dijous, 12 de febrer del 2009
El Principi de Peter, el Principi de Dilbert i la política catalana
Cap a finals dels 90 vaig descobrir, ja no recordo molt bé les circumstàncies, Scott Adams. Vaig llegir amb complaença el seu Principi de Dilbert. Des de llavors ençà un email diari em saluda amb la seva tira còmica punyent. I molt sovint, m’alegra el dia. O em regala uns segons de somriure irònic, que ja és molt.
El Principi de Dilbert es basa en un principi anterior: El Principi de Peter.
Aquest ens diu, més o menys, que en qualsevol organització jeràrquica, com és el cas d’una empresa, les persones van ascendint fins que arriben al seu nivell d’incompetència. I allà es queden. Així, tota organització tendeix a ser gestionada per incompetents.
Dilbert fa un pas més enllà. Ens diu que les organitzacions jeràrquiques impulsen els incompetents al lloc on són menys perjudicials per a aquestes: és a dir, als llocs directius.
Adams radiografia amb precisió els diferents tipus d’energúmens que poblen les organitzacions: el gandul que no fot res, l’enginyer que ningú no entén, el cap (aquell “meravellós” cap del tot inútil), la secretaria, els de recursos humans... ningú no se n’escapa. I sovint ho clava.
No és una tira política. És cert.
Però, la política catalana o l’administració catalana aplica un bon gruix de Principi de Peter i principi de Dilbert. Moltes vegades fa honor manifest a aquests principis -i ara lligo amb alguns dels darrers missatges d’en Lluís-: en base a no sé quina mena de principis de clientelisme de partit col·loca a inútils incompetents arribistes a llocs de responsabilitat. Molts dels anomenats “càrrecs polítics” no són sinó favors per a col·locar amiguets, del tot inútils (en el millor dels casos). I així l’administració s’omple d’incompetents. Aquest fet és especialment greu a l’independentista “esquerra”, en els obscurs passadissos d’aquestes àrees amb conceptes borrosos.
No serà, potser, que simplement llegeixen la tira còmica i li’n fan un homenatge?
Dubto que tinguin aquest nivell de subtilesa.
El pitjor és que els sembla “normal”. Els sembla èticament correcte. Allò que criticaven quan estaven a la oposició ara ho fan ells i no els sembla criticable. Al contrari.
En fi, una altra misèria de la política catalana.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
el tinc deixa't per diria que al llibre de Dilbert les tires son en castellà.
ResponEliminaDesgracadament, el principi de Peter-Dilbert funciona amb una extraordinària precisió, i cap organització no se n'escapa. Com que aquí l'organització més gran que tenim és l'estatal, resulta obvi que és el lloc que més rep.
ResponEliminaNo sé si aquesta és l'explicació (la única, vull dir) que ens permet comprendre què passa amb els càrrecs de l'ERC. Però de tot arreu m'arriben anècdotes molt curioses. No ho veig atribuïble al mateix principi, sinó a factors que tenen a veure amb allò que els passa als partits "petits" que de sobte assoleixen grans cotes de poder, o un increment sobtat de vots. Els primers desconcertats són ells, i solen no tenir gent preparada per a ocupar tots els llocs que se dobte controlen.
I a banda d'això, l'ERC juga a unes estranyes tàctiques infinites que es ramifiquen, potser per la seva estructura fragmentada i mal cohesionada. Així, quan parlen de la independència la defensen bàsicament amb arguments economicistes, o bé referint-se als avantatges que en trauran les empreses "catalanes" (veure el post dedicat a l'Hèctor López Bofill, especialment l'entrevista en video que s'hi adjunta). Alhora, sembla que senten la necessitat de dotar-se d'un cos ideològic més dens (la independència és una finalitat pràctica, però no una ideologia, ni té lectura social). Tot plegat ens deixa meravellats: així, el pas d'ERC per la Conselleria d'Educació va ser més o menys al·lucinant, i actualment ens meravellem amb les idees de la vicepresidència: ambaixades, per exemple, o bé aquest Centre de Pensament Contemporani tan borrós.
Vull dir que potser sòn coses diferents: l'estructura piramidal de l'administració, tan gegantina, genera uns problemes. La carrera funcionarial és un laberint indesxifrable. Però el cas de l'ERC em penso que cal llegir-lo en uns altres termes.
Em sap greu, però sembla com si el sistema tendís a "eliminar la diversitat" per una mena de metabolisme inexorable: el partit que ha assolit massa poder, o que ha crescut violentament sembla condemnat a desaparèixer a mitjà termini, i justament per la seva posició inestable. Hom (els votants) acabaran per prescindir de les opcions poc clares. O ja ho veurem. En tot cas, a les properes eleccions el PSC podria fàcilment capitalitzar els encerts d'ERC (cas que hi fossin) i alhora accentuar els seus defectes per a llimar una mica el seu espectre. Cosa que també podria fer CiU amb facilitat. De fet, fa molts anys hi va haver un discret augments dels votants d'ERC i en Pujolet va resoldre-ho amb el seu pragmatisme de burgès ultraliberal: va formar coalició amb ERC i a la següent tanda d'eleccions ningú no els va votar: quin independentista podia tornar a votar el partit que havia pactat amb la dreta regionalista? Torno a dir que és una mica cruel, perquè en el fons venim a dir que no hi ha lloc per als petits. A no ser que es converteixin en grans. Però en aquest procés de creixement és on justament hi ha la raó del seu "suicidi".
