Contes de fantasmes a la vora del foc

No és ben bé l'equinocci, perquè aquest té lloc a mitjans setembre, però sí que el simbolitza.  Aquesta castanyada, nit d'ànimes, halloween o com vulguis dir-li, encarna la festa de tardor, els dies que s'escurcen, empetiteixen i llangueixen. No és estrany que fem el culte a la mort, al traspàs, un homenatge a les ànimes en pena. Un passadís que ens porta a l'altre món, el món dels morts, obscur. Desconegut.

El foc té, com en moltes festes paganes, un paper central. Hi ha festes on el paper del foc és més evident com la nit de Sant Joan,la nit més curta de l'any. Però la festa de tardor té també el foc com a eix. Un foc que guia les ànimes i les espanta, entaforat dins de carabasses foradades, el foc que crema viu per coure les castanyes i els moniatos. Un foc per protegir els vius dels morts i alhora homenatjar els morts des del món dels vius.

Alguna cosa terrenal i antiga ens lliga al foc. Un sentit ancestral  de tribu que portem gravat als gens. El foc té una capacitat hipnòtica, que ens aplega i ens acull.

Doneu-me un foc a terra un capvespre de tardor. A mida que la fosca anirà tenyint el cel fins a convertir-lo en blau cosmos les persones ens sentirem atretes com un imant cap a les flames. Històries, acudits, converses. Contes a la vora del foc.

Aquesta nit potser seran de por, amb fantasmes que vagaregen més espantats que nosaltres:  obriran temorosos la porta al vell món que ja no és seu.

Les olives de Sant Galderich

L'altar està disposat. Les ofrenes preparades. Els devots han arribat disposats a venerar el sant baró.

La cerimònia iniciàtica conté una dosi de plaer i una dosi de dolor. El misticisme té un preu, i formar part de la comunitat de Sant Galderich passa per tastar les olives assassines.

Salten les espurnes.

Foc als llavis. Foc al cos. Crema la gola, la sang puja al cervell, el món s'emboira i el perdem de vista.
Diria jo que tots els místics han passat per alguna experiència semblant.

Connexions alimentàries

 Amb motiu del Blog Action Day 2011: Alimentació

I

La Maria fa la compra al super dos cops per setmana. Compra carn, compra peix, compra pa, i verdures. Són quatre a casa i ara amb la crisi els dies s'allarguen i en 31 costa molt que no arribi.

Mai no ha aconseguit organitzar-se de tot, venint com ve de les vaques grasses, sempre compra de més. I invariablement, però, algun cop per la nevera o l'armari comença a fer un tuf nàuseabund. És l'hora de llençar les patates grillades toves i inservibles, la petxuga de pollastre resseca, el tomàquet florit, el cogombre pansit. Li dol haver de llençar tot aquest malaguanyat menjar. Amb tot, se sent víctima de l'opulència. Quan aprendrà a comprar just allò que li fa falta?

L'altre dia ho parlava amb la seva veïna, m'haig d'organitzar, Emília, em dol el cor, li diu, se'm fa malbé dins la nevera. Amb tanta gent com s'ho passa malament... L'Emília se la mira amb ulls absents.

II

L'Emília fa cua a l'hora en què tanquen els supers. Per la porta de darrere. Ja n'hi ha altres que s'esperen. Es coneixen els horaris, els dies bons, els bons súpers. Ella ha caminat prop de mitja hora. La vergonya se l'emportaria a l'altre barri si alguna de les seves veïnes la veiés remenant els contenidors a la recerca d'un pebrot mig comestible, una ceba. Unes cuixes de pollastre que caduquen l'endemà. 

L'Elvira ja l'espera de fa estona. S'han fet amigues des de fa sis mesos, des que va perdre la vergonya i va començar a venir a buscar menjar als contenidors.

El soroll motor d'un cotxe esportiu ocupat per una parella que a penes els mira els fa aixecar el cap.

III

A l'Emma li serveixen una copa de vi blanc. El cambrer l'interroga amb els ulls. Correcte, diu. Tu ets l'entesa, respon en Víctor. Davant seu fumeja un peix de preu inabastable. Somriuen. El tasta. es miren als ulls i en silenci tasten el plat. Després de pocs cops de forquilla ella s'eixuga els llavis amb el tovalló. No sé què em passa,  mira que està bo aquest peix, però no me'l podré pas acabar.

Blog action day 2011: Alimentació

Un any més, i ja en van tres, Riell Bulevard se sumarà l'acció de fer soroll que representa el Blog Action Day.

Una data: 16 d'octubre de 2011.

Un tema: l'alimentació.

Aquí em trobareu.

