Els màrtirs de Chicago

Avui en dia, en què la celebració de l'1 de maig ha esdevingut una festa més al calendari, un pont per anar a la platja, sembla especialment rellevant recordar per què celebrem allò que celebrem. Passat demà és l'efemèride. Potser que recordem una mica d'història, que recordem per què el dia 1 de maig és el Dia Internacional dels Treballadors:

El 1886 uns obrers llibertaris anarquistes lluitaven per aconseguir la jornada de 8 hores. Les condicions laborals ja sabem que eren molt precàries, jornades eren de 14, 16 hores, fills que començaven a treballar essent encara nens de 6 o 8 anys... Als Estats Units van engegar una vaga que va aplegar milers de fàbriques i més de 340.000 treballadors. A Chicago la vaga va continuar uns dies més. El dia 4 de maig va esclatar una bomba a la plaça Haymarket i finalment van ser detinguts 8 sindicalistes anarquistes. I tot i que no hi va haver proves en contra i el procés va ser de dubtosa legalitat, els acusats van ser declarats culpables de ser "enemics de la societat i l'ordre establert". 3 van ser condemnats a presó i 5 a la forca.

Aquells enemics de 'ordre establert' van aconseguir, amb el seu sacrifici, que la societat en prengués consciència. I ara, tots (tots?) els treballadors en podem gaudir. Potser que ens ho pensem això de "l'ordre establert".

Vaja, 8 hores! Ah!, però no ens les havien regalat? No era un "dret adquirit"? Doncs no.

De retruc, no és banal fer esment a la notícia que ha sortit avui: finalment el Parlament Europeu ha aconseguit el rebuig definitiu de la directiva de les 65 hores. Aquesta proposta neoliberal i retrògrada ens demostra, un cop més, que la història evoluciona en forma de pèndul i no en forma progressiva.

La proposta era feta per la Comissió Europea (l'òrgan no democràtic d'Europa) i finalment el Parlament (l'òrgan democràtic) l'ha rebutjat. Però cal fer atenció, perquè és ben possible que passades les eleccions europees torni a sortir la proposta, degudament disfressada o maquillada. No en va alguns hi estan molt interessats. En Sarkozy no descansarà.

Em pregunto qui té interès a sempre dir que les "eleccions europees no serveixen per res". La dreta, potser? El Parlament europeu té poder, el poder de rebutjar o aprovar lleis que són d'aplicació directa als estats (els reglaments i directives europees). Per tant decideixen la nostra quotidianitat de forma tant o més important que els governs. Diria jo que són una de les eleccions més importants, en les quals podem dir la nostra. Aquestes lleis poden, potser, potenciar polítiques socials, protegir els treballadors, els consumidors, el medi ambient... o poden fer tot el contrari. Ara s'ha aconseguit aturar la directiva de les 65 hores. Però si el parlament resultant de les eleccions de juny és majoritàriament de dretes, potser a la propera legislatura no tenim tanta sort. Per part meva tinc, ja des d'ara, clar el meu vot.


Foto: Lunchtime atop a Skyscraper. Charles C. Ebbets.1932

Gran Torino

He gaudit d'una bona història que ens parla de ressentiment, de valors, de racisme, d'aprenentatge.
De temor a allò que ens és desconegut, d'acceptació quan es coneix.
Un home ressentit, amargat i patriota. Amb una família que em costa de qualificar com a tal. Un barri que es transforma per la vinguda de nous veïns. I la posterior transformació que viu el personatge. El retrat sobre les febleses i complexitats de les persones. I tot això en una pel·lícula de "baix cost", molt ben documentada, i millor realitzada.

Un bon guió que combina ironia, reflexió, emocions. He rigut. He plorat. I m'ha fet pensar.

Qui vol sentir doblat Clint Eastwood amb aquesta increïble veu? Jo no. He fet l'exercici de buscar el trailer i veure'l en castellà. Res a veure.

Gran Torino. Gran cinema. Gran Eastwood.

Per acabar, una menció especial a la cançó de Jamie Cullum que sona mentre els crèdits surten a la pantalla. Ningú no s'aixeca. D'alguna manera, tornant ara a escoltar la cançó, em duu a les partícules de pols que floten en l'aire i ens diuen que som no res i ens meravellen alhora. I la melodia se'm filtra pels porus. I no puc deixar d'escoltar el ritme trist...

Bestioletes primaverals

Amb l'inici dels dies més assolellats, amb les primeres calors, arriben les primeres bestioletes.

Urbanites com som, hem oblidat -potser ni tan sols mai no ho hem après- a conviure plàcidament amb les bestioles del bon temps. I, quan parlo de bestioletes, parlo directament d'insectes i aràcnids...

Algunes ens són més o menys simpàtiques, les marietes vermelles amb taques a l'esquena. Tenim les formiguetes, que acceptem sempre i quan no se'ns fiquin a la cuina. N'hi ha qui volen contacte amb la natura i volen fer un pícnic sota la bucòlica imatge de les estovalles esteses sobre la gespa, i la imatge bucòlica se'ls acaba quan una bonica corrua de formigues atretes per les seves molletes els fa la vida impossible (als seus ulls és clar, tenir unes quantes formiquetes tampoc no és tan greu...). Hi ha els bitxos per qui sentim sensacions diverses: les abelles, ens agraden, fan la mel, però els tenim por i no les volem al nostre voltant (llevat que siguem apicultors, és clar). Les vespes, com no ens aporten cap benefici, les volem matar sense contemplacions. I no parlem dels mosquits o les mosques!!! Així... podríem anar enumerant les bèsties, bestioles i bestioletes que el fred de l'hivern allunya i ara amb el bon temps tornem a trobar al nostre voltant i amb les que ens relacionem amb més o menys fortuna.

