El gran viatge

Es va llevar, alegre de viure. Va travessar la boira. En sortir, va mirar el cel blau. Feia fred però no el sentia, perquè el sol li escalfava les galtes mentre s'havia assegut a fer un cafè. Va tancar els ulls.

Havia recorregut un llarg camí, però no sentia cansament. Va recórrer a la numerologia. Quaranta-set voltes. 43.710 milions de quilòmetres. Tenia per davant encara molta més distància a transcórrer. A l'inici del viatge, si li haguessin preguntat, no hauria pogut dir si arribaria fins aquí. I no sabia quina seria la llargada final del viatge, per més càlculs que fes. Els quilòmetres no comptaven.

Allò que era important era el que es trobava durant el trajecte.

Pega'm.

La Núria sentia  un amor profund per la seva terra. Feia temps que se sentia nacionalista. La Núria anava a treballar a un super de caixera. Li costava arribar a fi de mes. Però sentia més amor pel dirigent burgès que per veí magribí que maldava per guanyar-se les garrofes igual que ella. Tots som contradictoris.

Havia escoltat els discursos, se'ls havia impregnat i els havia fet seus. L'expoli, les autopistes de pagament, tot era culpa "dels altres" els invasors imperialistes. Havia votat les dretes perquè eren nacionalistes. Un any més tard d'haver dipositat el seu vot, al matí va posar la ràdio. La veu de l'ídol anunciava nous sacrificis als pobres. Cap per als rics. I ja portava molts sacrificis executats...

La Núria el va justificar. Són temps difícils. I va exclamar:

- Com a mínim és algú de la terra...

Pega'm, sí, però només si ets català.

Els dies foscos

Com la gola del llop. Avui, l'arc de Sant Martí no té colors, tan sols és blau. I les ovelles han donat el poder al llop. A les rates. Les gavines són les rates del cel, diuen. Jo he vist com persegueixen coloms per treure'ls els ulls.

Venen temps obscurs i foscos. Els llops i les gavines s'aliaran i mataran ovelles amb les urpes i els becs. No cal educació. Els educats pensen i actuen. Estareu malalts i febles i podrem amb vosaltres. El senyor feudal ara no és cap senyor feudal. Abans ells tenien les creuades, ara juguen als mercats.

Avui és un dia trist. Ens podem sentir vençuts per aquells qui no volen escoltar que cal que les coses canviïn. Decebuts per aquells qui no veuen que la seva inacció esdevé acció malèvola.

Però seguim indignats. Seguim decebuts,  perquè la majoria absoluta s'aconsegueixi amb el 44% dels vots. Seguim aquí, protestant i rebel·lant-nos. Seguirem aquí, fins que ens escoltin.

Els avis van passar una guerra, els pares una dictadura. Tot aquest dolor no pot haver estat viscut en debades.

Avui pot semblar un dia fosc. L'arc de Sant Martí ple de colors sembla que estigui en una altra banda. Però també és aquí. Buscaré refugi al teu recer.

Inspirat tangencialment  per l'Última pantalla del Joan de Cops de ploma

La reflexió

El futur que anunciaven les enquestes preveien dies foscos i obscurs. Una nova edat medieval trucava a la porta. Poderosos amb privilegis, súbdits subjugats al poder intangible dels mercats.

S'hauria llevat el dia de la reflexió amb l'anima negra, si no fos perquè dos dies abans, en obrir la porta de casa, un arc de sant Martí immens i perfecte com no l'havia vist mai,  li va augurar temps millors. Si no fos perquè l'amor li feia pampallugues a l'estómac.

L'endemà aniria a votar. Per deure moral i per convicció. Per aturar la tecnocràcia. El seu vot potser valia ben poc. Alguns li dirien que legitimava el sistema, que el que calia era la revolució i no la reforma. Ella hi estava d'acord. Calia girar-ho tot cap per avall. Però no suportaria donar el poder als dolents gràcies a l'inacció.

[Mai no entès aquesta jugada que preveu la llei electoral del dia de la reflexió. Com si les banderoles es despengessin màgicament a les 12, com la carrossa de la ventafocs.

