Trencadisses i reconstruccions

El mes de març el món es va trencar en mil bocins. Bocinets petits com els de la lluna del cotxe quan una pedra pica i esclata en una boira feta de vidre.

No reconeixia el món a través del vidre. Cops i solitud extrema.
M'enfonso i busco flotadors, i tan sols un fil de telèfon que em parla hores, lluny, m'escolta la veu greu, la teva, m'escolta i m'allunya alhora. La veu es fa feble, em repta, em provoca i fins i tot de vegades m'insulta.

El món fet a miques sota els cops. El món fet a miques i jo no el puc ajudar mentre em peguen. El món esbocinat, la veu de dona que em diu ja no sé què dir-te. I deixo de veure-la.

Vaig deixar d'escriure, el mes de març, mentre tu t'allunyaves i el món es desfeia. Estaves a prop i lluny, i la veu cada cop més feble, inaudible. I els bocinets de món trencats sota els meus peus i jo caminant descalça sobre els vidres.
Pateix la filla i jo em perdo. Ho paguem les dues. No et reconec filla, no et reconec, mare.

El bloc de formigó cau des del primer pis barrant la sortida. Cau un bloc un dia, un bloc un altre, la pila de blocs es fa immensa. El món fet a miques mentre el formigó barra la porta.

El telèfon m'uneix al món. No és agradable, sentir el teus crits, els teus dubtes.

El mes de març tot era fosc, trist buit. No em podia ajudar a mi, ni a tu, ni a ella.
No hi ha sortida. Només hi ha una sortida. Tenim un sortida. I la prenem.
La vaig prendre.

Avui, dia en què escric, hi ha una data al calendari que refulgeix, 11 de novembre. El món és més gris que fa dos anys. El món té una llum verdosa i aspre.

Pel camí ens hem perdut.

***

Aquest escrit, una mica críptic, resumeix perquè no he escrit res a Riell bulevard, des del mes de març.

Agafar aire

Ets tu l'adulta, et dius, et diuen. Et repeteixes, t'ho repeteixen. Ets tu l'adulta, sents la veu com un eco, com un miratge, com un reflex. Parles, parles i no fas. Un somni, un pou profund per on caus avall, avall. Un dia, la veu aspra, l'altre, el cop de puny. Perplexitat. Ets tu l'adulta. Sents la teva pròpia veu. Ets tu l'adulta, penses.  Però el pou segueix sense fons, sense acabament, sense final. Foscor i tenebres. Ets tu l'adulta i ho saps, però ets sents feble i fràgil. Com se sent, com se sent? Perduda, perduda. Dolguda. Com pots acompanyar-la en el trànsit. Com? Com pots resistir el maltracte. Un dia, dos, tres. Ets l'adulta. Com un mantra. Remolins i tempestes. Quina tristor, impotència. No, impotència, no!

Agafar aire.

A la nit la neu ha cobert els camins, els prats, ha vestit els arbres de festa.  Carretera blanca, flors d'ametller amagades sota els flocs de neu. L'ocre que ressalta entre el blanc immaculat. El sol cau brillant sobre el blanc dels camps. La teva rialla il·lumina el paisatge.

Agafar aire.

Ser una mica més dona i menys mare.
Agafar aire.

Una pausa per ser jo, per ser nosaltres, per respirar. Ens cal poca cosa, un àpat improvisat i amb sorpreses. Pujar a 1100 metres, i veure l'Ebre als nostres peus. Riure amb cara de fred. Caminar dins la trinxera. Recordar els morts que fa vuitanta anys van lluitar per la nostra llibertat. Passejar amb la cara glaçada i el vent xiulant a les orelles. Sentir la teva mà quan poso la meva dins la teva butxaca. Nas fred i llavis càlids.

Necessitar aquest nosaltres. 

Agafem aire.

Aturar-nos i mirar el vell pont sobre el riu que flueix. La casa en runes, el pont intacte. Meravellar-nos de la profunditat de l'aigua.

El riu flueix. La vida flueix.

La meva veu altre cop. Agafa el timó i llisca pel riu, tot anirà millor.

Aire fresc.

Qui ets, Manuel?

Pel camí ple de neu unes petjades em sotgen. Manuel em ronda, ho sé.  Com una ombra rere el clatell, Manuel em ronda. Camina rere meu sobre la neu. arrapat al meu cervell. Vestit de frac en el dia del casament. Qui vindrà, Manuel, al casament? Qui voldries que hi fos i no hi serà.? Què et turmenta, Manuel, A qui turmentes? Ana t'observarà cada gest, amb desdeny, què hi faig aquí, no és el meu lloc m'has fet fora. Et mirarà tan afalagador el noi seductor, tan seductor, tan difícil com ets germà meu.

Manuel em ronda al vespre dins el llit. De vegades marxa dies sencers i no torna. Pensa-hi en Manuel, pensa-hi. Si no hi penses no existeixo. escriu-me, fes el sortilegi i dona'm vida.. No sé si m'agrades, Manuel . Veig allò que no m'agrada de mi.

Vull escriure una història d'un Manuel ambiciós. Novel·la negra? potser, no ho sé, potser no serà novel·la . Encara no sé si mai seràs, Manuel, perdona'm  si mai no et creo. Pluja negra, estic llegint ara, pluja negra i el món tancat que retrata potser em pot servir. Pluja negra de Flavio Soriga, Poesia negra, novel·la negra poètica. Negra la nit, ofec. Manuel també s'ofega. Però s'ofega en el món que ell mateix crearà.

Quin país més trist, Manuel, ens vas deixar.Amiguisme i favors, mitjos somriures mafiosos. T'agafo pels collons. Perquè no vas ser idealista i vas acceptar qui eres, d'on venies? No, volies ser algú, Sortir de la misèria.  Passar a la història. Els camins que seguiràs són tortuosos.

Curiosament el món on vius, Manuel, s'assembla perillosament al trist país que veiem ara cada dia a les notícies.

Endinsar-se al pantà infernal

La meva filla gran lluita, dia sí, dia també, per iniciar els passos cap a l'edat adulta pel camí difícil. El de la confrontació. Però no n'hi ha d'altre. Créixer deu ser això. Créixer és això. Travessar el pantà. Lluitar contra els caimans. I tot i que com a mare a estones em desesperi, sé que és aquesta lluita la que ens deixa arribar al món adult.

El camí per créixer és una aventura enmig de pantans, propis, aliens. Això, si fa no fa, deu ser el que ens vol dir Karen Russell amb el seu Terra de caimans. Un trajecte a través del realisme màgic en versió nord-americana.

Fer-se gran es com endinsar-se a l'infern, a travessar els manglars i les melaleuques. D'una família de freaks (qui coneix alguna família que no sigui freak?), una història amb tocs fantàstics, ja des de l'inici. La poc probable existència d'un parc d'atraccions infestat de caimans no és sinó un símbol. Com ho són els noms extraordinaris dels protagonistes, Osceola, Hilola, Ava, Kiwi, l'avi "Dents de serra". La família és un parc d'atraccions infestat de caimans, un món tancat, conegut  i protegit, per més estratosfèric que sembli a ulls aliens; i el món exterior, els turistes, sembla més perillós. Superar la pèrdua de la mare quan tens tretze anys, on la mare simbolitza el món que coneixes. El món a Swamplàndia no és sinó la infantesa, on tot és possible, un món fantàstic i rodó. La terra ferma on el Món de la Foscor triomfa no és sinó el món dels adults: racional i àrid, el món fosc, lluny de la màgia i la imaginació, l'acabament dels somnis, benvinguts al món adult. Intueixo referents: hi trobo Alícia, citada ja a la primera pàgina; Paul Auster, amagat rere la història de Louis Thanksgiving; Huckleberry Finn, muntat en una balsa; l'infern de Dante més que evident -amb llacuna Estigia inclosa-; de la mitologia grega ens arriba Hermès, disfressat d'Home Ocell, el guia fosc que ens durà fins a l'inframon.

A Terra de caimans no li manca llenguatge amb imatges potents. Ni tampoc un món ple de metàfores i comparacions, de vegades potser excessives, o sentit de l'humor.  Però li sobren pàgines, i li sobra un final precipitat massa realista en una història més simbòlica que probable, li sobra també algun intent massa evident de facilitar informació històrica i de context sobre els Everglades.  Però, com fer-ho, com facilitar la informació necessària sense caure en l'article enciclopèdic?

La meva no és una novel·la d'acabament de la infància, sinó d'ambicions i de la fugida d'un món. El canvi d'un món per un altre, un punt de coincidència? Em miro la llargada excessiva i em dic: no temis escriure en excés però, sobretot, no temis a esborrar, esborrar, i esborrar tot allò que sobri. No calen 400 planes per explicar una bona història. I sobretot, no precipitis el final, els canvis produeixen seqüeles, no pots deixar que els protagonistes semblin que se'n surten indemnes.

Tanco el llibre i em miro la meva filla que treballa inclinada sobre els deures. La veig travessant el pantà, sense guia aparent. No cal estalviar-li el descens a l'infern. Créixer passa necessàriament pel descens a les tenebres. I sortir-ne.

Espero que pel camí no hi deixi la imaginació. Al món adult també n'hi ha.

Terror blanc

Suprematist Composition: White on White. Kazimir Malevich. MoMA

Els projectes són com els jardins. Els fills són com els jardins. I les relacions, la vida...

Posa per cas aquest blog: sens dubte sembla un desastre, una calamitat, un petit desgavell, sense ordre ni concert, mig abandonat, tan aviat parla d'un llibre com de l'educació dels fills.  Però no és la deriva temàtica el més preocupant, ser una amanida variada ja està prou bé. El pitjor és l'immobilisme, el bloqueig estàtic:  si entres el més segur, i la tendència és preocupant, és que no hi passi res i l'anterior post aparegui impertèrrit observant des de la finestra com llisquen els dies. Mira, sinó, el darrer post, és de fa un mes. Pitjor encara: de l'any passat.

Un blog hauria de ser com un jardí: com més cura en tens més floreix, explota en la seva bellesa, s'escampa, es dilata, s'expandeix. Deixa'l de regar i aquí el tens, es resseca, s'abandona, es marceix. Aquest petit desastre és el que constato a aquest Riell. Porto massa temps cuidant poc el jardí, poc i malament.

El meu altre projecte, un intent de novel·la, no ho porta pas millor. Tampoc no té sort. També està en terreny erm. Espero que la dedicació a les persones, a tu , a les meves filles, siguin una mica més fèrtils.

Però pel que fa a escriure pateixo el terror de la pàgina en blanc, el bloqueig, la paràlisi. Tant és així que ja fa un cert temps algú em va deixar el llibre de Victoria Nelson Sobre el bloqueig de l'escriptor. Si no recordo malament, la tesi principal per sortir-ne era aconseguir somniar, tornar a ser nen, deixar-se d'autoexigènciees pragmàtiques, gaudir, gaudir, gaudir. Passar-s'ho pipa donant voltes a la història, riure -o plorar- mentre t'imagines un text, triar la paraula precisa i xalar com un nen mentre l'escrius negre sobre blanc. Crear una certa relació màgica, gairebé mística amb els teus personatges, sentir-te posseïda per ells, que no et deixen respirar i et criden a cau d'orella: ep, sóc aquí, te'n recordes? Dormir i somniar. Confiar en la intuïció. Viure.

Vet aquí el meu propòsit per al 2013, perdre el terror al blanc, escriure al blog, reprendre la soit disant novel·la, reescriure, esborrar i tornar-ho a provar. I gaudir-ne. No és poc.

Trinxeraires

Aquesta joia de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian molt probablement va passejar per Lisboa dins la bossa que portava Silvinho.

trinxeraire
1 m. i f. [LC] Persona jove desemparada, que va vagabundejant pels carrers.
2 m. i f. [LC] Persona de la classe baixa, sense ofici ni benefici.
3 m. i f. [LC] Personatge de la novel·la Crònica dels bons trinxeraires de Mario Zambujal.

A tercer de BUP jo seia vora la finestra que donava a Sant Quintín, a la segona o tercera fila. Sovint, els dies grisos, perdia la mirada cap a la Cúpula de Casa Convalescència mentre els gavians la sobrevolaven, tenebrosos. Fins que un cop de colze o el canvi sobtat de la veu del professor em retornava a dins l'aula. Alguna d'aquelles veus podria ser la de l'Hernanz, professor del departament de Filosofia, qui ens impartia "ètica", l'alternativa als qui ens oposàvem a seguir religió.

El seu nom se'm resistia, he hagut de recórrer a la memòria aliena. En canvi, conservo la imatge del seu aspecte antiquat, tot i que les boires dels temps em poden jugar males passades: poc cabell ben clenxinat; un bigotet estret sobre el llavi al més pur estil Carl Gable, quan aquest duia ja tres dècades a sis pams sota terra; vestit verd fosc, quan cap professor ja no en portava; ulleres de pasta i metall a l'estil anys cinquanta, vidres verds que empetitien els ulls. Rere aquest aspecte franquista s'hi amagava un home progressista

Era un d'aquells professors que potser sense ni adonar-te'n et deixa petja, perquè et va fer pensar. Reflexions airades sobre la pena de mort, el paper i la responsabilitat de la societat envers els lladres. El conflicte moral que presenta la llei del talió. Unes reflexions que ens portaven a l'empatia amb els delinqüents: no és culpable la societat d'abocant-los a delinquir?

Per què m'han vingut aquests records a la ment? La lectura agraïda la Crònica dels bons trinxeraires de Mário Zambujal. Una narració exquisida plena d'imatges, molt ben escrit -i traduït per Anna Cortils-. Potser és perquè Zambujal ens fa sentir empatia per aquests trinxeraires de carrer als quals la vida els porta a formar part de la banda desastrada de Renato quan els encarreguen un treball de categoria, fer el gran cop, i robar les joies de la col·lecció Lalique al Museu Gulbekian . Donar el gran salt per sortir de la miseria. Humor, rialles i imatges potents. Tot plegat en el format de novel·la breu que no arriba a les 180 pàgines, tan poc habitual per aquí, on sembla que els llibres s'hagin de vendre a pes.

Un llibre més que recomenable, una nova petita joia. Les petites editorials com Crims.cat ens estan donant alegries els darrers temps.

L'atzar ha fet que, poc després que acabés de llegir el llibre, uns altres trinxeraires entressin a casa i s'emportessin diversos objectes. I, potser sigui la síndrome d'Estocolm o potser sigui que no puc sentir sinó que en part sóc responsable residual de la misèria creixent de la nostra societat, que porta a nous trinxeraires a sortir-se'n com poden en un campi qui pugui creixent, el cas és que no puc evitar pensar que sento un mica d'empatia per aquests altres trinxeraires, també.

Tot i que a estones una llosa m'oprimeix el pit i em fa sentir feble i vulnerable.
I la tristesa, per les fotografies dels darreres anys que ja mai més recuperaré. O pel timbre de les notes manllevades que no tornaran.

La Bèstia

Fa setmanes que el cicle del terror ens tenalla la gola. Omple les pantalles. Ja, des de finals de l'estiu, n'emeten imatges als telenotícies.

Quan connectava la pantalla m'esgarrifava. De tant en tant ens miràvem astorats, la perplexitat fixada al rostre, mentre el parpelleig brillant mostrava els líders messiànics projectar les seves manipulacions. Recordo aquella nit quan, arrapada al teu cos, vaig ofegar un ronc profund contra el teu pit. Tots dos tremolàvem. Tan sols trobàvem recer en els nostres petons.

Pels carrers de pobles i ciutats es va estendre el terror. Van agafar la il·lusió (no hem d'oblidar que la paraula te la mateixa etimologia que il·lús) i la van ultratjar, masegar, violar, per tapar les seves vergonyes. De tot aquell horror que ells havien provocat, ja gairebé ningú no en parlava. Als diaris, a les televisions, la bèstia s'erigia com a solució a tots els problemes. Negaven el fet que ells eren culpables, culpables de l'horror.  Ara, ja ningú no sabia del cert quan havien començat els atacs. Ho havien esborrat de la memòria.

Tan sols sabíem que érem pobres. Perquè havia estat llavors quan ens van fer pobres.

Robots amb porres patrullaven els carrers i disparaven pilotes de goma rebentant ulls innocents.

Una Bèstia camuflada d'il·lusió poblava els carrers, però molt pocs ho sabien. Molts pocs ho entenien. Havien venut la seva ànima al diable.  I el diable havia deixat anar la bèstia sobiranista a canvi.

Ho pagarien car. Vendre's l'ànima per una vaga promesa.
Vendre-s'ho tot, perdre l'educació, la sanitat, el dret al subsidi, les pensions, l'atur, per una vaga promesa.

Llucifer va somriure sarcàstic des de la seva taula de despatx presidencial mentre dipositava les tisores sobre la taula. Ho aconseguiria.

La bèstia sobiranista deambulava pels carrers.

Aquest diumenge aniré a votar perquè, tot i la democràcia precària que tenim, 

encara sento que les nostres pares i avis van lluitar i perdre la pell  per tenir-ne una. 

No era aquesta, aixo es cert, 

però encara sento que votar és la meva obligació com a ciutadana. 

Votaré les CUP , em semblen l'opció més clara.

Monòleg sobre la vaga general de demà, 14N

Sí, sí, ja ho sé, ja ho sé. Porto un mes sense escriure ni una ratlla. Menteixo. Potser he escrit deu o dotze ratlles inconnexes.  Com a mínim 10 esborranys amb una sola frase. Amb una sola imatge. Que no, que no hi ha manera de posar-m'hi per acabar-ne'n cap. La vida em passa per sobre i ja porto masses coses. Al vespre la son em venç. La fatiga mental, un cert trasbals que prové de la tensió amb la filla adolescent, i amb aquesta adolescent que encara porto dins i lluito per fer fora.

Llegir una estona  poc i tancar el llum i la pantalla que es queda lluny.

Recoi, com si no tingués coses a dir. Com si un suicidi per perdre l'habitatge no em rebel·lés. Com si aquesta manipulació que anomenen campanya no m'encengués la sang. Com si demà no hi hagués una vaga general convocada per primer cop a diversos països europeus.

Com si els nostres drets no ens haguessin estat arrabassats de la forma més brutal i violenta.

La repressió del cant dels cronopios

Els fames van començar a ballar els seus balls. Catala i tregua, i no van ballar espera perquè no volien que els cronopios i les esperances, que sabien ballar aquell ball, els seguissin. Diu Cortazar que les esperances i els cronopios només saben ballar espera, dels fames.

Els balls que sabien ballar els fames eren endreçats i plens d'ordre. Una simfonia de passos sincrònics. A l'estil de la sardana.

Els cronopios ballaven balls i cantaven cants d'alegria. Eren cants esbojarrats, i mentre els cronopios morien atropellats pels ciclistes, els fames i les esperances no se'n sabien avenir. Tanta alegria. Tanta alegria.

I tot i que els fames són bons, un dia un fama va despertar i ho va veure molt clar. Tot aquell cant dels cronopios no es podia suportar. El negoci s'arruïnaria.  El negoci. Ell, a qui li agradava tant l'ordre i el bon fer, no podia acceptar que els cronopios ocupessin els carrers, que creessin el caos.  I va inventar la policia.

I els cronopios, que cantaven pels carrers, van patir les porres i els calabossos. I ploraven. I volien tornar a cantar, encara més fort. Un dia.

Preservar la memòria en un viatge a Nova York, amb Kirmen Uribe

Un dia vaig agafar un avió i em van explicar com s'havia fet una novel·la. Vaig agafar un avió i em van ensenyar la vida al mar al llarg del segle XX.

La meva vida té poc a veure amb el mar. Quan era petita la meva mare ens portava amb la RENFE fins a la platja de Montgat. O ens banyàvem a la Barceloneta, al banys de Sant Sebastià. Als divuit vaig agafar la Trasmediterrània per primer cop, per anar a Eivissa. Als vint-i-quatre, un veler. Entretant, res. És important venir del mar o de secà? Gens ni mica.

I agafes la novel·la que et relata fragments de vida. De la vida de l'avi, de la vida del pare, mariners tots dos. I també la mare,  l'àvia Ana, la Tia Maritxu, Nerea. I dones anònimes que pateixen la vexació dels seus homes "Ja tornaràs", mentre la deixa sense sabates enmig del carrer.

Fragments i històries petites, lligades, de vegades sembla que no expliquin res. I no obstant totes atrapen.

Realitat i ficció. Ficció de la realitat. Novel·la basada ens fets reals. I quina no n'està de basada ens fets reals? Kirme Uribe va inspirar-se en la família i ens explica com escriu una novel·la sobre el seu llegat. Com descobreix el seu passat. Tres o quatre generacions, què més dóna. Parla de la seva família, li ret homenatge, i parla del seu país, de la seva gent, la que va ser la que és ara, fins i tot insinua la que serà. I no n'hi ha mil de sagues explicades? Un vell llegat del segle XIX?

Explicar-te a tu mateix a través dels teus. De l'herència rebuda. Com marxem per la vida portant el llegat. Gairebé sense adonar-nos-en. I un dia ens fem grans. Algun dia ens fem grans. De vegades hem de trigar molts anys a fer-nos grans. Agrair on som, d'on venim. I alhora trencar, mirar endavant i ser un mateix.

Agraeixo les novel·les que toquen alguna cosa per dins, de manera subtil, aquelles que s'expliquen i t'expliquen. Alguna cosa així m'ha passat amb Bilbao-Ney York-Bilbao, de Kirmen Uribe.