dijous, 26 de febrer del 2009

Llegendes bíbliques


De petita vaig anar a una escola pública, municipal i més aviat laica, que d'estranquis ens ensenyava català. Dic més aviat laica perquè, en realitat, teníem una assignatura que s'anomenava "religió" i que va ser impartida durant molt de temps per qui coneixíem com a "mossèn Pedrals" un home afable, simpàtic i culte de qui guardo un bon record. Potser el record s'aguditza perquè allà a finals dels 70 de cop ens van dir que ja no seria "mossèn Pedrals" qui ens donaria religió. No resultava, però, que fos un relleu en el professorat. Va passar que, a partir d'aquell moment en comptes de "mossèn" li havíem de dir "Senyor Pedrals". Com tants d'altres a l'època, el mossèn va penjar la sotana (en el sentit metafòric, perquè no l'havia vist mai portar-ne una, tot s'ha de dir) i es va casar amb una noia uns quants anys més jove que ell... Més tard va tenir, crec recordar, un parell de fills.

Curiosament penso en ell arran d'estar llegint el llibre Ideas que us vaig comentar en un altre post. En la lectura, estic arribant a l'interessant punt on neix l'escriptura i la literatura, amb el poema èpic Gilgamesh. Sembla es van anar recollint nombroses llegendes que deurien venir de la tradició oral. Reis amb regnats llarguíssims com el mateix Gilgamesh, (o el posterior Adam, qui va tenir el seu primer fill a la "jove" però incerta edat de 150 anys). Histories de nens abandonats al riu en cistelles que esdevenien prínceps. O al mateix poema sobre Gilgamesh on es narra la història del diluvi universal amb una semblança extraordinària amb Noè, però amb un altre protagonista: Utnapishtim. Sembla així que moltes d'aquestes històries fantàstiques van ser recollides més endavant per l'Antic testament.

I és aquí on recordo el Sr. Pedrals. El recordo donant-nos classe, potser quan tenia uns 12 anys, i fent-nos aquesta reflexió: "No s'ha de prendre la Bíblia literalment: a la bíblia hi ha llegendes, contes, una mica d'història...". Crec que aquest comentari va ser l'inici del meu camí cap a l'ateïsme. En plantejar la incertesa sobre el text "sagrat", em plantejava la incertesa sobre la fe. Crec que jo vaig començar a qüestionar-me coses arran d'aquella idea.

Curiosament un home que venia de l'església em va començar a convertir en atea. I no pel camí de la repressió, sinó el de la reflexió.


Imatge: una de les taules d'argila on es relata la història èpica de Gilgamesh

4 comentaris:

  1. Jo vinc d'una escola laica i mai no vaig sentir a parlar de res de res. Una infantesa lliure del pecat, tot i que no del càstig i la redempció.
    Per això, quan un bon dia em vaig topar amb la "Catequesi", recordo que mai no vaig entendre ni un borrall de res: un llibre sagrat? Recordo bé com la idea que més em fascinava era: com pot ser que algú s'ho empassi? Si és una bajanada! Qui es pot creure totes aquestes bestieses? Jo era un nen prudent, assenyat i -suposo- de tarannà racionalista. Des de llavors no he pogut mai comprendre això: que gent en aparença seriosa i fins i tot intel·ligent pugui creure que hi ha llibres sagrats escrits per una mà divina i misteriosa. Però en fi... I després vé la segona part: per més que encara es vulgui anar amagant l'ou, els textos de la Bíblia són poc més que una antologia de narracions orientals més o menys enganxades, amb quatre barbaritats jueves pel mig. El Bloom també exlica el "parentesc" de Jesús i Osiris...

    ResponElimina
  2. No sé si aquest comentari va ser realment l'inici dels meus "dubtes". Tampoc no recordo ser massa creient, de nena. Probablement algún dubte ja em planava pel cap. La veritat, això no ho recordo. Potser l'afirmació del mestre no va fer sinó confirmar les meves idees... Imagino que el comentari em deuria impactar, perquè el recordo, i ja fa uns quants anyets d'això...

    Crec que la religió era molt "light" a la meva escola i a casa, encara més. A casa, calia ser respectuós amb els capellans però més aviat per qüestions polítiques que religioses (no en va estàvem en època franquista)...

    ResponElimina
  3. Quina sort! jo vaig créixer en una escola de monges i en una família amb "només" 3 escolapis, 1 marista i una germana de la caritat. De petita jugava a "dir missa", sempre fèiem "altarets", feia d'escolana amb un capellà com el que tu dius Eulàlia i tenia confessor particular i de l'OPUS. O sigui que, de forma absolutament coherent, ara sóc atea i anticlerical.

    No crec que ningú em "fes" atea, penso que depèn molt de l'entorn, de si hi ha una certa intel·ligència malgrat tot, de les lectures, de si tenim l'autoestima més o menys carregada ... Sempre m'he preguntat que fa que algunes persones necessitin creure d'una manera tan irracional, encara que la frase més corrent és: "és que no pot ser que no hi hagi res, perquè si no hi ha res, res no paga la pena". Imagino que és induït per l'educació.

    ResponElimina
  4. Em sona aquest mossen Pedrasl, no sé per què...
    bon dia!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails