la teva disposició per si pogués rescabalar-te d'alguna de la música perduda. Segur que més d'una coincidència la trobaríem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest deu ser un argument utilitzat més d'un cop a pel·lícules de terror. Més m'estimo no rebre'l.
      Gràcies per l'oferiment, Girbén, no el descarto ni que sigui per ampliar coneixements musicals. Ara bé, la música manllevada no era enllaunada, em referia al clarinet de la meva filla i haig de dir que malgrat ser un objecte em dol en l'ànima la seva substracció. M'agradave el seu so.

      Elimina
  7. Alhora que em dol, t'entenc: Pels seus registres, cel·lo i clarinet són els instruments més propers a la veu humana.
    Clarinetistes entesos m'expliquen que n'hi ha uns de plàstic ben baratets i que sonen prou bé.

    ResponElimina
  8. Si he de ser sincer no en tenia cap notícia d'aquest autor, però en prenc nota. I ara m'acabo d'assabentar del robatori. Entenc aquesta sensació de responsabilitat, però fa molta ràbia, no tant pel que es puguin endur, que també, sinó pel que dius, per aquesta sensació de feblesa.

    Que tinguis molt bon any, Eulàlia; i si hi ha res en què et pugui ajudar, ja ho saps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Zambujal fins ara no havia estat traduït a Espanya, tot i tenir més de 30 edicions a Portugal i també va estar portat al cinema (però sembla que amb poc fortuna, pel que sé). Segurament l'explicació la trobem en el text, molt ric i difícil de traduir.

      I gràcies i el mateix per tu, Enric.

      Elimina

Related Posts with Thumbnails