Vaig haver de matinar per fer un trajecte en autocar. Prou llarg per ser enutjós. Els nervis a la panxa Recordo clarament el motiu, però el vull obviar i oblidar. En canvi, no esborro aquell cafè que no vaig prendre. Inexistent. I el so d'un telèfon que ningú no agafa. I el retorn, altre cop, unes hores més tard.
Calor, cansament i neguit. Un viatge inútil?
Eulàlia,
ResponEliminaCap viatge és inútil. Tots sumen malgrat siguin dolorosos.
Només que hagi donat un bri d'emoció en aquest text ja és molt, no s'ha perdut tot.
La pregunta és clar era retòrica.
ResponEliminaLa vida, amic Galderich, és tot un viatge.
És una pregunta sense resposta.
ResponEliminaViatjar sempre és gratificant.
Pel camí sempre s’hi descobreix alguna cosa bona, encara que sigui una rosa amb espines a la vora d’un camí.
Una abraçada.
com més va menys inútils trobo els minuts de l'existència, fins i tot aquelles coses que no hi han estat són aprofitables :)
ResponEliminaAlberich, no tenir respostes em sembla també una inherent al fet de viure. El dubte és permanent.
ResponEliminaClidice, potser les coses que no has estat són més aprofitables que les que són aprofitables...
Clidice volia dir que em faig un embolic...
ResponEliminapotser les coses que no has estat són més aprofitables que les que sí que han estat...
tranquil·la t'he pillat, n'estic convençuda que hagués estat una gran trapezista, però ara ja he fet tard :P Sempre havia volgut ser Pinito del Oro ;)
ResponEliminaEm quedo amb el cafè inexistent mai no pres, però sempre recordat. Aquests retalls d'estiu m'apassionen: donen peu a interpretacions molt diferents, i acaben reportant al lector -al menys a mi- a vivències pròpies. Una delícia.
ResponEliminaGràcies Leb.
ResponEliminaA mi m'està agradant això d'agafar els records i retorçar-los una mica. Són certs i incerts en percentatge indeterminat.