Lectura de Jesús Moncada

Com tantes coses pendents en aquesta vida, vaig descobrir Jesús Moncada fa massa poc. El seu recull de contes Calaveres atònites em va obrir pas a la Mequinensa idealitzada que ens mostra l'escriptor.

S'escau a coincidència que he estat llegint ara fa molt poc la meravellosa Camí de Sirga. Em quedo amb les imatges evocadores, l'ús ric del llenguatge, el domini del temps endavant i enrere...

Us en llegeixo un fragment:



Sento que encara tinc deures a fer: El cafè de la granota encara està a la llista de lectures pendents.

Amb aquest apunt, junt amb els dos del Lluís que he enllaçat més amunt, completem l'homenatge a Jesús Moncada, des de Riell Bulevard.

En paral·lel a Fellini: Rota i bruixeria.

Si les imatges i metàfores que ens deixa Fellini són un referent inevitable, no menys important és també l'herència dels seus sons. Les bandes sonores que Nino Rota li va fer resten en l'imaginari comú de forma indeleble.

Com sovint passa en aquest món, o com a mínim a mi em passa, la bruixeria ha fet efecte. Vaig a una audició del grup de vent la meva filla i una de les peces que toquen el grup dels grans és Amarcord. Em quedo perplexa. Automàticament penso en el blog, i em poso a filmar.

Despunta el dia

El despertador es conecta al volum més suau. Obro els ulls. El sostre sobre meu. Els torno a tancar. M'arrauleixo sota el llençols. Clareja per la finestra. 

La ràdio sona amb música de Mozart. M'hi abandono per un instants, encara amb els ulls tancats.

Allargo el braç i faig girar la rodeta.
Les notícies no són: la realitat es fa densa. Feixuga.

Em venen ganes de fugir. D'agafar el cotxe i perdre'm per la carretera.

Arribar a un lloc perdut, on poder ser turistes. Aquí mateix, a la cantonada.

L'oncle Martí

No recordo l'oncle Martí. D'ell m'han arribat històries pretèrites. Històries de la infantesa del pare. Una mica borroses. Em pregunto com va ser que es casés amb la germana de la meva àvia, essent com ell venia del Barcelona i ella de les terres de Ponent, no sé dir exactament com va ser que la va conèixer. Tan sols m'arriba l'eco llunyà i fonedís de quan van ploure les bombes, de quan va intuir alguna traïció als sindicats , de quan va fugir al poble de la dona i finalment va tornar...

El pare, de petit, va viure a molts llocs. Va néixer a Torres de Segre, quan la República feia apenes un any. L'avi, alt i ben plantat, es va fer Mosso d'esquadra i el van destinar a Sant Fruitós de Bages. L'àvia era modista. Es dedueix que se'n sortien prou bé.

Va esclatar la guerra i tot l'equilibri s'enfonsà. Els detalls són confusos. L'avi deuria anar al front o va ser destinat vés a saber on. Mare i fill potser van tornar a Torres o a Butsènit, on s'estaven els seus avis. Però res no queda clar.

No sé com ni perquè, l'oncle Martí, tenia una masia arrendada al Camp de la Bota, potser li venia de família. No queda clar en quin moment tota la família, van marxar cames ajudeu-me des de Torres cap a Barcelona: en tot cas, el meu pare va anar a viure amb els seus cosins i oncles. La postguerra del meu pare va ser al Camp de la Bota.

El Tonet i el seu cosí Peret tenien set, vuit anys. Jugaven pels camps a tirar-se trets amb escopetes de canya. De tant en tant, veien passar els camions, o carros, i els nens no sabien què contenien. Els adults, sí: havien fet el recompte dels trets de gràcia amb què els feixistes remataven els executats aquell dia.

La memòria és traïdora. S'entela i es difòn. S'esborra de forma inexorable. De vegades un mateix no és conscient que estem vivint moments històrics. Els de la història petita, la important. És més tard, quan els tels de l'oblit ja s'han estès per sobre dels fets, que algú vol esbrinar entre els records, saber què va passar... I potser ja és massa tard: tot és borrós, entelat, ple d'ombres i interrogants. Uns interrogants que en generen de nous.

Reflexions "vagaires"

El món líquid on ens ha tocat viure no ens deixa les opcions fàcils.

