Una mica entrada la nit

Una mica entrada la nit, aquesta nit d'estiu primerenc que deixa entrar la fresca per la finestra després de la canícula sufocant dels migdies, seus davant l'ordinador. Llegeixes articles. En comentes alguns. D'altres no.

La pantalleta brilla.

En la nit calorosa de l'estiu tens converses virtuals. D'aquelles que escalfen el cor. La pantalla brilla i el cor brilla amb ella.

"Com més et conec més t'estimo."

Sembla una frase banal. Potser massa sensible i tot, vista ara. Massa sentimental, potser.

Però et brilla a la pantalla i et brilla al cor. I l'únic que diu aquest cor és que vols seguir coneixent l'altre. Que vols que l'altre et conegui. Que les nits llangueixin emplenant-te dels pensaments de l'altre. Compartint idees i sentiments. Compartint desitjos. Compartint converses. Que els dies passin i l'altre segueixi allà, coneixent-te més i millor, per tal que com més et conegui, més t'estimi. Coneixent-lo més i millor per tal que com més el coneguis, més l'estimis.

L'amor és així de senzill. I alhora així de complicat. Voler la presència de l'altre per poder-lo conèixer, per enregistrar dins la ment cada plec de la seva pell, cada nou pensament. Gaudir de la conversa: "m'agrada parlar amb tu". Descobrir-hi una nova arruga. Registrar el contorn dels llavis a la ment, no per recordar-los, sinó per poder besar-los un i un altre cop.

Trobar la fórmula de l'alquimista, per poder fer compatibles dos mons.