dijous, 10 de febrer del 2011

L'alcaldessa de Nottinham (1)



Nottinham era una ciutat bella i acollidora, amb parcs espaiosos, carrers amples, casetes petites. Ni era massa gran com per perdre's i sentir-se una formiga, ni massa petita com per sentir-te ofegat per un espai vital massa escàs. Tenia cinemes, teatre, un comerç actiu. Un centre històric interesant, uns carrers peatonals plens de comerç.

Ara s'havia posat de moda dir que era una ciutat amigable.

L'alcaldessa de Nottinham feia poc que s'havia estrenat en el càrrec. Havia estat la segona durant anys, potser més d'una dècada i tot. Ella ho recordava amb exactitud: eren 10 anys, 11 mesos, 3 setmanes i 2 dies. Deu anys onze mesos tres setmanes i dos dies de fer la gara-gara a l'alcalde sortint; de fer-li la feina bruta, amagant els drapets i deixant que fos ell qui es posés les medalles; de barallar-se amb poca-penes que li volien prendre el lloc; de lluitar contra els homes que amb el seu masclisme mal dissimulat no paraven de posar-li pals a les rodes.  Però havia aconseguit fer-se un espai en l'ardu món de la política municipal.






Només ella sabia com havia patit tot allò. Però ara, finalment li havia tocat el seu premi. Ara podia recollir allò que havia sembrat. El dia que va ser investida irradiava felicitat. Se la veia exultant per poder acaronar de més a prop la lúxuria del poder. I també per aconseguir entrar als llibres d'història com a la primera alcaldessa de la vila.

Sabia, però, que no es podia dormir sobre els llorers. Hi havia voltors pertot arreu disposats a treure-li els ulls. Calia buscar-se bon aliats. A més, en poc temps els súbdits dirien la seva i podien fer-la fora. Si per atzar els resultats no eren els que esperaven bé podia ser que la portessin directe a la guillotina. A Nottinham no estaven per hòsties, més d'un havia perdut el coll. Però ella no podia permetre que res d'això no li passés.

Tenia un pla. Havia d'aconseguir sinèrgies, aconseguir establir diàlegs amb les forces vives de la ciutat. Amb els seus col·laboradors més íntims va establir una estratègia. Per on començar? Ella era dona. La primera dona alcaldessa. Calia establir vincles amb altres dones de la ciutat. Parlar amb elles, escoltar-les. Després de barrinar-ho, comentar-ho, debatre-ho, es va decidir. Organitzarien

El banquet de la dona treballadora




14 comentaris:

  1. Oh, vull saber la II part, em tens intrigat! la història es situa a l'epoca actual o una altra?

    ResponElimina
  2. A l'home se'l guanya a la taula diu una dita però afortunadament veig que a la dona també!

    ResponElimina
  3. Compte que no arribi el sheriff de Nottingham hi ho esguerri tot.

    ResponElimina
  4. Esperem la segona part. Vaig que les coses de la municipalitat són d'una uniformitat universal...
    Salut.

    ResponElimina
  5. Aris T'hauràs d'esperar una mica, però ni haurà continuació és clar.
    Respecte l'època... aquests temes gauudeixen del do (sic) de la intemporalitat, em temo.

    ResponElimina
  6. Puigcarbó, espero no defraudar el respectable...

    ResponElimina
  7. Galderich , espera, espera, que encara no ha acabat.

    ResponElimina
  8. Alyebard, crec que el xerif passarà de llarg.

    ResponElimina
  9. Alberich... i què t'haig d'explicar a tu, que ja no sàpigues!!!

    ResponElimina
  10. Organitzarien què? Què passa? Se t'ha acabat la tinta?
    Espero amb delit la segona entrega. La història d'alcadesses tenen sempre un punt d'allò, no sé com dir-ho

    bon cap de setmana

    ResponElimina
  11. Això de deixar les coses a mitges és molt lleig. I a més deixes la taula parada ... Va, vinga, que esperem les postres.

    ResponElimina
  12. Gregori, de moment organitzen un tiberi. Ja veurem com acaba la cosa!

    ResponElimina
  13. Joan, això de l'entrega per capítols és més vell que l'anar a peu -bé, potser ara m'he passat-. Segueu a taula i gaudiu dels diferents plats.

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails