Com la gola del llop. Avui, l'arc de Sant Martí no té colors, tan sols és blau. I les ovelles han donat el poder al llop. A les rates. Les gavines són les rates del cel, diuen. Jo he vist com persegueixen coloms per treure'ls els ulls.
Venen temps obscurs i foscos. Els llops i les gavines s'aliaran i mataran ovelles amb les urpes i els becs. No cal educació. Els educats pensen i actuen. Estareu malalts i febles i podrem amb vosaltres. El senyor feudal ara no és cap senyor feudal. Abans ells tenien les creuades, ara juguen als mercats.
Avui és un dia trist. Ens podem sentir vençuts per aquells qui no volen escoltar que cal que les coses canviïn. Decebuts per aquells qui no veuen que la seva inacció esdevé acció malèvola.
Però seguim indignats. Seguim decebuts, perquè la majoria absoluta s'aconsegueixi amb el 44% dels vots. Seguim aquí, protestant i rebel·lant-nos. Seguirem aquí, fins que ens escoltin.
Els avis van passar una guerra, els pares una dictadura. Tot aquest dolor no pot haver estat viscut en debades.
Avui pot semblar un dia fosc. L'arc de Sant Martí ple de colors sembla que estigui en una altra banda. Però també és aquí. Buscaré refugi al teu recer.
Inspirat tangencialment per l'Última pantalla del Joan de Cops de ploma
Últimament hi ha autèntics problemes per deixar un comentari en els blogs.A mi m'ho han comentat més d'una persona. He cercat al google i és un problema general de blogger. No us hi heu trobat?
ResponEliminaEn els dies foscos és quan les persones han d'aprendre a veure-hi clar. Seguirem decebuts, potser sí, però seguirem endavant.
ResponEliminaPer cert, en Yann Tiersen no és el mateix compositor que el d'Amèlie?
ResponEliminaEulàlia, no em vull posar en la intimitat del teu blog...però com és que en l'apartat "els escrits dels qui un dia van estar aquí" no hi ha en Lluís Bosch?
ResponEliminaEeii, que si no ho vols explicar tampoc passa res, però m'ha sobtat.
I el tunel va per a com a mínim vuit anys.
ResponEliminaAhir amb la família vam anar a l'Espai Brossa a veure els Accidents Polipoètics que celebren 20 anys.
Un dels seus aforismes és: Al final de la luz siempre hay otro túnel.
Que ens sigui lleu!
No ens queda més remei que buscar la llum arrecerats en les coses i les persones en qui creiem. I demanar que la tempesta passi aviat. Però tens tota la raó: els nostres pares i avis van sobreviure (no tots) una guerra i una dictadura assassina. O sigui que ara ens toca a nosaltres demostrar que podem. I fer tot el què puguem, perquè quan els nostres fills ens preguntin: "I tu què vas fer?" no ens caigui la cara de vergonya.
ResponEliminaArrecerem-nos.
Fins i tot en els temps més foscos, s'han teixit veritables xarxes que han acabat agafant les gavines que tant alt volen ara
ResponEliminaI tant si hi seguirem! Jo no em penso moure, penso cridar, bramar i fer escoltar la veu allà on calgui i davant qui calgui.
ResponEliminaNo ens hem de deixar vèncer. Seguirem lluitant, sens dubte.
Jo penso que al revés, ara vindra la victòria dels indignats. Al sistema que tenim li queden quatre telediaris. Potser tindran que desmuntar les borses i buscar un altre sistema quan vegin que no té solució. Com diu Leonard Cohen,
ResponEliminaFirst we take Manhattan, Then we take Berlin
De la tangent estant, miro de mantenir sempre l'esperança. Ens esperen temps difícils, però no és res nou. No som herois, i els nostres problemes no són tampoc els més grans que ha afrontat mai la humanitat. Però són els nostres, i ens amoïnen. L'esperança ve de la mà de les oportunitats que s'esdevenen en moments de canvi. Cal saber aprofitar-les.
ResponEliminaCrec que hem viscut de rendes i ara ens toca pencar per les nostres llibertats. Estem davant una nova cruïlla, i les nostres accions definiran el demà. Caldrà estar a l'alçada.
Gabriel, no he tingut el problema de blogger. Deu ser d'aquelles avaries empipadores. No només seguirem endavant. Sinó que cal parlar més alt i fort que mai. Lluitar i defensar enls nostres drets, que no ens fotin la democràcia ni les coses que s'han aconseguir. Com amínim no gràcies a la nostra inacció
ResponEliminaI no només el Yann Tiersen és el compositor de l'Amélie (entre moltes altres) sinó que aquesta cançó en concret és de la pel·lícula. La meva filla l'ha tocada amb el clarinet amb el seu grup instrumental i l'he rescatada.
Galderich, des del túnel estant hi ha alguna llumeta que crida a l'acció. Vuit anys, dius?
ResponEliminaLluís, no, no tots van sobreviure, és cert. I és per això, pels que van morir i pels que van patir després, que no podem oblidar. I hem de fer alguna cosa. Arrecerats.
ResponEliminaGarbí24, m'has fet pensar en al resistència francesa. I altres resistències. Teixir xarxes. Sí, deu ser això.
ResponEliminaporquet, potser encara no tenir traçat un camí clar i de moment només bramem. Però crec que això canviarà.
ResponEliminaAris, en el fons pensem el mateix. El moment és trist, però hi ha un mar de fons. Està clar que han de canviar les coses, i que cal actuar per aconseguir-ho.
ResponEliminaJoan, el meu post potser sembla més pessimista del que realment volia ser. Comparteixo plenament el darrer paràgraf del teu comentari: hem viscut de rendes, sí. Espero que sabrem estar a l'alçada.
ResponEliminaEulàlia, crec que t'has deixat l'albatros. I a fe que no en té cap culpa, el pobre animal...
ResponEliminaNo és motiu d'alegria, ho sé, però convé no oblidar que el PP ha assolit uns resultats espectaculars... sense pràcticament augmentar el suport (els vots) obtinguts en les últimes generals. La causa primera rau en el desencís provocat pel PSOE.
ResponEliminaHe dit que no és motiu d'alegria, ho sé, però si més no per mi és un petit consol. Posa les coses en certa perspectiva.