He anat a veure una bona pel·lícula infantil. O preadolescent. O semiadulta. O que fa l'ullet al món adult.
Henry Selick ens presenta una nova història de terror seguint l'herència de Pesadilla antes de Navidad, tot i que sembla voler desfer-se de l'ombra de Tim Burton (no deu ser gens fàcil aconseguir-ho).
Al llarg de la pel·lícula se'ns mostra una història que evoca molts altres referents que val la pena anar descobrint; de la literatura, del món dels contes (clars referents a Alicia de Lewis Carrol són el món paral·lel, el gat), fins i tot del món cristià que ens envolta:
La metàfora del món desconegut i estrany que inicialment sembla molt millor que el nostre.
El miratge de la promesa, que té un cost massa elevat per poder-lo acceptar.
L'engany -etern protagonista de contes infantils-.
Les temptacions, 3 -número màgic-. Els àngels, les ànimes, els fantasmes.
L'altra mare, tan tendre i encantadora: madrastra que esdevé monstre.
Un món irreal i massa petit que desapareix tot d'una.
Uns veïns estranys, tan al món real com en el paral·lel.
Un gat que guia la protagonista.
El món paral·lel recreat en la pel·lícula és alhora poètic, terrible, grotesc, satíric. Les imatges són alhora belles i terribles.
Potser cal retreure un toc de masclisme. Quan la mare de l'altre món està seduint Coraline tot el dia està cuinant (en contraposició a la mare real que "treballa"). Després quan esdevé dolenta és una dolenta ben clàssica: ho domina tot, i en canvi el pare "dolent", desapareix i esdevé titella en mans de la bruixa.
Una bona estina una tècnica treballada. Els món dels nens tractats amb respectei intel·ligència.
Si ens fixem en la tècnica utilitzada per fer la pel·lícula, és fonamentalment "stop motion", no es tracta d'una animació per ordinador, tot i que de vegades costa de creure. Feta amb moltes nines petites, milers de cares, gairebé sembla una peça d'artesania.
Lamento, potser, no haver anat a veure la versió 3D, sinó la clàssica, potser hauria valgut la pena.
Afegir al teu interessant post que "Els mons de Coraline "està basada en un llibre infantil de l'autor anglès Neil Gaiman, creador i guionista del molt prestigiós còmic "The Sandman" i també novel·lista.
ResponEliminaI es veu que combina per primera vegada el "stop-motion" amb imatges 3D. Han tingut una bona feinada fent-la.
Jo segurament també l'aniré a veure aviat.
Vaja! mmmmmm a veure si al final m'hauré de tancar en una sala d'aquelles :P
ResponEliminaGràcies a llegir el teu post em vaig animar a veure la peli i em vaig animar després a escriure un breu post en el meu blog.
ResponEliminaEm va entretenir i em agradar el toc agredolç, com molt bé dius, més proper als clàssics de sempre com Alicia de Lewis Carrol que dels móns ensucrats de Disney que han distorsionat els contes infantils de sempre. En el meu post parlo que els móns de Coraline també em recorda els clàssics de Roald Dahl...Coraline sembla una nena intel·ligent i curiosa com Matilda, l'altre mare al final del film sembla una de les Bruixes de Roald Dahl i en la primera visita de Coraline el món alternatiu està ple de bons menjars i dolços com la fàbrica del relat Charlie i la fàbrica de xocolata...
Bona pel·lícula per recomenar no només als petits, sinó també als grans i que m'ha recordat molts referents de la bona literatura infantil.
També he trobat que és una pel·lícula que pot agradar molt als fans de Tim Burton i l'estètica dels dibuixos recorda en algún moment a l'estètica de "La núvia cadàver".
Gabriel,
ResponEliminaM'alegro que coincidim en la recomanació...de vegades penses: "a veure si la van a veure i la troben horrorosa!". Afortunadament no ha estat així ;-)
Em va passar desapercebut aquest vincle amb Roald Dahl, però ara que l'esmentes, t'haig de donar la raó.
(He deixat un petit comentari alteu blog.)