N'hi ha una, però, que crec que detestem tots per igual profundament i és el maldecap de mares amb nens en edat escolar, i per extensió de tota la comunitat educativa. No hi ha cosa més empipadora que revisar el cap dels fills i veure que hi ha "intrusos". Els maleïts, repugnants i empipadors polls. Aquelles bèsties fastigoses que tan costen de veure i que, si bé poden aparèixer tot l'any, sovint és ara a la primavera quan poblen els caps dels nostres fills. Ara ja ens hi anem acostumant. Qui més qui menys ha hagut de fer els tractaments algun cop. L'any passat me'n vaig lliurar. Aquest, m'ha tocat.

Tothom diu, i jo també ho recordo així, que quan nosaltres érem petits els casos eren rars. Ara ja no és així. Poblen tots els col·legis i no hi ha qui se'n lliuri. Diuen que s'han fet més resistents i aquesta n'és la causa. Però hi ha males veus que diuen que això no és normal. Que hi ha d'haver una altra explicació. Que hi ha una mà negra. Que no pot ser que s'hagin estès tant, tots sols. Com pot ser, sinó, que tan sols es trobin a les escoles? Sens dubte es tracta d'una trama ordida per les indústries farmacèutiques les quals alliberen les bestioles per tal de poder fer vendre més productes i fer "caixa". Reconec que la idea té suc. Dóna per l'argument d'una novel·la d'aquelles best-seller americanes al més pur estil John Grisham: amb espionatge industrial, algun xantatge polític, la intervenció de la CIA , algun assassinat...

Després, naturalment, se'n faria una pel·lícula. Ja m'imagino els espectadors, sortint del cinema rascant-se el cap -com molt probablement esteu fent vosaltres ara-.

Playas perdidas

No se como lo veis. Pero, empezando por mí, tengo la sensación de que estamos en un punto, quizá generacional, quizá por la edad, quizá por la atonía de la primavera. En que la alegría de media vida anda escapándose por algún sitio. Desde luego que no somos aquellos quinceañeros de la Riell en un “país ple d´antenes per les teulades” en el cual todo estaba por hacer. Pero nos veo rumiando sistemas de pensamiento que abordamos unipersonalmente, desde una acracia solitaria. Enfadados con aquellos que desde el servicio “público al ciudadano” nos han ofrecido políticas mercantilistas. Viendo, resignados o temerosos, que algo de lo que creíamos posible, encontrar la playa bajo en adoquín, se está esfumando y quienes nos suceden o acompañan no están por la labor.

No pretendo entrar en filosofías existenciales, ni en un panfleto de inteligencia emocional, o adaptación a la edad. Ni defiendo la resignación ante la frustración profesional, los fracasos personales. Sólo constato una sensación.

Cuando era niño podía quedarme embelesado viendo como en el trasluz de un rayo de sol flotaban miles de partículas que excitaban mi imaginación. Años más tarde comprendí que aquello era polvo en suspensión. Otros pocos años después supe que ese polvo estaba, entre otras cosas, compuesto por millones de células muertas que se nos iban renovando. El pasar de la vida me dejó acompañado de algunas de ellas, como único recuerdo de pieles que me amaron, y en el peor de los casos, que dejaron de amarme.

Mi intención, y a estas alturas creo que ya la tenéis cogida, es transmitiros la ilusión por seguir buscando la belleza de ese niño embelesado en un trasluz. Aunque luego, resignados, tengamos que pasar una bayeta.

Crònica de Sant Jordi

Em llevo massa d'hora. Un neguit no em deixa descansar.
Com un dia qualsevol, em dutxo, em vesteixo, em reconcilio amb el món, penso...
Viatjo en tren, llegeixo. Com un dia qualsevol.

Fa un dia preciós que no acompanya el meu estat d'ànim.

Surto del vestíbul del tren. Els carrers es desperten. Les roses comencen a aparèixer pels carrers. Les gitanes estenen les taules i els cubells plens d'aigua. Per 4€ finances el viatge de fi de curs de biologia. Al quiosc-llibreria de la cantonada encara no han tret els llibres fora. El decorat del dia no està enllestit.

Entro al bar de sempre, faig un tallat, llegeixo el diari. Com un dia qualsevol.

Arribo a la feina. Una rosa dolçament ajaguda sobre el teclat envermelleix la taula grisa i freda. El nostre director, avui, practica la discriminació positiva. Li agraeixo el detall.
Un altre company ens regala més roses. Gràcies, gràcies. Aigua, pot, fan olor? Una sí, l'altra no.

Feina i el cap que no segueix. Reunions espesses de números i pressupostos. Ordinador. I ganes de ser fora.
Intento quedar per dinar amb el bon amic de l'agenda complicada. Un cop més, i sé del cert que no és excusa, ho haurem de posposar.

Hora de plegar, agafo roses, i sense posar-me la jaqueta surto al carrer. I quina calor que fa!
Intento parlar per telèfon amb la bona amiga que sempre escolta, però està fent el dinar i no pot.

Faig una breu volta, passejant Rambla Catalunya avall. I recordo que així sola i sense molta gent sembla el Sant Jordi de l'adolescència que comentava el Lluís en l'altre post.

Sento aquesta conversa:

- Tens aquest títol .....? - i la noia li ensenya un paper al venedor.
- És editat aquest any?
- No.
- Hauràs d'anar a la llibreria.

Retorn brusc al Sant Jordi mercantilista.
De camí cap a la boca del tren entro a una llibreria. Compro 2 títols -edició de butxaca- que no sortiran a les llistes dels més venuts.

Arribo a casa. Nenes. Marxem. Sant Cugat a vessar. Comprem llibres infantils. Un pícnic de maduixes. Ens cansem. Retorn a casa. Ja és tard.

Mai he rebut cap rosa de la persona que estimo, per Sant Jordi. Aquest any no serà diferent. Però passats els quaranta, suposo, això ja poc importa (si no fos perquè fa un dia preciós que no acompanya el meu estat d'ànim).

Granada Gójar y Almanjáyar

Tras dos años añorando su luz, he vuelto a Granada. Allí viví, soñé, estudié, amé. Allí nacieron mis hijos, corrieron por sus parques, fueron a la escuela. Allí viven muchos de mis mejores amigos, y algunos, pocos, únicos, verdaderos. Mi Semana Santa ha sido volver a los barrios, saludar a gentes, reencuentro de lugares, esquinas, tiendecillas, y callejear confiado por una ciudad que me reconoce y a la que conozco.

Además de eso, y al parecer, se sucedía una Semana Santa, la oficial, la del penitente y el turista, que como otras que allí viví me ha tocado de refilón, por allí sonaba la Cofradía de los Favores o salía el Cristo de los Gitanos. He vuelto a andar por la Huerta de San Vicente, paseando lánguidamente, mirando los nuevos brotes de los rosales y sabiendo que a escasos metros reposaban los versos del poeta, ya leídos, ya vistos, ya conocidos. He estado en Santa Ana y Plaza Nueva levantando levemente la cabeza para constatar que allá arriba se mantenían los momumentos millonariamente visitados. Ha hecho frío, bastante, y hasta ha llovido,lo suficiente, me da igual. Cuando amas algo no te importa el tiempo, siempre lo disfrutas.

Allí, en su estudio de Gójar, una tarde hermosamente nublada, fría, Manuel Gómez Rivero, Manolo, quizá el mejor pintor andaluz del momento, me enseñó que aún quedan muchos siglos para acabar la Alhambra, y como bien dice en su diario y citando a Marco Aurelio: "dentro de X años todos los que me rodean, no estarán", cuando eso suceda, quedará en sus pinceladas el eco de nuestras risas y veladas, charlas de libros, con las carreras de los niños, chicos, pegándose y jugando o llorando con dos velas de mocos. Nunca, cuando los sesudos visitantes de museos, cuando los estresados por las vacaciones culturales "aprovechen" bien su tiempo atragántandose de "saber" y se paren frente a sus cuadros, nunca podrán ver el reflejo de papá Jaime escanciando una botella de vino del país o el sabor de unas habas frescas, con salaillas, recién cogidas de su huerta.
Le dábamos la espalda a un hermosos díptico mientras aporreábamos el desafinado piano que una escocesa aparcó en su casa, y estábamos a oscuras, con los chaquetones puestos, con la tarde avanzada, como en tu casa o en la mía.

Volvíamos, cada noche, con las pilas de lo habitual, con los sabores de lo conocido, con los olores del los nuestros, y volvíamos donde arden las candelas de la zona más pobre y deprimida de Granada, donde están los que sí son, si hacen ciudad y nadie cuenta con ellos, donde más pasión hay y no llegan las procesiones, donde más arte se acumula y no hay teatros, donde más se ríe, y nunca esperan buen tiempo para ir de vacaciones, porque nunca van. Almanjáyar. Bien pronunciado "er poligano" Atrapados en la verdad del día a día, y siempre soñando en salir de ella. Como todos, en realidad, como todos.

Minuts musicals

Hi ha cançons que fan sentir, cançons que fan pensar, cançons que aconsegueixen totes dues coses alhora.

De la mà de Robert Wyatt amb la lletra escrita per seva dona, una mostra de l'amor condicional. El real, gosaria dir...

Si algú vol alguna cosa més, pot llegir l'entrevista que li van fer al diari El País i que reprodueix el blog einbahnstrasse, un blog d'aquells d'amanida variada -que deia en Lluís- força recomanable.



Just as you are

It’s that look in your eyes
Telling me lies
So many promises broken
What can I do? What should do?
Try to love you just as you are

Cos I'm never going to change a thing about you
Never ever going to change a thing
(Try to love you) just as you are

Should I leave should I stay?
Should I call it a day?
There’s so much to say that’s unspoken
In your way you've been true
All I can do; try to love you just as you are

Cos I'm never going to change a thing
No I’m never ever change a thing
(I try to love you) just as you are

It’s that look in your eyes
I know you despise me
For not being stronger
What can I do?
What should I do?
I'll always loved you just as you are

And I’ve never tried to change a thing
Never tried to change a thing about you
(Always loved you)
Just as you are

Will you leave will you stay?
There may come a day
When I’m weak and I’m stupid no longer
In my way I’ve been true
I’ve lived just for you
And always loved you just as you are

I’ve never tried to change a thing
Never tried to change a thing about you
(Always loved you)
Just as you are

Hoy cenamos ojos

[Remito como autor un texto que puse como comentario, Lluís en su momento me indicó que podía haberlo colgado aquí, pues ya está]

Andando por una acera del Madrid que me enseñaste, tiro en una papelera, quizá en la calle Ruiz, estos folios que están sin escribir.

En ellos, te cuenta la página no escrita, aquellas cosas, que el silencio de nuestras conversaciones te dijo. Volverás a leer mis silencios, pero sin ojos, aún no se ha inventado el correo al que mirar cuando alguien te quiere dejar. Voy a pintarle, como a los barcos de alguna parte del mundo, un ojo a estos folios en blanco, así tampoco podrás ver un gran ojo, azul, claro, que navegará por los lejanos mares de una China, de un Japón, que nunca nos verá comer pescado juntos.

Me agacho junto a la boca gris que se va a tragar este adiós, para apoyado en la rodilla pintar el ojo al papel, el esfuerzo me marea y del blanco surge la música de tu paisano: “Vaughan Williams… uno de los compositores … del siglo XX. … es considerado … gloria nacional, fuera de este ámbito…”. Suena De greensleeves. Asciendo con la música hacia el papel blanco de mi rodilla, que inmensamente grande me ha recogido, como una sábana, en el suelo de la acera.

