Exotisme?

Cada any, i ja en fa disset, en arribar l’estiu i començar a bronzejar-me, m'afecta una al·lèrgia peculiar a la pell.

Aquell any, aquells dies en què les olimpíades van ocupar Barcelona, jo vaig fugir d’aquella ciutat i vaig travessar la Mediterrània per fer turisme a una illa tunisenca plena de palmeres. Al segon dia una granissada m’omplia tot el coll fins arribar al pit. La metgessa tunisenca que em va atendre va dictaminar ràpidament que el mal no era res més que una al·lèrgia al pol·len de les palmeres combinat amb el sol i una pell encara massa poc bruna, massa blanca. Recordo que em vaig passar la resta dels dies endormiscada pels efectes de l’antihistamínic receptat.

Cada any, com si d'un ritual es tractés, la pell s'ompla de cuïssor i granissada. Cada any penso que no passarà. Aquest any vaig tenir l’esperança que la protecció solar me n’alliberés, però tampoc... és inútil.

M’abelleix tenir, que no gaudir, una al·lèrgia diguem-ne exòtica. En sóc condescendent. Posats a tenir un mal tan poc original com és actualment una al·lèrgia, com a mínim que no sigui una qualsevol. Que sigui una que et faci distingit i exòtic. Sóc al·lèrgica al pol·len de les palmeres... sona distingit, amb pedigrí.

Sé del cert que tot plegat és un miratge. Una falsedat. Una bestiesa com una altra, perquè d’exòtic ni de distingit no en té res, llevat del to en què ho explico. La realitat és la que és: les picors són les mateixes que si el mal el provoqués un vulgar àcar o un pol·len qualsevol.