Avui en dia, en què la celebració de l'1 de maig ha esdevingut una festa més al calendari, un pont per anar a la platja, sembla especialment rellevant recordar per què celebrem allò que celebrem. Passat demà és l'efemèride. Potser que recordem una mica d'història, que recordem per què el dia 1 de maig és el Dia Internacional dels Treballadors:
El 1886 uns obrers llibertaris anarquistes lluitaven per aconseguir la jornada de 8 hores. Les condicions laborals ja sabem que eren molt precàries, jornades eren de 14, 16 hores, fills que començaven a treballar essent encara nens de 6 o 8 anys... Als Estats Units van engegar una vaga que va aplegar milers de fàbriques i més de 340.000 treballadors. A Chicago la vaga va continuar uns dies més. El dia 4 de maig va esclatar una bomba a la plaça Haymarket i finalment van ser detinguts 8 sindicalistes anarquistes. I tot i que no hi va haver proves en contra i el procés va ser de dubtosa legalitat, els acusats van ser declarats culpables de ser "enemics de la societat i l'ordre establert". 3 van ser condemnats a presó i 5 a la forca.
Aquells enemics de 'ordre establert' van aconseguir, amb el seu sacrifici, que la societat en prengués consciència. I ara, tots (tots?) els treballadors en podem gaudir. Potser que ens ho pensem això de "l'ordre establert".
Vaja, 8 hores! Ah!, però no ens les havien regalat? No era un "dret adquirit"? Doncs no.
De retruc, no és banal fer esment a la notícia que ha sortit avui: finalment el Parlament Europeu ha aconseguit el rebuig definitiu de la directiva de les 65 hores. Aquesta proposta neoliberal i retrògrada ens demostra, un cop més, que la història evoluciona en forma de pèndul i no en forma progressiva.
La proposta era feta per la Comissió Europea (l'òrgan no democràtic d'Europa) i finalment el Parlament (l'òrgan democràtic) l'ha rebutjat. Però cal fer atenció, perquè és ben possible que passades les eleccions europees torni a sortir la proposta, degudament disfressada o maquillada. No en va alguns hi estan molt interessats. En Sarkozy no descansarà.
Em pregunto qui té interès a sempre dir que les "eleccions europees no serveixen per res". La dreta, potser? El Parlament europeu té poder, el poder de rebutjar o aprovar lleis que són d'aplicació directa als estats (els reglaments i directives europees). Per tant decideixen la nostra quotidianitat de forma tant o més important que els governs. Diria jo que són una de les eleccions més importants, en les quals podem dir la nostra. Aquestes lleis poden, potser, potenciar polítiques socials, protegir els treballadors, els consumidors, el medi ambient... o poden fer tot el contrari. Ara s'ha aconseguit aturar la directiva de les 65 hores. Però si el parlament resultant de les eleccions de juny és majoritàriament de dretes, potser a la propera legislatura no tenim tanta sort. Per part meva tinc, ja des d'ara, clar el meu vot.
Foto: Lunchtime atop a Skyscraper. Charles C. Ebbets.1932
Que la política no ens ateny és el missatge preferit d'aquells que ens prefereixen autistes per a manegar el que els vingui de gust amb més facilitat. El pitjor és que la gent s'ho creu: panem et circenses, tan vell com la vida :S
ResponEliminaEstà bé que creguis en el Parlament Europeu -fets són fets, com aconseguir aturar una directiva reaccionària- i per tant, i malgrat tot, en la política. L'alternativa de no votar puc entendre-la, però, en el fons, no és alternativa.
ResponElimina