Un dels millors regals que m'ha fet aquesta vida ha vingut de la mà, paradoxalment, d'un intens dolor físic. L'alletament de la meva primera filla va ser una mena de calvari. Les clivelles que em provocava em feien patalejar de dolor cada cop que la meva filla mamava. Treia sang. Passada una setmana gairebé pensava en deixar-ho. Vaig buscar ajuda. I la vaig trobar en un grup de suport voluntari de la Lliga de la llet. Mai no li podré agrair prou a l'Eva la seva ajuda desinteressada i els seus consells.
Curiosament no em va donar "només" ajuda en l'alletament. Em va obrir un nou món a com ser mare d'una manera que s'avenia més amb mi mateixa. Més enllà de l'alimentació i prou. Sovint les mares primerenques rebem informacions contradictòries. Algunes provinent d'una tradició popular que no sabem molt bé d'on prové i que de vegades no és tan antiga com ens pensem, ni tan acurada. Vaig llegir textos, sentir consells i vaig trobar la "meva manera" de ser mare.
Omple'm de petons és el títol d'un llibre escrit pel pediatre Carlos González (president alhora de l'Associació pro alletament matern). Aquest llibre i Mi niño no me come - del mateix autor- són dos dels títols que tota mare primerenca -o no- hauria de llegir. I després actuar com la seva consciència i manera de fer li dicti. En tots dos llibres l'autor desmunta una sèrie de clixés que tenim a la nostra societat. En el primer el clixé els nens són uns energumens que ens volen manipular i que cal "domesticar" amb mà ferma. En el segon és la obsessió malaltissa que pateixen alguns que els nens no mengen prou -provocada, n'estic segura, pel fet de viure en una societat basada en l'abundància-. L'autor en tots dos llibres defensa la "comprensió" envers el nadó i no l'autoritarisme.
A la banda oposada trobem l'arxiconegut "mètode Estivill", al meu entendre una forma de "maltractament" encoberta. Un mètode que tan sols aconsegueix la insensibilització envers les necessitats dels nostres fills. Res del que he llegit d'aquest doctor sembla raonable, sinó que sembla dirigit a provocar la culpabilitat pel fet tenir "sentiments" envers els nostres fills. Un mètode conductivista pur, sense ànima, sense comprensió: actua com un robot. Sempre m'he preguntat i em segueixo preguntant quines deuen ser les connexions de màrqueting que han aconseguit que el segon sigui molt més conegut que no el primer. TV3 ha entrevistat milions de vegades el Dr. Estivill. I tan sols en comptades ocasions ho ha fet al Dr. Gonzàlez.
Cadascú que llegeixi i que triï. Jo ho vaig fer i n'estic plenament satisfeta del resultat.
Jo ho tinc clar. No vull ser una mare-robot. Prefereixo, simplement, ser persona.
Vaig abandonar l'alletament del meu primer fill pel mateix que tu i al segon ni tan sols el vaig alletar, em feia terror. Llàstima, no vaig trobar qui sabés aconsellar-me adequadament, només rebia missatges de culpabilitat, fes el que fes. També em van criticar que els omplís de petons, però bé, el resultat no ha estat tan dolent, o sigui que TAN malament no ho devia haver fet. L'únic que em va salvar va ser pensar: "l'àvia que hauria fet?" (perquè em va criar ella)
ResponEliminaJo vaig fer servir el mètode Estivill. I és veritat, que ara, passats els anys de vegades tinc remordiments. Però és que en aquells moments no en coneixia cap més.
ResponEliminaA mi em va servir, perquè sobretot, no podem ésser cuidadors si no ens cuidem, i jo no podia seguir més temps com una zommbie.
Com tu has dit, cadascuna ha de trobar la seva manera de ser mare, i mai, fem el que fem, serem perfectes.
Jo també vaig fer servir el mètode Estivill i, potser estic errada, però també em considero persona.
ResponEliminaClar que el que jo digui no val massa.Això ho hauria de dir algú que em conegués molt. :-)
No tinc gaire dret a opinar sobre el tema ja que la naturalesa no me l'ha donat. Però trobo que el doctor Estivill és un tipus rar: fa bo de veure'l al Grup de Folk al costat del Pau Riba, i em meravella pensar què feien junts dos personatges tan aparentment allunyats. Un conductista i un hippy. Però bé, per sort els humans ens podem entendre quan ens ho proposem.
ResponEliminaTambé crec que l'enorme ressò que s'ha donat al seu "mètode" es deu a alguna potència mediàtica i empresarial, perquè el mètode en sí se0l van inventar fa més de 50 anys uns tal Pavlov i Skinner, i se'n deia conductisme i més aviat es va abandonar perquè contenia més problemes i riscos que avantatges. Veurem què passa d'aquí a uns anys, quan la Generació E(stivill) es faci gran i puguem veure si arrosseguen cap tic conductista.
No, si al final hauré de mirar-me, a toro passat, això de l'Estivill. És un senyor que no m'ha interessat mai massa, sortosament pertanyo a una família molt matriarcal i la cosa funciona perfectament. Fer servir el seny, entendre que els fills no són feina, són voler amb responsabilitat i, finalment, ja em perdonarà el Lluís, fer com va dir el Cruyff: "sortiu al camp i passeu-vos-ho bé", i jo m'ho he passat molt bé (encara m'ho passo i ja duen barba!". :)
ResponEliminaTot té una mesura: ni cal deixar els fills arraconats ni cal sobreprotegir-los com si no sabessin fer res tot sols. Jo vaig avesar els meus fills a adormir-se tot solets, després de llegir-los un llibre, o dos, o tres i els he omplert de petons tant com he volgut i pogut. El resultat és altament satisfactori: dormen com a troncs i són emotius. I els meus també, duen barba ja!
ResponEliminaFina, Clidice, bruixasenseescombra: no era la meva intenció atacar aquelles persones que han aplicat el mètode Estivill, al cap i a la fi si ho han fet és perquè potser no coneixien altres mètodes i, sobretot, perquè deurien estar desesperades pel fet de no poder dormir. No es tractava de culpabilitzar les persones que l'han emprat, sinó el mètode en sí i, sobretot, l'àmplia difusió que se'n fa en detriment d'altres mètodes.
ResponEliminaAixí, el que jo volia era fer esment que hi ha altres vies. I que estaria bé que tothom pogués conèixer les diverses opcions per poder aplicar aquella que més s'avingui amb el seu tarannà. A mi el mètode Estivill em sembla, ja em perdonareu, una bestialitat. M'hauria creat un sentiment de culpabilitat enorme. No el podia aplicar.
Afortunadament vaig trobar una altra via i agraeixo que la vida em posés al camí aquesta altra via. Si no, potser hauria aplicat el mètode Estivill, perquè simplement, té malauradament massa difusió. D'això em queixava i d'aquí el meu intent de donar difusió al treball del Dr. González: per a aquells a qui el mètode Estivill els sigui massa dur, hi ha alternatives. Val la pena conèixer-les.
Naturalment el punt just està al mig com diu alter ego. Però quin és el punt mig? per mi serà un, per tu, en serà un altre. Per això deia que val la pena llegir el text i actuar "com tu vulguis", però sabent que hi ha més d'una opció...
I Lluís, potser no pots parlar de lactància -per raons òbvies-, però els mètodes Estivill i Gonzàlez van més enllà. Parlen de com educar el fills en dos models molt diferents. Així que, naturalment, els homes també tenen molt a dir en aquest tema.
En tot cas Eulàlia, per mi els pots atacar tots, jo vaig fer servir el mètode "padrina Dolors" i, com se sol dir: "a las pruebas me remito", són dos tipus perfectament insuportables, tot va bé :) L'Estivill no el conec, durant quatre anys el gran no va dormir bé, hi vam posar paciència, res és per sempre, ara dormen més que el guix. Penso que als pares se'ns angoixa de forma molt iresponsable per part de metges i medis. I això donaria, no per un post, sinó per a un bloc sencer :(
ResponEliminaSer mare és dur, a voltes. Gràcies per contribuir a què no ho oblidem, i sobretot els homes.
ResponElimina