dimecres, 5 d’octubre del 2011

Els adolescents pijos de Martin Amis


Allò que va començar a l'estiu com  un company de viatge ha acabat ara tot just amb l'equinocci.  Aquest cop, el trajecte s'ha allargat en excés i imagino que no haurà estat per la manca de temps, aquesta excusa tan manida, tan usada i pervertida, sinó una d'aquelles històries de desamor mutu, de desconnexió amb allò que et vol explicar  l'autor -allò que jo entenc que em vol explicar, perquè les interpretacions són subjectives, naturalment-.

La viuda prenyada ha resultat una historieta d'un estiu dels setanta amb nens pijos, els quals se'l passen a un castell ple de luxe i dolce faire niente. L'autor ens vol donar la seva visió de la revolució sexual dels anys setanta, des d'un grupet de nois i noies burgesets. Si enlloc de situar-la a Itàlia, la situés a la Barcelona de l'època, de ben segur que apareixerien personatges de la Gauche Divine. Em sento terriblement lluny. Lluny d'aquests joves pijos, del seu luxe, del nan multimilionari que els ve a veure en helicòpter, lluny de tot allò que m'explica, lluny de la seva revolució sexual una mica impostada. Aquest món no és el meu, i no aconsegueix que m'interessi.

No puc negligir que Amis té un estil divertit, burleta i provocador. Però pel camí la història se li escapa i el final traspua un artifici innecessari. Pel que fa a mi, Martin Amis no m'atrapa.

Ja em direu si es mereix una segona oportunitat (tinc tantes lectures pendents!).

16 comentaris:

  1. No, Amis no és un autor que em caigui gaire bé, tot i que l'he tastat poc. "Money" va ser el seu gran èxit. No sé com haurà aguantat el pas dels anys.

    ResponElimina
  2. Es fàcil fer la revolució sexual des d'un mòn burgués...posiblement si llegis el llibre em passaria com tu, gràcies per l'enllaç

    ResponElimina
  3. Hi ha un munt de móns superposats, i pot ser bo conèixer les diferents conductes antropològiques dintre dels diferents nínxols socials.
    No he llegit el llibre, però, com l’Aris, penso que hi ha segments de la societat que no poden parlar de revolució, ni sexual ni de cap mena.
    Salut.

    ResponElimina
  4. si un llibre no convenç no hi ha res a fer... aquest autor no el conec, però m'ho apunto, perquè em convences tu! :-)

    ResponElimina
  5. La Gauche Divine i els Snob! Penso que en realitat es van aprofitar de la corrent dels “progres” (els autèntics) de l’època. Els que veritablement van lluitar contra autoritats paternes enquistades, a favor de la llibertat sexual (inexistent i reprimida) i que van començar a senyalar els inicis d’una altra manera de relacionar-nos amb el medi ambient. No he llegit el llibre, però pel que expliques sembla intranscendent.
    Un udol.

    ResponElimina
  6. A tots una mica...: Vaig llegir la viuda prenyada gràcies a uns comentari de la marta de Volar de nit: si recordo bé, ella deia que li produïa una barreja d'admiració i rebuig. Crec que és per això que el vaig llegir. I hi he trobat una mica da cada. Però en conjunt no m'ha agradat, però no per la banda provocadora, sinó al contrari. Potser és allò del rebuig a històries tipus "los ricos también lloran". I ja em perdonareu tots la comparació, que Amis tampoc no es mereix això...

    ResponElimina
  7. D'entrada, la pijeria em fa tirar enrrere, però després sempre acabo pensant que això és un prejudici. Si parlem de revolució, benvinguda sigui, i si és sexual, millor encara: prefereixo un pijo revolucionari o de la gauche divine que un de fatxa.A
    Això si, tinc clar que no visitaré mai la seua galàxia.

    ResponElimina
  8. D'entrada, la teva crítica em fa descartar la possibilitat de llegir-me el llibre. Al mateix temps, però, m'ha fet venir unes ganes grans de llegir-me'l, precisament per veure el què...

    ResponElimina
  9. En això, LEb estem d'acord. Millor un pijo revolucionari que un fatxa. Els fatxes fane veinr basques.

    ResponElimina
  10. Ferran, ara sí que m'has ben calat. De fet era el que pretenia... ;-)

    ResponElimina
  11. Ho has aconseguit de ple! Llibre a la llista :)

    ResponElimina
  12. És estrany. T'explicaré una història: una vegada hi havia un senyora que malgrat ser filla d'obrers (o potser per això) vivia a Sant Cugat i tenia un xalet a la Cerdanya, on hi passava uns quants dies a l'any. En públic no es cansava de defensar les polítiques socials i progressistes, i de riure's de la bombolla immobiliària. Fins i tot afirmava que és indignant que mentre els uns no tenen casa, els altres en tinguin dues. Malgrat tot, la senyora s'avorria i buscava estímuls allà on fos, desesperadament.
    No és una història terriblement humana, malgrat que ens pugui caure lluny? Dit d'una altra manera: el "Rei Lear" és la història d'un rei, i "Hàmlet" la d'un príncep. I no obstant, pocs textos expliquen tan bé qui som, i com som. Això és la literatura.

    ResponElimina
  13. En aquest cas, benvolgut anònim, el text que ocupa l'apunt no està a l'alçada ni de Hamlet ni del Rei Lear. Ni de lluny.

    ResponElimina
  14. voleu dir que els pijos revolucionaris i els fatxes no són la mateixa cosa?

    ResponElimina
  15. Estem d'acord en una cosa: Amis indigna. Però allò que indigna d'Amis és quelcom de la nostra època. El llibre descriu (confio que molt intencionadament) l'absurd que moltes vegades regna en les relacions personals actuals. I això indigna!!! A mi m'indigna llegir-ho, fer-ho i sentir-ho. Amis fa una foto sense flash ni photoshop i el que menys importa és si els seus personatges són pijets o no perquè el que descriu és la falta de substància i d'això n'hi pot haver a tot arreu. Ara, si bé tinc clar que Amis s'indigna i que fa indignar, hi ha un moment d'esgotament on dic: "OK, ja m'he indignat, i ara què. Alguna proposta?" i en aquest punt a tu Eulàlia et proposaria la lectura del llibre autobiogràfic "Experiència", on l'home s'obre una miqueta, i a Martin Amis li proposaria que fes llibres més curts. El llibre funciona bé com a sàtira de l'anomenada revolució sexual i de les relacions personals des d'aleshores, però rasca (per dir-ho d'alguna manera...).

    ResponElimina
  16. Marta,és cert que el de menys és que els personatges fossin pijos i no. Però potser el fet de ser-ne me n'allunyava en comptes de ferme còmplice de la indignació o la perplexitat que volia potser transmetre l'autor sobre les relacions humanes. Justament els pijos tenen fama de ser superficials, així triar un pijo és triar un tòpic i per tant m'allunya d'aquesta visió crítica que tu planteges.
    Em va semblar que m'estava explicant un sopar de duro amb complexos interns per esvaïr els seus propis fantasmes o frustracions. No passa res, molts autors ho fan i els surt un resultat prou bo... Però en aquest cas en el camí de fer-ho la història li fa aigües i esdevé artificial. No sé mi ho expresso correctament. Crec que la història de li escapa diverses vegades especialment al final. Més que rascar jo crec que patina...

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails