Es va llevar, alegre de viure. Va travessar la boira. En sortir, va mirar el cel blau. Feia fred però no el sentia, perquè el sol li escalfava les galtes mentre s'havia assegut a fer un cafè. Va tancar els ulls.
Havia recorregut un llarg camí, però no sentia cansament. Va recórrer a la numerologia. Quaranta-set voltes. 43.710 milions de quilòmetres. Tenia per davant encara molta més distància a transcórrer. A l'inici del viatge, si li haguessin preguntat, no hauria pogut dir si arribaria fins aquí. I no sabia quina seria la llargada final del viatge, per més càlculs que fes. Els quilòmetres no comptaven.
Allò que era important era el que es trobava durant el trajecte.
El premi no s'aconsegueix amb l'arribada, s'obté passet a passet durant tot el trajecte. I si a sobre el solet t'escalfa les galtes, ni t'ho explico!
ResponEliminaPrioritzar el camí o prioritzar el destí. O el destí com a excusa...
ResponEliminaLes boires i les carreteres són part del decorat. L'argument és caminar. I sobretot saber trobar i recollir i estimar allò que ens trobem. Ho intento.
ResponEliminaI això sense comptar el desplaçament del Sol al voltant de la galàxia... :) Feliç aniversari. (És així?).
ResponEliminaTant important és el camí com la fita......
ResponEliminaPrecisament fa un moment pensava que sempre m'ha interessat més el camí que l'arribada. No tinc clar que això sempre m'hagi convingut.
ResponEliminapere
Ferran, els viatges són sempre una fantàstica font per al creixement personal, sempre n'aprenem alguna cosa. Si el viatge és vital el creixement durant el trajecte n'és implícit. Quan arribem al final, valgui la redundància, tot s'ha acabat.
ResponEliminaI a seguir fent camí, que això no s'acaba (i esperem que duri).
ResponEliminaA seguir fent voltes.
Galderich M'inclino més pel destí com a excusa.
ResponEliminaLluís, es tracta d'això: de caminar i fer camí, recollir, estimar i gaudir-ne. En bona companyia.
ResponEliminaBrian, els nombres astronòmics se'm fan astronòmicament díficils de pensar... Afegir el desplaçament de la galàxia se'm feia impossible: tot i que se'm dónen bé els números vaig acabar fent-me de lletres ;-)
ResponEliminaGarbi24, agafes el camí del mig. Les coses no són blanques o negres: sovint són de coloraines.
ResponEliminaI si tot fos un somni? potser encara no has començat el viatge...
ResponEliminapere jo penso que el camí és l'interessant.
ResponEliminaQuan arribem al final, tan sols posem la paraula "FI". Altra cosa són els petits reptes que ens anem posant durant el trajecte. Potser són petits finals, però a mi més aviat em semblen pauses dins el llarg viatge.
Joan, així anem fent: caminem, ens emprenyem, somriem, riem descaradament, plorem, dormim, correm...
ResponEliminaVivim.
Aris, no podem descartar del tot aquesta possibilitat.
ResponEliminaAra bé, com a argument narratiu està una mica trilladet. M'has fet pensar en el somni de Bobby Ewing de Dallas. I tants altres somnis que els guionistes han fet servir per justificar un "ja no sé com sortir-ne": posa-hi un somni i tot solucionat.