Papelera, esquina calle Ruiz, varón, entre 35 y 45 años fue atendido por una unidad del SAMUR, presentando un cuadro de parada cardiaca, realizadas técnicas de reanimación, infructuosas, aunque se agolpó mucho público, ante la no respuesta, y la impaciencia de los curiosos, defraudados, el personal facultativo procedió a realizarle una incisión en el pecho para aplicarle un masaje manual directamente al músculo, técnica que tampoco tuvo éxito porque en lugar del corazón le hallaron un racimo de ojos, algunos azules, claro, que miraban atónitos.

Con un -hoy cenamos ojos- se dio por finalizada la práctica, levantamiento, recogida y adiós.

El folio, blanco y ciego, no llegó a la papelera de ninguna esquina, quedó pegado al suelo, por un líquido desconocido, que también impregnaba guantes de látex, jeringuillas y bolsas de suero, muestras de que justamente allí, y además seguro, uno había muerto. El líquido, azul, claro, no era sangre, y se irá tornando gris, para formar parte de todo aquello que, junto al nacimiento de una farola nadie ve, pero está. Por eso hay quien en vez de latir, mira, atónito, antes de morir.

Ya soy libre, liberado de la vida azul, del olor de las manzanas con canela que poblaban tu cuello, y voy a ir recorriendo los sitios donde te añoré, para pintar con tiza blanca las sombras que hemos dejado.

Es curioso no verse, levantar la mano y no tenerla, y más curioso, ver como una blanca tiza va dibujando tu contorno y el mío ante la asustada mirada de un perro labrador que ayuda a cruzar la calle a un ciego ausente. Los perros creen en fantasmas, y este huele la mano que no ve. Dejo mi tarea de dibujo, y justamente un transeúnte me da una moneda, acaricio al labrador, que clava en mi olor a ojos los suyos, dándome la bienvenida y ayudándome a cruzar al mundo de los muertos, le doy la moneda, y ya en la otra acera, sigo la búsqueda de tu sombra y la mía.

Tantas veces cruzamos y descruzamos esta y otras calles, que pasarán más de mil años -muchos más- antes de que se borre la gruesa capa de tiza blanca, río seminal, en que he convertido esta zona, por otro lado bastante gris, poblada de funcionarios del verde y del fisco.

Si miro al cielo veo como nuestros pasos ascienden hacia la luz del noroeste, y corren atropellados para ir a pasear por los alrededores de El Escorial. Abejorros azules, claro, les irán a picar, hinchando los dedos de nuestros pies, talones y pulpejos, que inflamados por el venenoso aguijón, se convierten en negros nubarrones, amenazantes, lloviznosos, tronantes, y granizando y nevando, irán cubriendo desde la sierra hasta la autovía, y una vez más, parejas que no se aman, se verán bloqueadas durante horas, sin gasolina, mantas, ni cadenas, sin calor, sin mirarse a los ojos, y sin amor. ¡Ay! a donde me llevaron tus pasos, a donde anduvieron los míos, que han nevado las calles y los montes por ser nueve de enero, día internacional de los corazones de tiza blanca.

Lalalalalá lalalalalá lalalalalá, canturreando el Carnaval de los Animales, se van los abejorros, inmensamente gordos por el atracón que se han dado. Nunca te diré, nunca, que tu dolor fue en mí placer, que tus aguijones fueron en mis pasos, mil lenguas y mil bocas, la tuya, que me dejaron desmayado de gozo, en un manto blanco, haciendo ángeles en la nieve de la sierra de Madrid.

Tú sola, tú sola, tú sola y hasta tres veces, has llorado lo suficiente, tú sola y todas tus sombras allí, han llorado lo suficiente como para hacer dimitir a una ministra de fomento por el caos de la nevada. Tú sola, tú sola, tú sola, y hasta tres veces tú, has dejado aislados los corazones de quienes no se amaban, cabezas que giran al exterior y sin mirarse, esperan ver llegar una quitanieves que se lleve a quien ocupa el asiento de al lado. Grandes máquinas amarillas con luces naranjas, que recogen el desamor del arcén. Venid, venid, por tres veces venid, llevadme derretido al mar, fango gris, al mar azul, claro. Al mar, azul.

Llego a la desembocadura de tus abrazos con la Pavana de Fauré, y me disolveré, como se disuelven los malos recuerdos, en tu regazo azul, para morir definitivamente sin ti, pues es el olvido lo que liberará tu alma de la mía. Recibirás, mar, estas asquerosas aguas en las que me he convertido, y el ir y venir de tus olas y corrientes las purificarán, evaporarás las mentiras y harás devorar por tus peces mis miserias y cobardías, y algún día, cuando de tanto batirme en las cuchillas de las rocas, hallas olvidado mi nombre, me devolverás a una tranquila playa, encarnado en un buen recuerdo. Una sombra que, junto a la tuya, se besa a las puertas de un café en la calle Ruiz.

La frase independentista del dia: Víctor Alexandre

Llegeixo al diari Avui aquesta frase de Víctor Alexandre, de qui ja vaig parlar ara fa uns mesos:

"Entre la independència per al 3000 que planteja la direcció d’ERC i l’acte de sobirania que suposa la proposta de Carretero em quedo amb la segona opció. ERC justifica l’immobilisme en nom de les polítiques socials. Quina política social hi ha més important que la llibertat? El 2010 caldrà fixar una data. Només així la independència deixarà de ser una pastanaga per ser una realitat."

