Una companya de feina està embarassada de 7 mesos i escaig. Va en metro i gairebé mai ningú la deixa seure. Veig un nen amb crosses que entra al ferrocarrils i una treballadora -aquelles de la camisa vermella- fa aixecar algú per deixar-lo seure. Recordo amb claredat el dia en què, estant jo embarassada de més de 8 mesos em vaig acostar a un dels anomenats "seients reservats" i vaig demanar si algú em podia deixar seure, una dona jove va alçar els ulls per verificar que "veritablement" estava asseguda en un d'aquests seients. Sempre m'he preguntat què m'hauria dit si no haguessin sigut reservats. S'hauria quedat allà escarxofada?
La invenció dels seients reservats per persones amb necessitats especials és un mal invent. Tenen alguna cosa perversa. Si estratègicament no m'assec en un d'aquests seients ja tinc vènia per poder ser desconsiderat amb els necessitats. Tan sols cal que em fixi on sec i ja puc seure'm i oblidar que cal aixecar-se en cas que trobem algú que ho necessiti. En algun moment imprecís de la nostra història quotidiana es va perdre alguna cosa. Sovint els noiets de l'escola Viaró de l'opus (vergonyosament, una escola "concertada") que omplen els ferrocarrils són els més cridaners, els més desconsiderats. Els pares paguen xifres descomunals per una pèssima educació. Potser per això els posen trens especials: de tan maleducats millor que no es barregin amb el poble.
En algun moment, deia, vam perdre els sentit del que volia dir preocupar-se pels altres i l'egoisme més recalcitrant ha impregnat tots els gestos del nostre dia a dia: mira per tu, tan sols per tu. I s'ha anat transmetent als fills. No aixecar-se al transport públic és tan sols un símbol, un petit i insignificant símbol de la societat en què ens hem convertit. Egoista i neocon. NeoLiberal.
Potser ens cal fer algun canvi. El polític que ho va idear es va equivocar quan va crear el seient reservat. Hauria d'haver inventat un altre rètol:
"Tots els seients d'aquest metro són reservats per a persones amb necessitats".
Potser així, com a mínim, no caldria "sentir-se culpable" si essent persona amb necessitats resulta que l'atzar et porta davant un seient "no reservat".
Sé que sóc una idealista il·lusa. Perquè també sé que, llavors, cap seient no seria reservat.
En això ens hem convertit.
Fotografia: viewhunter
Senyora idealista (que no necessàriament il·lusa):
ResponEliminaA més de les lleis establertes, n'hi ha una altra que es diu "la llei no escrita". Sovint no la complim, però és la base del civisme.
Un altre idealista (amb tocs -ai!- de pragmatisme)
A veure si aquesta assignatura que no volen els de la COPE, d'educació per a la Ciutadania serveix d'alguna cosa. Abans s'ensenyava Urbanitat que pot semblar queco però era molt civilitzat. Un dia fa ja anys quan ja es començava a deteriorar la situació ho vaig comentar en una reunió de pares a l'escola i em varen dir de tot menys bonic. Hen aconseguir ser una societat asocial i molt mal educada i no sermbla hi hagi cap voluntat de corretgir el comportament del personal. Que hi farem?
ResponEliminaNo sé perquè Eulàlia que em penso que aquesta actitud egoista no és ben bé neo-con, sinó més aviat de tot el contrari. En una societat on es legisla fins i tot sobre la felicitat, on el missatge és "l'estat s'encarrega de tot", la gent s'enroca i només fa allò que li ordenen. Curiosament, en temps pretèrits menys democràtics (i que espero que no tornin) hi havia allò que en deien "modos", solidaritat i un control de l'actitud de les persones per part de la societat ... no és fàcil i sembla que no hi ha solució ... caldria molta voluntat política, però sempre es queda en l'anècdota.
ResponEliminaNo estic del tot segura del que dius, Clidice. És cert que això de la "urbanitat" -com ens recorda el Francesc- té un toc una mica carrincló i de temps menys democràtics. Però jo ho veig com unes normes bàsiques de la convivència. És ara quan l'estat s'encarrega de tot? O era llavors quan passava -de forma forçada- i justament per això ens revoltàvem? Jo crec que s'ha establert la idea de libertat per tot (fonament neocon) i també s'ha aplicat a la manera de fer de la societat. I qui sap si totes dues coses es barregen, encara que semblin contraposades, la suposada llibertat i el fet de deixar-se-la prendre. Em sembla que m'estic anant del tema, perquè m'embrancaria en el tema que als polítics -els de dretes especialment- ja "els va bé" que estiguem atontats, i que ells facin, maneguin... (en fi, dóna per un post, més que per un comentari).
ResponEliminaA més han passat altres coses. I la realitat és complexa. Una de les coses que han passat és que els pares i els mestres han deixat de treballar de forma conjunta. El dia que un pare va qüestionar un mestre davant d'un fill es va començar a perdre alguna cosa, i el nano, que és qui s'ha d'educar, va començar la seva dictadura. Això deu haver passat sempre, però el problema és que s'ha generalitzat i la cosa ha derivat en acusacions mútues: pares qüestionant mestres, mestres acusant pares d'aparcar els fills a l'escola i desentendre's. A mi em sembla fonamental fer aprendre els nanos a respectar els altres: els seus companys, els pares, els avis, els mestres, les persones anònimes que es troben al davant, respecte per les coses que són de tots. Ara vaig a una cosa simple com és no llençar papers a terra. Ara fa uns mesos a una festa infantil a un parc els nens de 4-5 anys menjaven caramels i molts -moltíssims- van llençar els papers al terra. Una cosa tan senzilla com aquesta i els seus pares -que eren davant- no els van corregir. És similar a allò que deia en Lluís al seu post Gairebé final de curs, i tantes coses al tinter: la influència dels pares bàsica -i duradora- en aquests temes.
Tens raó Eulàlia, dóna no per un post dóna per molts posts i me n'alegro d'haver-te fet escriure i descriure una mica més :D Perquè els teus fils de raonament són excel·lents, gràcies :)
ResponEliminaÉs complicat, perquè aquí s'hi ajunten coses positives i negatives. El que és clara és la dimissió de la societat a l'hora d'educar els seus membres més joves. Tot i que, respecte als papers, una anècdota: "anava amb els meus fills petits pel carrer quan una senyora gran i molt mudada, va obrir la bossa de mà, en va treure uns mocadors de paper i amb un gest d'enuig els va llençar a terra. No ho vaig poder evitar i la vaig aconseguir i li vaig dir, perquè ho sentissin els nens: mestressa! que li han caigut aquells papers, aplegui'ls no fossin importants!" Em va insultar i no ho va fer, però jo ho vaig poder fer servir per a explicar-los diverses coses als meus fills, entre altres que no per fer-se gran un es torna més respectable, però que nosaltres SI que l'hem de respectar, per principis, però no hem de callar.
De tota manera no hi ha un "abans millor", perquè creixíem al carrer, com feres, i en fèiem de l'alçada del campanar, i no les fèiem més grosses perquè no teníem les eines necessàries al nostre abast. O sigui que érem tan innocents perquè érem ignorants. Per tant, ara que no som tan ignorants potser seria el moment de començar a fer bé la feina.
Hi ha moltes coses que no són escrites que són de sentit comú i també de civisme.
ResponEliminaEl tema dels seients al tren i del civisme és un tema tòpic i recorrent però molt gràfic per entendre en quina societat vivim.
La veritat anant al tren i al metro m'he trobat de tot...Hi ha de tot... Hi ha gent que no cedeix el seient...però també cal ser just i comentar que encara, per poques que siguin, queden persones que cedeixen el seient davant d'altres persones necessitades. Afortunadament de tant en tant encara queda gent cívica.
Potser tot plegat és un tema de base,potser tot plegat és un tema d'educació, potser tot plegat és un tema que està per damunt d'idees polítiques...
Digues-li respecte, digues-li educació, digues-li civisme...
Simplement el civisme és necessari si volem viure en una societat amb uns mínims de bona convivència entre veïns i ciutadans.
Crec que es tracta d'un fenomen complex i del qual se'n poden llegir teories i hipòtesis diverses. La societat (o sigui la gent, o sigui nosaltres) hem anat renunciant i cedint el poder a d'altres: l'estat, però també els bancs, la justícia, les empreses.
ResponEliminaAls EEUU es plantegen actualment com tornar a responsabilitzar la gent i aquí caldrà fer-ho, però sembla que ens trobem en un estadi inferior, encara. Sembla que volem que els policies ens vigilin i ens peguin, que els escombriaires ens netegin el carrer d'allò que hi llencem i que l'estat ens pagui la hipoteca. Suposo que és una suma de factors: alguns històrics, altres educatius, socioeconòmics, culturals. En fi: només cal esperar que a poc a poc anem millorant, i deixar espai a la responsabilitat personal i a l'optimisme. Que no és poc.