Per la Maria-Àngels, un record.
La foto que il·lustra aquest post va ser presa cap allà els anys 90 mentre vaig treballar amb ell. Més que ser el director o el President o el Conseller de l'institut que Jordi Pujol li va deixar crear, va ser un rei que manegava la seva república -la contradicció és intencionada-. El recordo pujant les escales amb les ulleres de sol, després d'haver aparcat el seu porche al garatge. Sempre distant.
Disfrutava del seu paper d'enfant terrible. I vivia el personatge que havia creat amb plena consciència.
Porcel semblava talment que cregués que era Déu. Un Déu totpoderós que et mirava des del seu despatx fent palès el teu empetetiment. Fent-te sentir que ell era tot i tu no-res. I ves per on acabo de sentir la notícia de la seva mort a la ràdio. Algú ja m'ho havia dit, que estava de nou molt malalt. Avui em deien que en tenia per dies. Han estat hores. Finalment no ho ha estat, Déu. I si ho era, i ell bé s'ho creia, doncs haurem de dir que Nietzsche es va equivocar: Déu no va morir llavors sinó avui 1 de juliol de 2009.
Porcel era un personatge excessiu que despertava per igual admiració i rebuig.
A mi la meva relació laboral amb ell va provocar-me que em costés llegir alguna novel·la seva. No sé ben bé perquè, no podia separar les dues coses, l'escriptor de la persona. I no va ser fins fa uns mesos que vaig llegir la que diuen és la seva millor novel·la, Cavalls cap a la fosca. Després d'alguns entrebancs que vaig explicar al post vaig superar la prova. No puc negar que és un bon escriptor. Tot i que no em sento temptada de llegir-li molt més, especialment pel que fa als darrers títols.
Escric en calent, tot just d'assabentar-me de la notícia. I tot i que no puc dir que sigui una sorpresa, no puc evitar que em sàpiga greu.
col-laborar amb persones d'aquest nivell, sempre ha d'esser profitos.
ResponEliminauna llastima.
salutacions!!
Mai no em va desvetllar cap simpatia i el poc que he llegit d'ell no m'interessa. De totes maneres, entenc que la seva obra inicial és la que val més la pena. Com a petit homenatge, insistiré de nou, potser amb "Cavalls..." o "Les primaveres i les tardors".
ResponEliminaEl personatge es feia insuportable però la seva escriptura era d'una excel·lència inqüestionable, dels millors, sinó el millor escriptor en llengua catalana. Llegiu, sisplau, 'Olympia a mitjanit'.
ResponEliminaEm sap greu saber que ha mort, jo creia que s'havia recuperat. En tot cas, m'havia posat negre llegir com presumia de la seva lluita contra el càncer. A la fi, el càncer ha pogut amb ell...
Em sap greu...
No l'he llegit massa perquè el seu personatge em repel·lia, Cavalls ... com tothom i em sembla que L'emperador ... Bé, era un bon escriptor, encara que tampoc n'hi havia per aplaudir amb les orelles com ell es creia. S'ha mort, com fa tothom, tard o d'hora, i, és clar, si el coneixies, sempre sap greu :) Un altre autor que passa al davant de l'obra, signes dels temps.
ResponEliminahom diria que a tots en sap greu, el que no sabria mesurar els la quantidad de greu. Al cap i a la fi va viure prou i prou be fins als 72, una vida prou plena i dedicada al que mes estimava, ell mateix....No se si era Déu, pero es cert que ho semblava...
ResponEliminaFrancesc: Jo no he dit que "fos" déu, sinó que ell actuava talment com si el cregués que realment ho era.
ResponEliminasargantana. No sé si "profitosa" seria la paraula que empraria. O potser sí, però no des del punt de vista que potser tu t'imagines.
Clidice, allau i Grabowski, sí el personatge no era agradable, tampoc d'aprop. I potser algun dia segeuixi el consell de llegir Olympia a mitjanit. Tot i que sento que tinc encara moltes lectures pendents.
Siga com siga, el teu apunt planteja la dificultat de separar autor i obra. Un fet que ens afecta més com més pròxim ens resulta el personatge. Conec gent que no llig en tal perquè li resulta antipàtic o és un carca o ha fet no sé quines declaracions. O a la inversa. Potser, d'ara endavant -haurà de passar encara una mica de temps, però- l'obra de Porcel començarà a desprendre's de l'ombra de l'autor (una ombra, en el seu cas, no sé si massa beneficiosa, atesa la seua personalitat). I aleshores serà possible llegir-la sense excrescències incòmodes. I, per tant, valorar-la en la seua justa mesura.
ResponEliminaEm penso que ell hagués escrit "Déu" amb majúscula.
ResponEliminaCal separar l'escriptor de la persona, tal com al meu bloc tractaré de demostrar anant directament a la matèria literària.
ResponEliminaPerò és una llàstima que el talent no coincideixi, sovint, amb la dimensió moral...
Òscar.
ResponEliminaN'estic segura. Vaig dubtar de posar-ho emn majúscules o minúscules. Finalment vaig optar per la segona opció. Ell estava convençut que mai moriria. Si era una metàfora de la seva obra o parlava -com semblava- de l'aspecte físic ara ja no és rellevant.
El millor que he llegit sobre Porcel, l'home, és el que explica en Sergi Pàmies a La Vanguardia d'ahir. Crec que posa el dit a la llaga.
ResponEliminaPebbles i Bumbum: acabo de llegir el text de Sergi Pàmies. Real com ell mateix. Ës com si hagués viscut l'anècdota jo mateixa.
ResponElimina