Ja em perdonareu, però em sembla evident que hi ha moltes polítiques socials a defensar. Dir que la llibertat és la més important és una frase bonica, però totalment demagògica. I no crec que Esquerra, ancorada en la lluita interna permanent, tingui present portar a terme moltes polítiques socials... No serà que el seu immobilisme prové d'un mirar-se el melic constant i d'una incapacitat recalcitrant dels seus dirigents?

Infraestructures

Avui llegeixo en gairebé tots els diaris l'elogi que Barack Obama ha fet de l'AVE espanyol (en el seu tram més consolidat, el Sevilla-Madrid), i d'altres països com França, i com la seva aposta per rellançar les inversions passa necessàriament per implementar un model similar.

El que menys m'importa en aquest cas és que Obama elogiï el cas espanyol. L'AVE potser és un bon exemple, però Rodalies encara dista de ser allò que seria desitjable... Aquí, on vull posar l'accent és precisament en la paraula “model”.

A Europa he pogut tastar dos models de transport públic totalment oposats. Un és el cas britànic, basat el transport privatitzat: és car, els trens no enllacen, les màquines són obsoletes, per fer pocs quilòmetres has de fer un munt de transbordaments. Resultat: el transport públic no funciona. L’altre cas és l’alemany: amb una xarxa ordenada, trens nous, puntualitat increïble, una xarxa d’autobusos interconnectada que ja ens agradaria. Resultat: impecable.

D’aquestes dues vivències en vaig treure una conclusió evident:

El transport públic ha ser públic.

Com en tantes altres coses, la privatització no resol els problemes, contràriament allò que ens volen vendre: els preus no baixen, el servei empitjora, l’usuari es veu perjudicat. Aquesta reflexió es pot aplicar als transports, però també a moltes altres àrees de servei públic: tenim “millor televisió” des que tenim les “privades”? Tenim millor servei telefònic des de la privatització de les companyies telefòniques?

Hi ha altres elements prou importants a tenir en compte, especialment en el món del transport. Les inversions en un o altre model de transport ens porten a un o altre model de país.

En aquests moments en què els factors mediambientals no poden ser menystinguts (llevat que al nostre DNI figuri el nom de José M. Aznar López, és clar) sembla clar que si volem fer deixar el cotxe a casa, la inversió en transport públic és una peça fonamental. Si el transport públic funciona, la gent el farà servir i la millora serà per tothom: menys trànsit, menys accidents de circulació, menys contaminació, més qualitat de vida...

Aquestes vacances, per raons que no venen al cas, els meus pares van haver de marxar des de la Cerdanya a Barcelona abans d'hora. Després de veure les diverses opcions, van marxar amb tren. Un tren que té moltes mancances amb una durada de trajecte de 3 hores... Tot i així l'andana a Puigcerdà estava plena. Ens vam preguntar què passaria si d'una vegada invertissin en aquesta línia i fessin que funcionés. Estic segura que hi hauria gent que oblidaria l'existència del Túnel del Cadí.

En fi, celebro que Obama prengui partit per aquest model, especialment en el país on van triar justament optar per fer inversions en carreteres i oblidar els ferrocarrils.

Per acabar, un joc. Potser voldreu tornar a ser petits i fer de maquinistes de tren:

1. cliqueu http://www.o-zoners.com/eurostar/eurodriver.html

2. cliqueu "GIOCA"

3. pugeu el pantògraf

4. i a conduir...


Agrair l'enllaç a aymamípuntcat

Perspectiva

De llapis... no me’n falten,
però no me’n calen.

No em cal res per dibuixar-te.
Només em fan falta
el meus llavis.

Per viatjar pel teu univers.

Aquest viatge té un final:
allí, on acaba la teva cintura.

Captiva (Maltracte IV)

Només el vols complaure.
Fer-lo feliç.
Estimar-lo.

Però no ho saps fer,
et dius,
tot ho fas malament.

No saps, encara,
què has fet.
Perquè l'has fet enfadar tant.

CAPTIVA
LLIGADA
PERDUDA

Has caigut al seu parany.

Aquells qui ens aneu llegint sabreu ja que tinc una sèrie de poesies dedicades als maltractaments de les quals he publicat aquí al blog tres de diferents, sense ordre (IX, I i II), centrant-me en allò que m'inspiren les vivències de la víctima. Us deixo aquesta nova mostra.

Les vacances remullades

Les vacances de primavera han estat remullades i grises. Lletjotes. Com és habitual, per altra banda. Al cap i a la fi, la "setmana santa" no és sinó una festa pagana feta al voltant de la lluna de març (quan és habitual que plogui) per tal de demanar als déus un any amb pluges, pròsper i fecund. Una festa pagana degudament maquillada i vestida, és clar.

Hi ha algun catòlic integrista, que ha aparegut als diaris aquests dies que es nega a acceptar-ho, tot dient que si fos així no se celebraria la mort de Jesucrist sinó en seu naixement (a la contra de "La vanguardia" -curiosament no trobo l'enllaç per enlloc!). En fi, és increïble com poden ser de poc congruents aquests catòlics amb els seus propis arguments: què és la celebració pasqua? la mort de Jesucrist o bé la seva "resurrecció", el seu renaixement?

L'església catòlica ha estat sempre una "artista" a fagocitar les tradicions paganes i vendre-les degudament transformades, mascarades, traient allò que les feia genuïnes i bones, afegint tragèdia i culpabilitat. Que tenim pobles ibers i romans habituats als culte politeista? No passa res. Ens inventem un munt de sants i màrtirs i ja tenim un munt de petites divinitats. Que necessitem deesses femenines? Tampoc passa res. Ens inventem no una verge, sinó una a cada poble: que si la moreneta, que si el rocío, que si les verges trobades, i les cent mil i una verges.

I en tot aquest maremàgnum ens trobem que tenim sovint unes vacances de primavera remulladetes, empipadores, perilloses a la carretera...
que de vegades són massa "altes" i estem mesos sense ni un trist pont i de vegades massa baixes i tenim el fred al damunt.