Els adolescents pijos de Martin Amis

Allò que va començar a l'estiu com  un company de viatge ha acabat ara tot just amb l'equinocci.  Aquest cop, el trajecte s'ha allargat en excés i imagino que no haurà estat per la manca de temps, aquesta excusa tan manida, tan usada i pervertida, sinó una d'aquelles històries de desamor mutu, de desconnexió amb allò que et vol explicar  l'autor -allò que jo entenc que em vol explicar, perquè les interpretacions són subjectives, naturalment-.

La viuda prenyada ha resultat una historieta d'un estiu dels setanta amb nens pijos, els quals se'l passen a un castell ple de luxe i dolce faire niente. L'autor ens vol donar la seva visió de la revolució sexual dels anys setanta, des d'un grupet de nois i noies burgesets. Si enlloc de situar-la a Itàlia, la situés a la Barcelona de l'època, de ben segur que apareixerien personatges de la Gauche Divine. Em sento terriblement lluny. Lluny d'aquests joves pijos, del seu luxe, del nan multimilionari que els ve a veure en helicòpter, lluny de tot allò que m'explica, lluny de la seva revolució sexual una mica impostada. Aquest món no és el meu, i no aconsegueix que m'interessi.

No puc negligir que Amis té un estil divertit, burleta i provocador. Però pel camí la història se li escapa i el final traspua un artifici innecessari. Pel que fa a mi, Martin Amis no m'atrapa.

Ja em direu si es mereix una segona oportunitat (tinc tantes lectures pendents!).

Els fantasmes de Julio Manrique

Fotografia notodo.com

Amb una història de teatre, Julio Manrique i el seu equip s'estrena al Romea. Ens presenta una història de metaliteratura teatral. En la seva primera obra no podia agafar millor símbol que el foc purificador i cremar el propi teatre Romea per parlar del món del teatre a través d'una comèdia.


Però Llum de Guàrdia (Ghost light) va més enllà. No és només un llenguatge fresc i còmic, no és tan sols una història de teatre sobre el teatre. No és tan sols una història de teatre que beu del llenguatge cinematogràfic com molts ja han dit. Manrique ens porta através de tot això a un altre tipus de reflexió més àmplia:  agafa els fantasmes (el de Xirgu, el de Clara) per parlar de cadascú de nosaltres. Ens parla del fracàs, de créixer, de viure, de patir i de superar-se. En definitiva ens parla de la vida.

I tot això en clau d'humor. Surts rient i surts amb imatges a la retina que, més enllà de teló abaixat, et retornen i et fan reflexionar.

Molt recomanable. 

Del passat incert de l'Enriqueta (1)

Va arribar al poblet perdut a la frontera entre el país basc i Castella Lleó, enfarinada de cap a peus, sota un sol de justícia. No sabia quants mesos feia que caminava a l'aventura. La pols dels camins deuria ser més feixuga, més aspra, als anys setanta del segle XIX. No anava sola, l'acompanyava un estrany grup que bé podria haver-se fet passar per un grup de circ o una família nòmada i pobra, uns mercaders ambulants.

Enriqueta hava fugit de l'orfenat de Sant Feliu, amb a penes 10 anys.  Durant mesos va vaguejar a tort i a dret pels camins. Es va anar ajuntant amb persones de mal viure, que la protegien amb misèria i baixeses. I l'explotaven. El grup era heterogeni. El Curro, l'home de la troupe, que feia alhora el doble paper de pater familias i proxeneta. La Jacinta, la vella puta que mostrava les arrugues com a ferides de guerra i que encara tenia algun client morbós. De cara enfora, era l'àvia benerable. La Paca, la Maria i la Jacinta tenien totes entre 15 i 20 anys, i li feien de germanes. La Maria li va ensenyar tots els trucs per exercir la prostitució. L'Enriqueta semblava més gran, més alta, més llarga, més madura. Tenia la mirada hostil i fràgil dels qui s'han hagut de buscar la vida i se les han empescat com han pogut.

Deambular a la recerca de clients era el seu modus vivendi. I en algun moment aïllat, gairebé va semblar que l'Enriqueta trobava algun racó de tendresa entre aquelles mans. En alguns moments, els ulls d'Enriqueta desprenien una lluïssor impenetrable.

Però el cor se li enduria amb cada nou client.

Educar i passar el mort: el curs que comença

Aquesta setmana ha estat la que simbolitza el retorn a la rutina. Carteres, llibres i llibretes, signatures de permisos. Comprar corre-cuita aquell estoig, les sabatilles d'esport que han quedat petites. L'inici de curs, l'inici de l'any.

M'atreviria a dir que hi ha en realitat dos cursos que comencen, i no un.

Hi ha el curs de les escoles concertades i privades, que venen a ser el mateix però amb un lleu matís: les concertades reben recursos públics importants per jugar a la puta i la ramoneta: quan convé jugo el paper de donar un servei públic, quan convé esgrimeixo el meu component "privat". Les privades són cada cop més escasses i totes d'un classisme que les caracteritza ben evident. El pares que porten els seus fills a aquestes escoles no han tingut canvis significatius en relació al curs que comença: els seus fills segueixen tenint el mateix horari, i segueixen tenint sis hores diàries, potser algun recurs menys, perquè la crisi ho és per tots, però poca cosa al capdavall.

