Educar i passar el mort: "Rigau, que te quiero, Wert"

Els dos viuen una apassionada història d'amor. Ella, tan recta, tan tocada i posada, tan nostrada, tan monja. Ell, fatxenda, despectiu i altiu, menyspreant tot i tothom. La Rigau, i en Wert, tan rancis ells, juguen a la puta i la ramoneta.

A ulls poc experts es diria que potser estan enfadats, desavinguts. Ella sembla ofesa i enfadada i diu als amics i coneguts:

- Fixa't, tu, encara em demana més!

Ho diu quan ell anuncia 30 alumnes per aula, no, no mil cops no!. Però la irritació - mal simulada- li dura ben poc. Ben aviat fan les paus, es fan l'ullet, s'admiren, ballen el vals i ens fan ballar la polca a la resta.

Quan acaba el ball ell se'n va, borratxo i feliç, a dormir la mona. Però l'endemà es lleva amb malestar, amb el cap tèrbol i imatges fosques que l'envolten. Ja no sap discernir si són de somni o reals. Aclaparat se'n va a Europa i es confessa: Ella és una ama sàdica vestida de cuir negre que el va lligar i fuetejar per obligar-lo a fer el que ella volia. No he estat jo, proclama, ha estat ella!

De nits es truquen i es perdonen.
- No ho volia fer, dona.
- Ves, ves, carallot, que ja saps que t'ho dic en broma...

Al binomi Rigau-Wert li van bé les coses, segueixen el seu vodevil cara a la galeria, i de portes endins brinden alçant les copes a l'unísson: "Per la privatització. Visca!"

A aquestes altures ja no enganyen ningú. Tots sabem que és pantomima, teatre del dolent. Repeteixen amb la cançoneta de la taula de multiplicar que res del que decideixen no afecta la qualitat. Segueixen pensant que som imbècils.

Ves per on, la consellera proclamava ja la seva política, en un missatge ambigu que té mil lectures: Una manera de fer. I tant que és una manera de fer, la seva manera de fer, una manera de fer que respon a un projecte clar i diàfan. El neoliberalisme més salvatge: privatitzar l'educació, crear uns alumnes marginats de segona, i tan sols permetre que els alumnes de la seva classe burgesa i benestant, puguin accedir a l'educació. Ells dos busquen el mateix, afavorir la classe benestant, aconseguir que els rics siguin cada cop més rics, i els pobres, més pobres i ignorants.

Ahir hi va haver una vaga històrica per protestar contra aquesta violència instittucional salvatge que dia rere dia colpeja els més dèbils. Va ser convocada des de tots els àmbits educatius, i tan sols per això ja és una fita. Ja sabíem què passaria d'antuvi: els dos enamorats menystenen el seu impacte.

Diuen que a moltes de les escoles que van obrir es van fer unes classes diferents: a plàstica, van pintar pancartes, a matemàtiques els van ensenyar la contradicció de les xifres oficials, dos i dos ja no fan quatre; a català van escriure eslògans; a medi els van explicar que l'any vinent serien més a classe i que no podrien fer mitjos grups... Potser va ser una manera diferent de protestar. No apareix a les xifres, perquè a les dretes no els interessen les vagues.

Entretant els professors de l'escola pública segueixen al peu del canó, cada cop amb menys mitjans, cada cop amb més dificultats. Fent mans i mànegues per combatre el declivi que els imposen els polítics. Jo també recordo aquella professora que em va esperonar a saber més, a encuriosir-me. A aprendre a aprendre.

Ofegada sota la pluja

I
Fa dies que cau la pluja sobre la teulada. Fa dies que repica incansable. Es filtra pels ulls, per les orelles, em nega el coll.
Dies, no, anys. Els anys que fa que vaig obrir la boca per respirar.
Fa anys que cau la pluja. Aigua fosca que em pesa a les parpelles.

Una immensa bossa de líquid amniòtic que m'envolta i m'ofega. Pobra de mi, si vull respirar. Pobra de mi, si vull eixir a la superfície. Ningú no ha gosat trencar-la, és pel teu bé, diuen. Jo tampoc, fins ara. Tota jo sóc aigua, amorfa i sense distingir-me de ningú. Volen que sigui aigua i no peix.

Maleïda família que m'ofega en un mar de costums i lleis mai no-dites. No me'n vaig adonar que vivia en aquest líquid dens que no em deixava bellugar.

II
Matriarca, em mires i m'acuses:

 - Vols respirar? Ets culpable. Vols respirar? Em mataràs si respires.

Estic tan habituada a que em facis culpable, que em sembla que és la realitat.

III
De sobte, entre les aigües tèrboles una llum, una mà. Una veu.
Aire. Tu. I l'ajuda.

Tinc feina a trobar-me. Ser jo, jo mateixa. Riure i fer riure. Cuidar-te. Cuidar-nos.

Tinc deures a fer. Dir-los que estimar no és això. Necessito aire.
Vull destruir la matriarca, el patriarca, la guardiana de la porta. Vull poder estimar el pare, la mare, la germana.
Estimar ha de ser una altra cosa.

Epíleg: 
Sortim a passejar. Les gotes de pluja repiquen contra les nostres caputxes. Anem protegits.
Miro el riu que transcorre per la nostra esquerra, a la vora del camí i sembla immòbil. Estàtic, com si ni tan sols llisqués cap el mar. Suau. Ja no sóc dins l'aigua, però encara tinc els peus plens de fang.

Cercles concèntrics s'eixamplen sobre la superfície fins a desaparèixer. L'aigua és transparent:  veig les pedres al fons, i les algues que ondulen.

Caminem de bracet. Busco la teva mà dins la butxaca. Em giro per buscar els teus ulls, i me'ls trobo allà. Em somriuen. Et premo la mà i et demano què necessites. Ens abracem sota el paraigua. Busquem recer en el nostre amor. No te'm fonguis.

Mira, ja amaina. Un raig de sol apareix rere els núvols. És nostre i només nostre.

La tercera

En aquell país, vivien uns temps foscos. Havien patit la violència. No la dels contenidors cremats, aquesta no, sinó  la violència estructural. Els nois del Puig sabent-se impunes provocaven aldarulls, descarregaven porres, pilotejaven ciutadans indefensos. El ministre anunciava mesures. Més violència. La que tanca quiròfans, la que deixa les aules sense mestres. La que dóna amnistia al frau i castiga els pobres. La que té diners per la policia i l'exèrcit, però no per la cultura.

L'estat policial s'imposava. Els antics herois del segle passat, Ghandi, Luter king apareixien a les parets com a delinqüents: si seguies el seu exemple, i oposaves resistència pacífica t'enviaven a la presó.

Vivien temps foscos i  perplexos, però la família reial seguia gaudint de privilegis inaudits. Amb aquells privilegis no en tenia prou i ficava la mà a la caixa, i enviava diners a cabassos als compres a les illes caiman.

La població van viure temps foscos fins que va recordar. Eren molts. Més que els altres. Vells eslògans. La unió fa la força. Van viure temps obscurs fins que el pap se'ls va omplir. I en van tenir prou.

I a la tercera va ser la vençuda.

La repressió franquista a les dones

La Teresa va sortir al carrer plena d'esperança aquell 14 d'abril. L'alegria corria pels carrers en forma de banderes onejades, crits de llibertat. De la mà duia la Maria, de 3 anys escassos. La mirava contenta, venien temps de canvis, li explicava com canviaria tot, com aniria a un escola on aprendria de lletres, amb els seus cosins. La va aixecar en braços i es van posar a ballar. La Maria se la mirava amb ulls rodons sense entendre ni un borrall.  Però va esclafir en una rialla fresca giravoltant en braços de la seva mare.

Sis anys més tard la Maria havia anat a escola, els canvis s'apuntaven. Però van venir les bombes.
Els rancis colpistes van tallar de socarrel el somni de portar a la realitat un món més just, on les dones i els homes fossin tractats com a persones.

La Maria es a fer adulta. La dona havia de cuidar el marit, rentar la roba, cuidar la casa, dedicar-se a tenir fills. La familia y uno más. Machín. Corcho.

La Teresa ja no ballava.

---

Perquè no vull oblidar. Perquè tornem a viure temps obscurs, medievals. Perquè la dreta rància que governa arreu vol decidir per mi. Com a dona i com a persona. Perquè a les dones ens empitjoren les condicions laborals i ens volen tornar als temps obscurs. No, no vull oblidar. Vull recordar.

Amb una petita aportació podeu col·laborar a la realització d'aquest documental:

Aquest blog comença a celebrar que aviat la proclamació de II República farà anys. 

 Una prèvia per quan vingui la tercera.

El 29M, tanquem per vaga.

Reconec que tenia dubtes.
Molts cops ens dóna la sensació -errònia- que una vaga general no aconsegueix gran cosa.

Com a treballadora pública percebia una paradoxa: si feia vaga li estava fent un favor al patró, qui s'estalviarà uns calerons. Contribuiré a disminuir el dèficit públic. Ves per on, ara, amb la meva vaga acabaré fent un servei a Catalunya. I jo que em pensava que amb el meu treball diari estava fent un servei als ciutadans -de Catalunya-. Però es veu que no.

Alhora sentia que cal fer alguna cosa. L'atac sistemàtic contra els nostres drets no pot quedar sense resposta. I una vaga és el mínim que es pot fer. Després, ja vindran les barricades al carrer.

A mida que s'ha acostat la vaga m'he refermat en la meva decisió de fer-la. Quan veus que els mitjans de comunicació de dretes intenten minimitzar-la fins a fer-la invisible (avui, La Vanguardia en la seva edició impresa no té ni un sol article, ni un breu, dedicat a la vaga!): "les vagues ja no són una eina vàlida", "aquest no és el camí", "la decisió ja està presa", te n'adones que la dreta rància té un interès molt gran per tal que la vaga no triomfi.

Em molesten els arguments egoistes nefastos de l'estil de no puc permetre'm que em descontin X € de la nòmina. Quan et posin al carrer per 9 dies de faltes jsutificades en dos mesos, et recordaràs d'aquests eurus. Hi ha qui ha recollit millor que jo els arguments esquirols. I d'altres que expliquen millor que jo per què faran vaga.

No faig la vaga per mi. No és a curt termini on haig de fixar la mirada. Veig els joves, els nous pobres, i les meves filles. Què els respondré quan ja adultes em mirin a la cara i em preguntin per què no hi vas fer res?

Quina eina ens queda per lluitar als treballadors? El proper dret que ens retallaran serà el dret de vaga.

Demà aquest blog fa vaga.
I pels volts de les 6 de la tarda ens trobareu a la manifestació. A omplir el passeig de Gràcia.

Desbloquejar-me

Fa dies que no escric al blog.
Fa dies que la vida, la real, es fa tan vívida i tan intensa que no trobo el temps per escriure.
Em disperso.

Se m'acumulen els temes i la vida els atropella. Passen per sobre i  es queden allà, al llimb dels esborranys esperant una publicació que no arriba. El bloqueig de l'escriptor. 

Voldria expressar la ràbia que em provoca la reforma laboral. O bé explicar els dubtes que tinc sobre la vaga convocada pels sindicats...També expressar la ràbia i carregar-me les intencions del ministre carca, teòricament dels moderats. Un ministre que limita els drets de les dones enlloc de lluitar contra l'atur, la concicliació de la vida laboral i familiar cada cop més impossible. Enlloc de lluitar contra la violència estructural que segons ell és la causa que les dones febles, pobretes, es vegin obligades a avortar. O, potser, riure'm amb la ironia que resulta de veure un monarca adormit al mateix acte en què diu que l'atur jove li treu la son. Potser no som tan lluny de la tercera. 

Sento que voldria explicar què vaig sentir passejant la maleta pel poble nou, sobretot quan et vaig veure portant la teva. O descriure, si és possible, la intensitat d'una llàgrima emocionada al sofà de casa teva.

Paràlisi, drets humans i doctrina del shock

Foto del musical "Billy Elliot" basat en la pel·lícula del mateix títol. Canadian press

Jo em dic Eulàlia i visc sotmesa a la doctrina del xoc. Com tu. Com el veí. No sóc alcohòlica però el meu mal podria ser equivalent al seu.

Ell potser es diu Pere, o potser Maria, o potser Àlex. Tenen un any més que la meva filla gran. Es queixaven d'una cosa ben simple: tenien fred. I van optar per la protesta.

La realitat els ha donat la benvinguda. Han viscut entre cotons, protegits de tot mal. Han cregut -hem cregut- que l'autoritat i les institucions estaven per defensar-los com a ciutadans.

I quina resposta han tingut? La policia ha sembrat la por. Ha vulnerat els seus drets, els seus drets com a humans i els seus drets com a infants, sense contemplacions.

El cap de la policia declara els ciutadans com a enemics i demostra la seva escassa convicció democràtica. I ningú el destitueix. El neoliberals governen arreu, vulnerant dia rere dia tots els nostres drets. Com a mínim tinc el consol de no haver-los votat. Cada dia enfonsen una mica més el pou on ha caigut la democràcia. I tenen l'excusa perfecta, una crisi que ells mateixos han provocat.

Malgrat el seu fracàs evident, tot segueix el seu curs pel pendent inexorable cap a l'infern.

No són ineptes. No són inútils. Són malparits.




I nosaltres, afectats per la doctrina del xoc, seguim perplexos, seguim palplantats, bloquejats. Jo també. Sóc una més. Què els diré a les meves filles quan em preguntin què hi vaig fer jo?

Encara no tinc la resposta. Encara estic en estat de xoc.

Còdols

La vida és plena de rocs i tolls d'aigua. La vida és un riu que fa giragonses sobre els seus còdols. Ens hi esforcem, ens hi estem esforçant, a treure els còdols i caminar sobre la sorra fina. Però no sempre en sabem prou i queda algun roc enmig del riu.

Em miro els teus ulls de mel, ferits per gestos maldestres. Al  vespre vaig fer un gest sense sentit, absurd i nul, i es va obrir la porta de l'infern.

Sempre volem protegir allò que més estimem, com un tresor fràgil que cal cuidar de qualsevol perill, però de vegades no en sabem prou i escollim el camí equivocat.

No hi res més dolç que fer-nos l'amor al matí. O al vespre. O a mitja tarda. Dir-nos que ens estimem amb els nostres cossos abraçats, petons tendres, paraules càlides a cau d'orella. Al sofà, al llit, a la banyera.
 
Miro el rellotge. Falten unes hores venir-te a buscar. Busco la pala per treure el roc del llit del riu.

Els botxins

Dibuixat, en part, amb l'ajuda d'scribbler too

Gener es fa vell i acluca el ulls, cansat i afeblit. Tot just era nat, jove i ferm, travessàvem la meseta de retorn, encara embolcallats pels somnis. Recordo com vam riure pel meu comentari catòlic, en veure el cel en sortir d'Albacete, tot just a quarts de sis, quan els blaus es fonien amb els taronges i Venus volia fer companyia a la Lluna.

Rèiem, parlàvem, els nostres dits entrejugaven. I escoltàvem Ràdio 3, millor companyia que d'altres per a quilòmetres llargs. El programa, un d'especial per un dia especial, va entrevistar Rosa Regàs, amb motiu del seu llibre La desgràcia de ser dona. L'orella es fixa en les paraules i el somriure queda congelat al rostre. Rosa Regàs ens presenta la crua realitat d'aquest món on néixer dona, pel simple fet de ser dona ja és una desgràcia. I això que a les societats occidentals "no ens podem queixar".

Dones que es lleven a l'Àfrica i fan quilòmetres per aconseguir un poc d'aigua. Dones que treballen de sol a sol, i al vespre segueixen treballant. Dones que ocupen el poder a les societats occidental i es comporten com a homes. Qui no coneix alguna dona que per poder defensar la seva quota de poder arremet contra les coses elementals? Tenir un fill esdevé una desgràcia; voler alletar-lo, una follia. Fer carrera suposa eliminar la nostra part mes femenina i natural. Dones vexades per les religions monoteïstes, castradores i culpabilitzants. No, no despisteu, cardenals i bisbes, tots sabem el pa que s'hi dóna a l'esglesia catòlica, no cal que aneu de defensors dels drets humans, ara. Dones maltractades, vexades. Nenes venudes, nenes no nascudes.

Ser dona és una desgràcia, ens diu Rosa Regàs. Però en realitat és la nostra societat encara profundament patriarcal, la desgràcia. Un món on es perd la part femenina de les coses. On els mascles són més mascles -creuen- quan renuncien a la seva part femenina. O no ets tu, femení, de vegades, com jo sóc masculina, de tant en tant? I no som millors quan ens descobrim el l'altre?

Gener llangueix i 4 dones van perdre la vida en mans d'aquell que deia que les estimava.
Gener s'esmuny i elles són tan sols retalls de premsa. I tots dormim plàcidament.

Camí del cel

Deus anar de camí de l'infern, mala bèstia. T'imagino a les seves portes trucant desesperadament per poder entrar.

Els que quedem haurem d'aguantar glosses exaltades, les que obliden la teva ideologia, les que obvien i obliden les sentències de mort que vas avalar. Quin trist país, on vivim. Haurem d'aguantar llepaculs que no gosen tractar els morts com es mereixen. Ja se sap, els malparits es tornen sants quan els entaforen dos pams sota terra. No parleu malament dels morts. Ni les veritats es poden dir. Haurem de sofrir encara uns quants dies que et tractin de pare de la democràcia. De defensor de l'autonomisme. Tu, que eres un dels grans de l'una grande y libre.

Et trobaràs a les portes de l'avern i Mefist en persona et barrarà el pas. No t'hi volem aquí, malparit. L'infern és un lloc massa bo per algú com tu. Els demòcrates i els cristians teniu el vostre lloc reservat el cel. Un lloc prou inòspit, fred, gèlid i insuportable per la gent de la teva calanya.

T'hi trobaràs ben a gust, Don Manuel: No fa pas massa hi va fer camí un altre dels vanagloriats, un tal Carlos Sentís. Tan malpartit i vividor com tu. Al cap i a la fi éreu feixistes de cap a peus. Però especialistes en saber canviar-vos les jaquetes quan van anar mal dades.

Has mort sense ser jutjat pels teus crims. I ara hem d'aguantar la teva biografia engreixada. Veste'n al cel, també hi trobaràs bisbes pederastes, i els teus líders espirituals. Ja ho veus, no estaràs sol, també t'hi trobaràs entubat el caudillo, aquell qui et va fer ministre.

imatge: historias de zombies

La vergonya d'aquest país es que hagis mort al llit. Que els defensors de la veritable democràcia continuïn a les vores dels camins. I els teus hereus perpetuïn la vergonya.