dijous, 23 d’abril del 2009

Crònica de Sant Jordi




Em llevo massa d'hora. Un neguit no em deixa descansar.
Com un dia qualsevol, em dutxo, em vesteixo, em reconcilio amb el món, penso...
Viatjo en tren, llegeixo. Com un dia qualsevol.

Fa un dia preciós que no acompanya el meu estat d'ànim.

Surto del vestíbul del tren. Els carrers es desperten. Les roses comencen a aparèixer pels carrers. Les gitanes estenen les taules i els cubells plens d'aigua. Per 4€ finances el viatge de fi de curs de biologia. Al quiosc-llibreria de la cantonada encara no han tret els llibres fora. El decorat del dia no està enllestit.

Entro al bar de sempre, faig un tallat, llegeixo el diari. Com un dia qualsevol.

Arribo a la feina. Una rosa dolçament ajaguda sobre el teclat envermelleix la taula grisa i freda. El nostre director, avui, practica la discriminació positiva. Li agraeixo el detall.
Un altre company ens regala més roses. Gràcies, gràcies. Aigua, pot, fan olor? Una sí, l'altra no.

Feina i el cap que no segueix. Reunions espesses de números i pressupostos. Ordinador. I ganes de ser fora.
Intento quedar per dinar amb el bon amic de l'agenda complicada. Un cop més, i sé del cert que no és excusa, ho haurem de posposar.

Hora de plegar, agafo roses, i sense posar-me la jaqueta surto al carrer. I quina calor que fa!
Intento parlar per telèfon amb la bona amiga que sempre escolta, però està fent el dinar i no pot.

Faig una breu volta, passejant Rambla Catalunya avall. I recordo que així sola i sense molta gent sembla el Sant Jordi de l'adolescència que comentava el Lluís en l'altre post.

Sento aquesta conversa:

- Tens aquest títol .....? - i la noia li ensenya un paper al venedor.
- És editat aquest any?
- No.
- Hauràs d'anar a la llibreria.

Retorn brusc al Sant Jordi mercantilista.
De camí cap a la boca del tren entro a una llibreria. Compro 2 títols -edició de butxaca- que no sortiran a les llistes dels més venuts.

Arribo a casa. Nenes. Marxem. Sant Cugat a vessar. Comprem llibres infantils. Un pícnic de maduixes. Ens cansem. Retorn a casa. Ja és tard.

Mai he rebut cap rosa de la persona que estimo, per Sant Jordi. Aquest any no serà diferent. Però passats els quaranta, suposo, això ja poc importa (si no fos perquè fa un dia preciós que no acompanya el meu estat d'ànim).

5 comentaris:

  1. Gràcies per l'escrit; estava cansat de tantes roses i sants jordis, però les teues lletres tan humanes, naturals, m'han fet sentir aprop teu. No estàs sola...

    ResponElimina
  2. Eulàlia, m'ha agradat aquest post. No és el més optimista, però és molt humà i sincer. Et desitjo que siguin els més bons possibles els dies i les setmanes següents... Bé que t'ho mereixes, crec.

    ResponElimina
  3. Eulàlia, no estàs sola, tu ho saps millor que ningú, com diu el Príncep. Segueix escrivint el que sents i el que vius, sisplau, que ja veus que ens arriba a tots i a totes.

    Saps? L'home que estimo no m'ha regalat mai una rosa, sempre hi ha trobat una excusa i ara ja no l'espero. És cert, ja no té cap importància. El que faig jo és regalar-ne sempre alguna a algú, sigui noi o noia. La d'aquest any hauria d'haver estat per a tu...

    ResponElimina
  4. Una entrada genial. M'agrada aquest bloc (blog) que desconeixia. Gràcies per passar-te per les meves obstinacions. Ens seguirem llegint.

    ResponElimina
  5. Gràcies Antoni.
    Benvingut. Sí, ens seguim llegint!

    ResponElimina

Related Posts with Thumbnails