No els he votat ni crec que els voti mai, però penso que la democràcia s'enriqueix en la pluralitat. I tal com van les coses, anem a parar a un sistema cada cop més americà i bipolar, on paradoxalment les diferpencies entre els dos pols són mínimes i molts cops de matís. Però no es poden fer prediccions d'aquesta mena. Ningú no preveia res del que ha passat al planeta en els darrers 15 o 20 anys, i mira. En tot cas, és evident que el nacionalisme ha viscut una revifada igual com ara sembla que ha iniciat una nova caiguda.
Fa poc, l'articulista-pensador-contemporani Alfred Bosch es fixava en la independència de Kosovo. Potser encara l'està estudiant per a veure quines ensenyances en pot treure. Ja ens ho anirà explicant. Mentrestant, cash and carry.
penso que això no és exclusiu de l'esquerra catalana... la major part de personatges que arriben a ocupar càrrecs importants no són més que titelles que sel's posa allí perquè diguin i facin el que tenen de dir i fer... per exemple, el Rajoy té pensament propi? A mi em sembla que no, per no parlar de l'Acebes... Potser tinc el mode cruel activat, però penso que cada partit cerca el seu il.luminat, algú tan ingenu i amb tants fums com per a creure que realment mana, i el llancen a escena perquè s'endugui les pedrades.
ResponEliminaA mi em sembla que en els partits, igual que a les empreses, el que val en el seu lloc es queda allí per sempre, i mai arribarà gaire "amunt" (entre cometes).
M'ha agradat motl això de fer un homentage a la tira; em sembla que aquesta gent inclús quan es veuen a ells mateixos al polònia fent el ridícul es fan un tip de riure. Deuen pensar que és conya.
A F. Puigcarbó: Vaig llegir el llibre en anglès i rebo la tira còmica en anglès. Per desviació l'exemple que he posat, l'he posat en anglès també. De fet, ni me n'havia adonat!
ResponEliminaA Ferran: Evidentment que no és exclusiu de l'esquerra catalana. També ho és de la dreta CIU o del PSC o de qualsevol altra organització, sigui aquesta política, econòmica, associativa... He triat ERC perquè en aquest blog n'hem estat parlant (bé, el Lluís n'ha estat parlant) els darrers dies.
A en Lluís. Dius masses coses per poder-les respondre breument. Justament perquè ERC és un partit petit es fa més evident l'aplicació del principi de Peter-Dilbert: la colla d'inútils situats a llocs de responsabilitat és més exagerada, però no exclusiva d'ells és clar. A mi el que em sorprèn (o no) de l'actuació de ERC és que fós tan crítica abans amb CIU i ara ella ho faci encara pitjor. Tots 2 ho han fet fatal, són nefastos. El seu nivell ètic és lamentable. Què hem de pensar? Que no és possible l'ètica en els partits polítics quan abracen el "poder"? Que tenim una doble moral? una quan estem a l'oposició i una altra quan estem al govern? Com a mínim, com a ciutadans hem d'exigir aquesta ètica. Jo també crec que la pluralitat de partits és molt millor que el bipartidisme, i que es vegin obligats a pactar molt millor que les majories absolutes.
La realitat és molt complexa, i és clar que no tot es limita a un principi de Dilbert, jo el que volia era aprofitar l'avinentesa i parlar de Dilbert en clau política (i de pas, com diu el ferran, fer-li un petit homenatge).
És cert que ERC mostra els seus tics i mals hàbits de forma més espectacular que els altres, segurament per falta d'experiència i de passada per la seva organització poc cohesionada.
ResponEliminaDe CiU va arribar un moment que ja no ens soprenia res: la llista de càrrecs implicats en escàndols menors o majors és llarguíssima, i sempre han acabat trampejant, i jugant al límit. El Duran no està imputat en una colla de casos per pura xamba (o vés a saber quina argúcia) i el propi Pujol es va escudar en patètics tripijocs per evitar l'antic affaire de la Loteria Catalana i els Casinos.
Així mateix, la llista d'incompetents absoluts que va promoure CiU és esgarrifosa: només cal observar el seu estat actual. El pobre Artur, tan pornogràficament mediocre.
És cert que el cas d'ERC respòn a la seva pròpia mida "petita": CiU podia triar entre incompetents de diversos graus i ERC no pot: s'ha de quedar amb el primer incompetent que troben.