En aquell país, vivien uns temps foscos. Havien patit la violència. No la dels contenidors cremats, aquesta no, sinó la violència estructural. Els nois del Puig sabent-se impunes provocaven aldarulls, descarregaven porres, pilotejaven ciutadans indefensos. El ministre anunciava mesures. Més violència. La que tanca quiròfans, la que deixa les aules sense mestres. La que dóna amnistia al frau i castiga els pobres. La que té diners per la policia i l'exèrcit, però no per la cultura.
L'estat policial s'imposava. Els antics herois del segle passat, Ghandi, Luter king apareixien a les parets com a delinqüents: si seguies el seu exemple, i oposaves resistència pacífica t'enviaven a la presó.
Vivien temps foscos i perplexos, però la família reial seguia gaudint de privilegis inaudits. Amb aquells privilegis no en tenia prou i ficava la mà a la caixa, i enviava diners a cabassos als compres a les illes caiman.
La població van viure temps foscos fins que va recordar. Eren molts. Més que els altres. Vells eslògans. La unió fa la força. Van viure temps obscurs fins que el pap se'ls va omplir. I en van tenir prou.
I a la tercera va ser la vençuda.