Hi ha l'altre curs, el que comença a l'escola pública. Hi haurà menys professors, una mitjana de més d'un professor per escola, diuen. Però no patiu, que hi haurà més nens. La recepta perfecta per fer de l'escola pública una escola de segona. Com s'imparteix anglès a 27 nens? Com es reforça aquell alumne que va més fluix? Com s'atèn aquell que va massa bé i s'avorreix sense un suport adequat?
Amb la retallada de la sisena hora, els horaris s'han escurçat: ara sortiran com a molt tard a les 16.30. Els nens surten abans, però ja se sap que la conciliació laboral i familiar mai ha estat una prioritat dels governs de dretes. Quina gran decisió! Tindran menys hores lectives, els alumnes, què hi farem, que la sisena hora és molt cara i no pot ser que l'escola pública sigui igual o millor que la concertada. O potser es tracta de dinamitzar l'economia a base de contractar extraescolars? No, no pateixis, que qui se'n farà càrrec seran els avis. Quin remei! Ves, d'alguna manera han de pagar la seva jubilació de luxe -jubilació que nosaltres no tindrem- i què menys que oferir "serveis a la comunitat" i cuidar-se dels seus néts en sortir de l'escola. Aviat veurem protestes d'avis que es queixaran d'haver d'assumir aquesta tasca sense poder dir-hi la seva. I si eres usuari de transport escolar públic prepara't que se t'encarirà un 400%, poca cosa, al capdavall (però és clar això els passa als veïns de Sant Cugat i ja sabem que tots viuen molt bé allà)...

El curs comença amb un allau de despropòsits que perden de vista qui és realment important: els nens i les nenes. Parlem de diners, però al final parlem dels nostres fills i del futur. De persones humanes en formació.

Amb una sabata i una espardenya. I ja t'ho faràs. Així comença aquest nou curs a l'escola pública.
Corren vents nefastos pels serveis públics. Per l'educació pública. Ja se sap la consigna del govern dels millors és aquesta: si vols sanitat, te la pagues, si vols educació, te'l pagues.
D'un plomall s'ho carreguen tot.

Vivim en l'època del mecaguntot.

Regal virtual

Al llarg de la nostra vida anem trobant persones de tota mena. Tothom amb qui ens trobem entra i surt de la nostra vida fruit d'un atzar fortuït, d'una cadena de baules que es fa difícil de desxifrar. No deixa de sorprendre'm els enllaços que regeixen aquests encontres i que ens configuren la vida, els amics.

Si vaig conèixer en Ferran va ser per un d'aquests atzars entrellaçats. Si no escrivís al blogs, no l'hauria conegut. No escriuria al blog si no hagués trobat uns amics de feia 25 anys. No hauria trobat aquests amics, si no m'hagués divorciat. O potser les baules podien ser diferents. Tot depèn del punt on fixem l'atenció, el focus d'interès. Vaig conèixer en Ferran perquè cap dels dos va guanyar un premi. Vaig conèixer -millor- en Ferran perquè vaig voler conèixer Berlín. Vaig conèixer el Ferran perquè vaig llençar-me a una aventura esbojarrada que es feia dir 1.TBfC.

Què va passar a Berlín ?
Bones vibracions.
Un viatge màgic, fruit també d'una sèrie de casualitats personals. No hi hagués anat si no fos que... però hi vaig ser.

Tots els qui vam viure aquella experiència se'ns fa difícil de qualificar-la.

I en Ferran (i la resta de la colla) va entrar en la meva vida per una d'aquelles jugades de l'atzar. I va fer-ho per la porta gran.
Avui és un dia especial. En Ferran fa anys. En una conspiració blogaire, els seus amics els de Berlín ens hem unit per fer-li un regal virtual. Digueu-ne treball cooperatiu (o parida col·lectiva).



Felicitats Ferran. Ets genial.

Batibull

Tinc una colla d'esborranys oberts. Se m'acumula la feina, les idees, les imatges. En alguns tans sols hi ha una fotografia. En d'altres una frase. En d'altres una protesta.
Se m'acumulen les idees i no en publico cap. Tinc un paràgraf, però no visualitzo la fotografia, penso en un video però no puc penjar cap text...
Quan vols dir tantes coses, no goses dir-ne cap.
Protesto, contra mi mateixa. M'enrabio, contra el llastimós govern però una enrabiada s'enllaça amb l'altra i no tinc temps de plasmar-les per escrit.
Em contagio de la xafogor d'estiu, aquest estiu que declina però encara és present.
Vols fer tantes coses que no en fas cap.
Prou. Endreça't el cap. Posa't a escriure.