Michael Jackson sempre m'ha fet una certa llàstima. M'ha semblat una víctima de les seves obsessions. La seva obsessió per ser blanc maquillada per una malaltia cutània. La seva obsessió per esborrar els trets característics físics, convertint-se en una màscara grotesca i horrorosa. També una víctima de la seva riquesa.
Però sobretot m'ha semblat una víctima de la seva infantesa. Els seus pares li van prendre la infantesa fent-lo anar de fireta en fireta, de xou en xou, i el van encaminar a convertir-se en allò que va esdevenir. Es va passar la seva edat adulta buscant la infantesa que li havien robat. El diners li van deixar fer el parc aventura Neverland que després no va poder mantenir. El van acusar de pederàstia. No sé si és veritat o no, però en tot cas sembla que es va passar la vida volent ser aquell nen que no va poder ser.
Però penso en els nens a qui no deixen ser nens i altres històries molt més dramàtiques em venen al cap. Al món hi ha altres nens a qui els roben la infantesa. Nens que a més no tenen la sort de ser coneguts, reconeguts i rics com va poder ser ell. Nens a qui els maten els pares davant seu els lliuren una arma quan amb prou feines aixequen dos pams de terra. Nens a qui els prenen els sentiments i tan sols els fan matar, matar i matar. Nens soldat repartits en guerres terribles. Nens a qui els roben encara més brutalment la seva infantesa.
I ara, em retorna un títol que no he llegit però que últimament se'm va apareixent com a lectura pendent Jo vaig ser un nen soldat de Lucien Badjoko.
I m'anoto mentalment:
Hauré d'anar a la biblioteca.
Els nens soldat no són tan dignes de llàstima en una societat on sempre mirem més enllà d'on hi ha realment la misèria, la nostra misèria, per tal de no veure-la i continuar regalant-nos "un diamante, porque un diamante es para siempre".
ResponEliminaés que era un nen Eulàlia, no va tenir infantesa, no li varen deixar tenir adolescència i no va saber ser adult. De fet feia temps que ja estaba mort. Ha estat el millor que li podia passar accidentalment o no.
ResponEliminaFrancesc, sí, és exactament com dius.
ResponEliminaClidice, tens tota la raó. Vivim en una societat hipòcrita. Però els nens soldat segueixen sent si no dignes de llàstima, si dignes de revolta i rebuig. Rebuig de la nostra hipocresia. Rebuig de la indignitat que permet que existeixin. Parlant-ne, conscienciant la gent potser rebutjarem un diamant, o una pell d'animal, o (i això ens ho posen molt difícil) productes de la Xina -o altres països- produits en condicions d'esclavitud. Potser sóc una il·lusa però seguixo pensant que cada gra de sorra compta.
Bé, en tot cas jo em passo el dia llegint etiquetes, que em sembla que ja m'han cridat l'atenció en alguns magatzems: "señora que esto no es una biblioteca!". Procuro ser conscient del que implica el meu acte de comprar, per exemple. El mal és que tot el que es pugui dir, totes les campanyes, només consciencien als ja conscienciats. Als altres? com si plou! Aleshores: què fem?
ResponElimina