En fi, des d'aquí voldria fer una petició als governs que fixen les festes al calendari: hi ha algú que ens pogués fer el favor de, en aquest país suposadament aconfessional, fixar les "vacances de primavera" de forma inamovible? Potser així tindríem més "xamba" de tenir una mica de bon temps...

Crònica salinera: Sense notícies del monstre

Muntanyes de sal al municipi de ses Salines, Mallorca

M'esperen uns molls rosats, d'aquells de carn clivellada i blanca dels que en Pla parla amb admiració. Els faré torrats, o sigui, a la planxa, sense cap contemplació malgrat pensi que els vegetarians tenen tota la raó i que no caldria matar per alimentar-nos com cal.

Abans de delectar-me amb aquell gust suau i rústic del ruget un comentari sobre el monstre ocult: no ha aparegut mai, no hi ha animal vivent darrere els matolls, no hi ha monstre. En canvi, hi ha la mixeta fidelment infidel que ve quan som a la casa i se'n va quan li ve de gust després d'esmorzar, dinar o sopar a l'ombra del darrera de la casa. I hi ha la merla que s'ha avesat a observar el camp des d'una de les canyes que fan de suport al plumbago, una planta de flors liles petites, molt decorativa. I hi ha una llum transparent que apareix entre els núvols i ens fa veure la serra de Tramuntana i el puig de Randa on Ramon Llull va patir aquella il·luminació divina que el va empènyer a oblidar dona i fills i a dedicar-se a l'escriptura i el proselitisme. I hi ha els conills rodons, blancs i grisos que s'espanten de seguida i s'aturen uns segons, sense respirar, esperant que així els confondrem amb qualsevol pedra del camí.

I, és clar, hi ha també tota la pastisseria típica mallorquina que es desplega per pasqua: les panades de xot i xítxeros, els crespells de saïm, i sobretot els deliciosos robiols de brossat, de confitura d'aubercoc o de cabell d'àngel. Un festival per als sentits i per als estómacs delicats.

He enllestit la lectura de l'Últim patriarca de la Najat El Hachmi. Té un estil propi i molt particular que serveix per acostar-nos al món d'una marroquina emigrant que acaba en terres catalanes i que aconsegueix desfer el lligam tradicional amb la seva família directa per deslliurar-se de tot i ser finalment lliure. Que difícil que és ser lliure...(Per cert, sabíeu que el vestit que duen tants marroquins es diu en català gel·laba?)

Doncs res, que no hi ha cap monstre i jo segueixo a l'illa. Vindran, potser, més cròniques salineres. Començo a llegir Les benignes.

Bon vent!

Calfreds

Quan m'acarones amb els ulls,
sento calfreds a l'ànima.

Quan m'acarones amb els dits
sento calfreds a la pell.

Quan tota jo sento calfreds...
amb què m'acarones?

Tenen les notícies efectes secundaris?

Què hi fa tota aquesta gent a casa MEVA?
Que els he convidat, potser?
Ah, aquell d'allà em sona, d'on el conec?

Quin jardí més bonic!
Què hi faig aquí asseguda, conversant?
Cap d'ells no són els meus amics...
Però em sento bé prenent aquest cafè i xerrant.
Ah, torna a ser ell.
I ella? També la conec?
Són agradables. Tots dos somriuen.

Què hi faig en aquest teatre?
Què faig parlant anglès -macarrònic- amb la persona del costat?
Vaja, torna a ser ella.
Parlem tranquil·lament esperant que comenci la funció.
Fulleja el programa de mà i vesteix un vestit de nit elegant.
Em diu que aviat marxarà.
Es tanquen els llums, comença la funció i penso que li diré que seguim en contacte.

I em desperto.

Què caram faig somniant que el "Barack" i la "Michele" han estat a casa meva i s'han fet amics meus?

Renoi, estic fatal! Potser que pensi a deixar-ho.
Potser que deixi de veure el telenotícies. Potser que deixi de llegir els diaris... Després de tanta saturació de notícies d'alts dignataris fent-los la gara-gara per poder sortir a a foto, tan sols em falta aparèixer jo mateixa al seu costat en actitud similar -ni que sigui en somnis-.

Les notícies tenen, sí, efectes secundaris...



Agraeixo la foto a l'amic Francesc Puigcarbó (del seu blog talleret d'art).

Flaixos de diumenge al Maresme

I
El sol s'enteranyina
però escalfa les galtes,
lleument.
El vent refresca
em deixo la jaqueta posada
i m'assec.

II
Una barca ganduleja
sobre les lleus onades,
indolent.

III
Em trec sabates i mitjons
i deixo que la sorra es filtri
entre els meus dits.

IV
Rosques, el cadell salsitxa,
juga embogida amb la sorra,
salta, fuig corrents,
es mulla,
s'espanta de la petita onada,
s'esvalota, descobreix món.

V
Converso.
Callo.

VI
Obro el diari.
El torno a tancar.
Tanco els ulls.
El so del mar em bressola.
Recordo moments.
Els obro.
El mar calmat s'extén fins a l'horitzó.
Gaudeixo.
De la platja quasi deserta
en primavera.

VII
Penso en tu.


Després de llegir els dos posts del Lluís sobre Boris Vian i Kurt Cobain, aquest post meu em sembla superflu i ensucrat. Què hi farem. El món està fet de contrastos. Avui m'he sentit especialment bé gaudint del paisatge i la calma del mar, allà al maresme. De tornada, al vespre en tren, gaudia de la música de l'emepetres i la lectura. Ha estat un bon diumenge.