He dubtat llargament sobre què fer el dia d'avui: faig vaga? No en faig?

M'empipa l'ús que se'n farà de la meva opció, sigui quina sigui la meva decisió.

Si decideixo fer vaga, els sindicats, que van a remolc i ja no s'acaben de creure la seva funció, utilitzaran la meva decisió. La veïna em mirarà malcarada: ves, tu que tens feina fixa, de què et queixes insolidària?

Si decideixo no fer-ne diran, el govern o qui l'interessi, que claudico, que em sembla bé que em retallin un 5% del sou, que em sembla bé que les pensions no s'apugin, que em sembla bé la retallada ja no en els sous sinó en els serveis públics, que em sembla bé la pantomima de retallar una ínfima part dels organismes inútils de l'administració.

Siguem clars: No tenen collons d'agafar el toro per les banyes i retallar allò que s'ha de retallar. Durant molts anys, fos quis fos el color polític del govern, s'han dedicat a crear organismes desbaratadament: agències, consorcis, fundacions i demés mangangues . Les han creat argumentant una major eficiència, quan en realitat volien dir que havien triat una forma jurídica que els permetés contractar amb més llibertat , és a dir, amb més opacitat i màniga ampla, que els permetés fer allò que els passi pel barret. Ara es queixen de dèficit públic i no tenen la gosadia d'aprimar l'administració per allà on cal retallar-la.

Si hi ha hagut un cas Millet no ha estat tan sols perquè s'han topat amb un bandarra, sinó perquè les estructures permetien l'existència d'un bandarra com aquest. Fins i tot en els casos de honestedat aquest tipus d'institucions permeten el malbaratament dels béns públics, la mala gestió. El control és tan sols una auditoria feta a posteriori...

Tant m'és si el govern hauria pogut o no haver fet alguna cosa abans. La realitat és que ara que poden fer-ho, tan sols fan una operació de maquillatge inútil. Si ara no és el moment, quan serà el moment?

No faré vaga. El dia que es convoqui una vaga general, en parlarem. Perquè estem parlant no del meu sou, sinó dels impostos de tots els ciutadans.

La família del plagiari opina

Viure amb un artista no deu ser cosa fàcil. Si es descobreix que l'artista es dedica descaradament al plagi encara deu deixar més interrogants dins el cos. La qüestió em desvetlla la meva vella ànima de periodista i surto al carrer, armada d'una llibreta i una ploma, un micròfon i un vell casset -sí, podria utilitzar l'emepetres, però m'entra el punt nostàlgic: el record de quan estudiava la carrera de comunicació-. Em disposo a entrevistar la família del plagiari, empesa a satisfer un periodisme d'investigació que mai no he exercitat abans.

He trobat una família dispersa i heterogènia, com qualsevol. Vet aquí les seves declaracions:

La mare:
"Jo ja els deia de petits: dedica't a allò que tu vulguis. Més val que es dediqui a això, si no fa mal a ningú..."

La tieta convergent:
"No sé per què es dedica a això, la veritat, però en fi val més que es dediqui a això que a vaguejar pels carrers. A mi el que pinta, m'agrada. Tan se val si plagia com no. En això de l'art val més caure en gràcia que ser graciós, ja ho diu el meu amic Felip. El que cal és tenir bons contactes. I si ell volgués li podria buscar els que calguin, que ara quan l'Artur guanyi... però el noi no vol... i mira que m'agradaria fer-li el favor..."

El nen (fill de 14 anys):
"El papa em ratlla tot el dia amb aquelles pinturetes tan xorres. Per a què serveix això? Per res. Que em passi pasta, que és el que el necessito. Que es dediqui al que vulgui però que passi de mi."

La nena (filla de 8 anys):
"El meu papa es genial. Es posa una bata plena de colors i pintem junts. A mi m'encanta estar amb ell perquè pintem sense parar..."

La "ex":
"Sempre vaig odiar l'olor de trementina. No la suportava. El paio es pensava que era un gran artista i mai passarà de ser un pobre desgraciat... No, no em parleu de Van Gogh, sisplau. Que es dediqui a alguna cosa de profit i em passi la pensió dels nens, que darrere l'art ja porta 3 mesos de retard, i els nens no viuen de l'aire..."

El tiet pepero:
"El crio ya apuntava maneras, ya sabía yo que no llegaría a ninguna parte. Si se hubiera dedicado a los negocios immobiliarios, como un servidor... tendría su rincón en las cayman; pero no, artista! Bohemio! qué tontería inútil! ¿Cómo? ¿Que plagia, dice? Al menos, eso es una buena noticia".

Homenatge blogaire a Jesús Moncada, 13 de juny

En Pere de provisionals ha llençat una d'aquelles iniciatives-homenatge blogaires. Aquest cop:

Jesús Moncada.
Dia: 13 de juny.

Esteu avisats.

Nowhere is right here

Sense rumb fix va començar a caminar impel·lida per ves a saber quin impuls. No mirava res ni a ningú. Tan sols els peus davant seu, ara l'un, ara l'altre. Caminava obsedida per les passes i deixar la ment en blanc.

Trobà un lloc llòbrec i feréstec. No era pas ella el primer ésser que el trepitjava. Una petjada gegantina marcada indeleblement a la roca li parlava de presències estranyes.



Va sentir la certesa que uns ulls incisius l'observaven. Un alè fred li va eriçar els pèls del clatell. Es va girar sobtadament i una ombra semblà escapar-se-li entre els arbres. No va poder distingir la forma humana o de bèstia. Però resultava evident la presència.



Més enllà es va trobar Una porta sinistra enmig del no res. Estava segura que li calia travessar-la per descobrir res sobre aquell ésser abominable.



Res més que un mirall. Era aquella la resposta?

Solitari i aclaparador. El lloc definitiu. Es va mirar el melic, rodó i profund. No hauria calgut moure's. El lloc l'havia trobat a ella.

Dia de la crisi creativa blogaire (o dia del blogaire en crisi 2010)

"Cuando veas las barbas de tu vecino cortar, pon las tuyas a remojar"
Frase feta.

No sé si aquest blog està en fase de crisi creativa -amb un Lluís supercreatiu se'm fa difícil afirmar-ho-, però com tots tenim les nostres supersticions... deixa'm apuntar-nos al Dia de la crisi creativa blogaire.

No fos cas que el virus ens atrapi.

El conte d'un país en crisi (3)

En Pep Sabater no estava del tot convençut, però tot i així va llençar una gran proclama:

-Vilatans! Vilatanes! Súbdits tots! Prepareu-vos! Tenim la solució! Sabeu aquesta colla de desvagats que no serveixen per res perquè esmorzen tot el sant dia i no foten brot? Sí sí, els funcionaris del regne! Aquests pagaran el pato . Sabeu els vellets del parc? Com que s'estan tot el dia al parc no els cal gran cosa: a aquests no els traurem res -de moment-, però tampoc no els donarem més, al cap i ala fi, no ho necessiten... I les persones que no es poden valdre per si soles, les que necessiten ajuda? Aquestes tampoc els donarem res, que els moqui la iaia... És que estem fatal!


Els subdits es van mirar. Alguns hi van estar d'acord: Sí, sí, que els bombin que tenen la vida assegurada... D'altres resignats van dir què hi farem, ara ens toca estrènyer-nos el cinturó...

I a algú se li va ocórrer preguntar:

- I els ogres? Si estem així és per culpa dels ogres... No se'ls fa res als ogres?

- I ca, dona. Els ogres són intocables!

En Pep Sabater no les tenia totes. Algun cop pensava en els ogres, però s'escagarrinava a les calces. Qui posava el cascavell al gat? I va dir:

- Ara no. Potser demà -qui dia passa any empeny-.

I pels passadissos va parlar amb la colla de petits enemics que tenia a la cort i es feia el simpàtic perquè necessitava el seu suport. Però uns per molt i els altres per massa poc ningú ni volia ser amic seu. Finalment, però, en Josep-Ton li va dir: mira, com que sóc molt responsable i no em toques els meus amics ogres, callaré i així te'n sortiràs. I en Pep va respirar. Per un dia.

I els reis -us preguntareu-? Què feien els reis? Escoltaven músiques a palau, s'engalanaven, menjaven, dormien... ociosos. Sense fer res, de res, que era el que millor els esqueia. Sense que els retallessin el pressupost, no fos cas...