Com a Gran Torino ens trobem amb una pel·lícula americana que tracta el tema de la immigració. També ens trobem un home gran desencantat sense il·lusió. Un home gran que se sent vell i sol. Però a partir d'aquí res no s'hi assembla.
The visitor, de Tom McCarthy, és una pel·lícula que potser passa desapercebuda malgrat la nominació a l'oscar del seu actor principal Richard Jenkins, un d'aquells eterns actors secundaris sòlids. Una pel·lícula de baix cost amb un guió ben lligat i un treball d'actors brillant. Una visió de la immigració vista des de dins i des de fora i una crítica a les polítiques immigratòries americanes post 11-S. Un guió amb matisos i alguna sorpresa.
Un home aïllat, solitari i desencantat que vol aprendre a tocar el piano sense èxit, de forma casual, a través de conèixer els accidentalment ocupes immigrants a casa seva, troba el seu sentit, una nova il·lusió gràcies al ritme. Gràcies al djembé.
Els immigrants són retratats de forma molt propera. Un siri i una senegalesa afables, bona gent, que tan sols volen viure i deixar viure. I què et pensaves? No són així tots els immigrants? O és que t'havies cregut que venen a prendre't la feina? O és que t'havies cregut que són uns delinqüents? No.
Ens trobem amb persones senzilles que tan sols volen viure i prou. Com tu i com jo. Que es troben i la música els uneix. I una amistat incipient que es trenca brutalment per unes unes autoritats i unes lleis excloents, racistes, plenes de prejudicis i abusos. Una crítica al sistema establert en temes d'immigració que també ens podríem aplicar als països europeus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada