Tres fets inconnexos em porten a escriure. Sense relació aparent un fil invisible els uneix per plantofejar-me a la cara que en qüestions de llengua tenim un problema amb les paraules.
El primer:
Sopava tranquil·lament l'altre dia amb uns amics quan algú -que no era jo- va portar a col·lació aquella iniciativa d'apadrinar paraules que en Lluís ens comentava a Paraules a les trinxeres. Sempre em resulta sorprenent i agradable descobrir com l'atzar et pot portar per camins estranys. En pocs dies dues persones ben diferents, que ni tan sols es coneixen de res, s'acosten per vies diferents i a mi m'arriba un missatge similar, tot i que lleugerament diferent. Les connexions mentals són sorprenents de vegades. Al sopar, un dels amics que participa en la conversa comenta la poca cura que els mitjans atorguen al català. Ens diu que tothom trobaria inacceptable que una locutora en un programa en castellà pronunciés una frase com:
- Me se ha caído el papel.
Afirma que en català es trobem amb locutors pronunciant frases d'aquest nivell. La conversa deriva en la recerca de paraules que sembla que s'han perdut en una mena de concurs improvisat per veure qui les coneix. N'esmento algunes, en una mena de joc que us proposo -senzill de resoldre davant l'ordinador, ho reconec-:
caramull
malmirrós
xarrupallànties
entotsolar-se
bertrol
mesell
aqueferat
Va resultar entretingut veure com els companys de taula coneixíem algunes paraules i d'altres no, com d'una paraula en sortia una altra en una mena de repte de "jo també en sé una que tu no saps". Potser per això un concurset com el Bocamoll ha tingut una cert èxit a la televisió.
En forma de joc, vam convenir que conèixer moltes paraules ens permet expressar moltes idees: com més ric és el nostre llenguatge més ric pot ser el nostre món.
El segon:
Surto d'un cinema amb les meves filles i la petita em comenta -té una certa relació amb la pel·lícula-:
- Nosaltres tenim dues mames.
Quan parla de segona mama es refereix a la "nòvia" del seu pare.
Sembla clar que la "nòvia" de son pare no "és ben bé" la seva mare i així li ho intento explicar. Però què és? Quina etiqueta li posem? Com la pot anomenar, sinó? Com la pot anomenar quan, a més, serà mare d'una nova germana per part de pare? Ja fa temps que en aquest terreny familiar ens falten noves paraules. Em nego a anomenar-la "madrastra", té una càrrega negativa massa important provinent del sufix -astre, però sobretot de l'imaginari que ens han deixat en herència els contes infantils. Els padrastres tenen menys càrrega negativa però segueix essent una paraula amb un sufix despectiu, poc adient a la nova realitat. Conec un cas en què el nen va resoldre el tema de forma unilateral i força elegant: el pare i la mare "biològics" eren el papa i la mama; les parelles del pares eren el papi i la mami. A manca de solució real se'n va crear una a la seva mida. Sembla estrany que en un món ple de neologismes, sigui tan difícil trobar paraules que s'adeqüin a la nova realitat.
El tercer:
Rebo un correu publicitari de l'entitat bancària més important símbol de la catalanitat -suposo que no cal dir noms, tots en devem tenir o hem tingut una llibreta- que em diu:
"Si et deixes perdre aquestes ofertes..., te n'arrepentiràs!"
La frase em remet al primer fet. I li dóna a l'amic la raó: hi ha poca cura als mitjans de comunicació, i a la publicitat, pel que fa al català.
I tanca el cercle: de les paraules perdudes a les paraules manllevades, passant per les inexistents.
Foto: sphinx
Interessants apreciacions d'allò que ens envolta. Cal reflexionar-hi. Per cert, jo vaig apadrinar: atzucac ;P
ResponEliminaNo sé si coneixeu el Diccionari Afectiu que coordina Marieta des de Roma; però es tracta una mica d'això, de recuperar paraules, sovint mig oblidades.
ResponEliminahttp://diccionariafectiu.blogspot.com/
bona revetlla!
ResponEliminaLes paraules existeixen perquè identifiquen alguna cosa que volem anomenar. El seu us o el seu desús probablement deriven del fet que n'apareixen d'altres que o bé descriuen millor allò a què ens referim o que ens resulten més "còmodes". Jo diria que el que passa ara amb el llenguatge és que les paraules són multiusos, anem reduint-ne el nombre i amb la mateixa diem més coses que les que abans dèiem. El resultat, o un dels resultats és el que algú anomena "empobriment del llenguatge". No obstant, aquest empobriment és relatiu. Vist des de Barcelona i rodalia, el diccionari té centenars d'entrades que podrien semblar exòtiques i probablement en falten centenars que s'usen i no hi són incloses. Però quan marxem trenta quilometres més amunt de la capital l'idioma recupera (tot i que també ha perdut) gran part de la varietat que ha perdut a l'àrea metropolitana. Jo he treballat a la Cerdanya, l'Anoia, ara a Osona, i passo molts dies al Ripollès; conec gent de la Garrotxa i dels pobles interiors del Vallès Oriental, entre d'altres... us puc assegurar que paraules per a les que buscaríem un padrí a Barcelona o que posaríem directament al cementiri dels mots si aquest existís, es segueixen usant. De la llista que esmentes n'hi ha almenys quatre que a mi no se'm fan gens estranyes (caramull, aqueferat, entotsolat i mesell), per posar un exemple.
ResponEliminaRespecte a la segona part, alguns fills de parelles separades opten per dir pel nom a la nova parella i segui dient papa, mama, o pare/mare als "biològics". És una bona opció que no sol ferir ningú, encara que, evidentment marca distàncies.
Clidice, jo no he apadrinat "conscientment" cap paraula, vull dir que no m'hi trobaràs a la llista, però em sembla que de forma inconscient ho faig, també en el llenguatge oral. I fins i tot ho dec haver transmès a les meves filles. Recordo que quan la meva filla gran tenia 3 anys (!) em va deixar palplantada -ep! apareix a la llista?- en dir-me, un dia gris:
ResponElimina- Mama, si plou, ens haurem d'aixoplugar.
Allau, passejaré pel blog del diccionari afectiu, gràcies per la recomanació.
Antoni, el "problema" - si es veu com a tal- és que el volum més important de la població es troba a Barcelona i voltants per això "s'empobreix el llenguatge".
Optar per dir el nom a les noves parelles no fa sinó donar-me la raó: falten paraules que identifiquin aquestes noves realitats.
Jo també ho vaig fer aixó, vaig apadrinar "ballestrejar".
ResponEliminaPer cert, que sempro baixo de l'arbre tard i a deshora, devies ser tu qui va recomanar el bloc a 3/24. Moltes Gràcies. Ah! ja us voto a aixó dels blocs.
Francesc: sí, vaig ser jo (i també la teva filla).
ResponElimina