Cròniques salineres

Acabada d'arribar al Mediterrani oest, des del Mediterrani nord-oest a un quart de 7 del matí, me n'he vingut cap a ses Salines tota cofoia i ample després d'haver omplert el pap amb un cafè americà i una deliciosa i sublim ensaïmada, feliç de trencar les velocitats diàries.

Només obrir la casa, he trobat un pobre dragó adult (no sé si mascle o femella, no els sé distingir), molt blanquinós i enutjat que havia quedat atrapat a la trampa de ratolins que sempre deixem vora l'entrada. Per a aquells que no saben quina és la nostra trampa, us diré que consisteix en un tros de cartró al qual hi hem dipositat una porció de formatge o sobrassada al centre i que hem envoltat després d'un cercle enganxifós de cola molt i molt resistent. Així doncs, hem trobat el dragó fet un nyap però sortosament viu, aferrat com un dimoni al cartró. Aleshores hem aplicat benzina sobre el pobre animal, i ell tot sol s'ha anat animant i ha descobert que recuperava la mobilitat i ha escapat amb molt poca agilitat de la seva presó rudimentària. I jo m'he sentit déu salvant la humanitat.

Però vet aquí que a la sala d'estar, un cercle de butaques un pam més baix que la resta del pis, m'hi he trobat un escarabat d'aquells talla XL, negre, lent, que no feia sinó voltar pel terra, incapaç de recuperar l'antic nivell. I aquí de nou, la salvavides del Guinardó ha aparegut amb la seva capa tricolor i amb un recollidor ha recuperat l'escarabat i l'ha lliurat a la natura verda i fresca de Mallorca. Els seus pares m'han agraït el detall. Jo he pensat que aquelles rotacions de l'escarabat eren una mena de símil de la nostra vida humana, però altres esdeveniments m'han despertat de les cavil·lacions.

Vet aquí encara que després del merescut descans dissabterastenicoprimaveral, a quarts de 5 de la tarda, el meu noi m'informa d'una aparició esdevinguda als voltants de la casa: un animal de mitjana mida, amb plomes i peus d'ànec s'ha passejat pel terreny i ha acabat amagant-se darrere les heures i el xiprer mig bord (mig bord perquè enlloc de créixer alt i orgullós, prim i alt, pentinat, s'ha obstinat a créixer en amplada, potser evocant la figura de la madona de la casa, i va totalment descambuixat de fulles).

He decidit anar a investigar amb els guants posats, no sigui que la bèstia em pegui un bon cop de bec. Ara estic esperant els reforços, talment un Saura organitzant el grup, per poder descobrir què s'amaga darrere els matolls. Podria ser una cria d'ànec del veí, o podria ser un sebel·lí, ocell d'activitat crepuscular i nocturna, més aviat grogós i de peus semblants als de l'ànec, que té un crit característic que posa la pell de gallina quan el sents a l'estiu perquè anuncia la calor, el benestar, la vida que bull als llims propers.

Us mantindré ben informats, no sigui que passeu la setmana santa pendents del tema i no pogueu aclucar l'ull.

Petons saliners!

Feliços 43, Almodis

Estimats lect@rs,

Avui l'Eulàlia, àlies Almodis quan escrivia a la Riell, en fa 43!!

Ella sap i jo sé per què encara ens ho passem bé plegades, per això, per explicar la nostra amistat només puc dir allò que Montaigne va dir per fer entendre als altres la seva llarga i sòlida amistat amb la Boétie: Parce que c'était lui, parce que c'était moi.

Et voilà. I si sabés enganxar videos del Youtube decoraria aquesta felicitació amb la cançó What a difference a day made d'en Jaimie Cullum, encara que es veu que els experts diuen que el noi desafina..., m'encanta. I sinó podria posar un altre vídeo de la Lyane Foly cantant Rêve orange, plus rien ne nous dérange.

Eulàlia: passa-t'ho bé i gaudeix d'aquesta època tan plena que vius i...segueix acabant Xopa.

Molts petons! (Després et truco, t'ho juro)

Angelina

La crisi, la deflació i altres termes incomprensibles

Haig de reconèixer que aquest període de crisi pel qual estem passant és una gran font d'inspiració i un forn de maldecaps. I de frustracions: com més llegeixes, menys entens.

Ja fa temps que he manifestat que l'economia per mi és incomprensible. Per més que en vulguin fer una cosa seriosa, no em sembla més "científica" que les càbales de l'oracle de Madam Hikari , o Madam Leyla, o Madam Cristal. Mira per on, algunes d'aquestes bruixes esotèriques s'especialitzen en temes econòmics, i a mi, si us he de ser sincera, em donen tanta credibilitat com l'economista més especialitzat en la matèria (posem per cas l'excèntric Xavier Sala-Martin): CAP.

Jo no entenc res d'economia. Però no em sembla una matèria seriosa. I ja és ben curiós que una cosa tan volàtil i poc transparent sigui el fonament més important de la nostra societat.

Mai estem bé.
L'economia s'assembla al Barça i als seus seguidors: mai estan bé, sempre van patint.

Mai he tingut la impressió que les xifres siguin "de debò" bones.
Si no hi ha crisi ja podeu patir perquè segur que en vindrà una, els períodes són cíclics.
Li veuen les orelles al llop i en diuen als diaris "ostres que hi ha una recessió": i tots a córrer. Perquè després ve el pitjor... després ve una crisi.

Però és que cap dada és bona en economia:
Si l'euribor baixa, malament, si puja, pitjor. Si l'euro està fort respecte el dòlar, fotuda! que no hi haurà exportacions, si està dèbil: fotuda! que les importacions seran més cares!
Si l'IPC puja, si hi ha inflació, és dolent. Perquè la gent no consumim perquè tot és car. Ara resulta que baixa i ens diem:

-Visca! una cosa bona que té la crisi: els preus són més "realistes"!

Doncs no. Això tampoc és bo i estem en deflació. I això és no dolent... sinó MOLT i MOLT dolent! (*)

Tot és això: esoterisme pur. I jugar amb la incomprensió de la gent, que com més confusos els tinguem millor els entabanarem...

Ai! Que algú m'ho expliqui, perquè jo no ho entenc.

(*) En aquest punt de l'escrit se m'ha escapat un renec. Tota formaleta, m'he disposat a esborrar-lo... però sincerament, crec que n'hi ha per deixar anar no un, sinó mil renecs!.

Vaya cola que tienes Niki 3 (La venganza Zrolli se cierne sobre el planeta)

Resumen: Niki, enfadado por no haber conseguido tentar a Cris, grita iracundo. Su voz, su aliento, destroza la cara oculta de la luna, donde un ejército zrolli se preparaba para invadir la tierra. La venganza Zrolli se cierne sobre el planeta.

La cara oculta de la luna, tras el choque, se convirtió en un cementerio de zrollis. El impacto fue tan brutal que ninguno sobrevivió para contarlo. Las iras del demonio de este mundo habían aniquilado cien millones de almas de otro y ahora estaban ingresando en nuestro infierno. La batalla iba a ser descomunal, y Niki debía de pagar por ello.

El sistema de comunicaciones zrolli del ejército invasor mandó un silencio total a su sistema estelar, y puso en funcionamiento la alarma de batalla perdida. Nadie ha respondido, por lo tanto, todos han sido aniquilados. Si una pequeña avanzadilla ha sido destruida por el aliento de un arma desconocida se imponía un nuevo orden de ataque, borrar del mapa, sin acercarse, cualquier fenómeno en movimiento de todo ese sistema solar, y seguir avanzando. Fácil.

La realidad de superficie, mortal y finita, ignoraba que su final, orgánico, estaba decidido. Los dioses de la bondad, en el cielo creado por los mortales, estaban más preocupados por recuperar al hijo del jefe, Cris, que en interpretar los alaridos de terror que se habían producido tras una extraña aceleración en la luna. Todo un equipo de santos patrones de los colegios de psicología y psiquiatría estudiaba el caso de Cris, que una vez más, había vuelto a escaparse. Su padre, hastiado, se entretenía montando tormentas, lanzando rayos, y desoyendo las plegarias de sus creadores, que, humanos al fin y al cabo, no dejaban de rogarle para que cesara en su cólera divina.

Después de su descarga de furia, más calmado, Niki escondió su cabeza en la rendija y descendió a las profundidades de su casa. Nunca se había cepillado un zrolli, y alguna tenía que ser la primera vez.

El ser zrolli, en su forma de vida orgánica, está evolucionado para cumplir las razones básicas de sus principios físicos: la trigonometría. Su mente, basada en la creación numérica de estructuras interconectadas, vive durante mil años procesando números. La razón espiritual de su vida se consuela con la razón de la matemática hedonista, una serie de cálculos que se formulan con la edad adulta, que les prepara para el goce y el hedonismo después de la muerte.

Cien millones de zrollis cachondos, dispensados de sus calculadoras, bajaban a los infiernos terrenales. Su deseo, como sus sexos, crecía.
Un rumor, un decir, un cántico, comenzó a dejarse oír. Y fue ascendiendo, creciendo, dilatando campos, esponjando tierras de labor, elevando montañas, levantando puentes levadizos y prendiendo cohetes. Creciendo, en definitiva, haciéndose un grito en todo el planeta.

-¡¡¡Niki!!! ¡¡¡Niki!!!, ¡te vamos a echar un kiki!

Otros, dicen que decían.

-Niki, por malo y friki, te vamos a echar un kiki.

El señor Agustín, sordo, saliendo de casa para echar la partida, le contestó a la señora Agustina, que desde la cocina algo le decía.

-Que no tengo frio nena, que no me pongo el niqui.

Astènia Primaveral

El cas és que se'm tanquen els ulls.

Renoi, les meves piles no són les del conillet de l'anunci!

La feina ha estat una bogeria i la tarda, mitja bogeria.

Suporto pitjor els crits i les baralles de les nenes.

I avui tinc un sopar. La meva mitja part optimista vol anar-hi, l'altra mitja, se sent tan cansada...

Ja ha arribat. És evident. L'astènia primaveral.

Com l'ós, ara mateix no faria altra cosa que jaure tranquil·lament. Arraulida a la teva vora.

Arriben les vacances de primavera. Afortunadament.

L'àvia Ana

Algú em va dir un dia, fa molts anys, que m'hi assemblo una mica. Que hi tinc una retirada. No ho sé. M'hauré de refiar d'aquest parer, del parer d'aquells qui la van conèixer.

No ha sobreviscut ni una trista fotografia.

En sé poc de l'àvia Ana. Potser no l'hauria anomenat àvia, sinó "abuela" o "iaia". L'àvia Ana era andalusa, com el meu avi Juan. Van viure a Canena, a Jaén, i a Montoro a Còrdova, on va néixer la meva mare.

En sé poc de l'àvia Ana. Quin conte m'hauria explicat? Quina cançó m'hauria ensenyat? No sé si sabia recitar poesies. No sé si li agradava preparar dolços ensucrats. No sé si va veure el mar. No sé si li agradava remullar-se els peus a un rierol.

En sé poc de l'abuela Ana.

La maleïda guerra li va segar la vida poc després de la trentena. El 40, acabades ja les bombes, l'àvia Ana va morir. Ma mare pensa que va ser la fam qui se la va emportar.

Vet aquí l'herència de la guerra a casa ma mare: Una família (una més) destrossada, amb un home vidu i 6 fills al seu càrrec.

Ma mare tenia 6 anys. Sempre li va mancar la mare.

Pel que fa a mi, ni tan sols puc imaginar-me-la.