En canvi sempre he pensat que votar és un deure i una obligació, per respecte a tots aquells que van perdre la vida o s'hi van jugar la pell per aconseguir-la.  Encara que calguin canvis, noves reflexions i noves lluites. Una cosa, no treu l'altra.]

11.11.11

Va disposar tots els elements sobre la taula, 3 espelmes, li havien dit. Tres espelmes i una fulla de llorer, un full de paper i un llapis.

Era durant aquellla nit màgica que havia d'escriure els desitjos en un paper. Mentre les espelmes cremaven en un petit altar, al voltant de la fulla de llorer. Tan sols això, i el dia de l'energia posititva s'encarregaria de portar-los a la realitat. En acabat va observar el paper. Gairebé tots els desitjos hi duien associada la persona estimada.

En arribar a la feina li van anunciar que just aquell dia s'acabaria el món.

Els va respondre que el món no podia acabar-se llavors. Per més onze de l'onze de l'onze que fos.

Al primer desig de la llista hi havien escrites les paraules vida i vellesa.

Gotes de pluja esclaten en mil bocins

I

Je ne peux pas vivre au Nord. Je ne pourrait jamais supporter la réverbération des goutes de la pluie sans cesse. Clinc, clinc, clinc. Ho va descobrir del cert després d'una sola tarda de pluja. Les gotes contra el vidres l'arrossegaven cap un estat letàrgic i melancònic.
S'allunyava del món i de la vida a la mateixa velocitat amb que les gotes enfosquien el terra i les parets.
Aquesta va ser l'excusa. No el volia deixar per aquest motiu sinó perque l'ànima d'ell era tan fosca com el cel en un dia rúfol.

II

Després de posar la clau al contacte, el motor va gemegar lleument, per tot seguit ronronejar suaument. Des de la finestra el va veure partir. Au revoir, à jamais. Les gotes de pluja sobre el parabrisa repicaven mentre les varilles el netejaven a intervals regulars, sunc-sunc, sunc-sunc. Va arrencar i sense rumb fix va accelerar. A la deriva.

III

Ding-dong. S'ha deixat les claus. L'home amb uniforme la mira des del marc de la porta. Deu ser un error.  Lamento informa-la, senyora...  No se n'ha sortit. Ho lamento.

Sorcière. 

El sol va treure tímidament el nas rere els vidres.

Contes de fantasmes a la vora del foc

No és ben bé l'equinocci, perquè aquest té lloc a mitjans setembre, però sí que el simbolitza.  Aquesta castanyada, nit d'ànimes, halloween o com vulguis dir-li, encarna la festa de tardor, els dies que s'escurcen, empetiteixen i llangueixen. No és estrany que fem el culte a la mort, al traspàs, un homenatge a les ànimes en pena. Un passadís que ens porta a l'altre món, el món dels morts, obscur. Desconegut.

El foc té, com en moltes festes paganes, un paper central. Hi ha festes on el paper del foc és més evident com la nit de Sant Joan,la nit més curta de l'any. Però la festa de tardor té també el foc com a eix. Un foc que guia les ànimes i les espanta, entaforat dins de carabasses foradades, el foc que crema viu per coure les castanyes i els moniatos. Un foc per protegir els vius dels morts i alhora homenatjar els morts des del món dels vius.

Alguna cosa terrenal i antiga ens lliga al foc. Un sentit ancestral  de tribu que portem gravat als gens. El foc té una capacitat hipnòtica, que ens aplega i ens acull.

Doneu-me un foc a terra un capvespre de tardor. A mida que la fosca anirà tenyint el cel fins a convertir-lo en blau cosmos les persones ens sentirem atretes com un imant cap a les flames. Històries, acudits, converses. Contes a la vora del foc.

Aquesta nit potser seran de por, amb fantasmes que vagaregen més espantats que nosaltres:  obriran temorosos la porta al vell món que ja no és seu.

Les olives de Sant Galderich

L'altar està disposat. Les ofrenes preparades. Els devots han arribat disposats a venerar el sant baró.

La cerimònia iniciàtica conté una dosi de plaer i una dosi de dolor. El misticisme té un preu, i formar part de la comunitat de Sant Galderich passa per tastar les olives assassines.

Salten les espurnes.

Foc als llavis. Foc al cos. Crema la gola, la sang puja al cervell, el món s'emboira i el perdem de vista.
Diria jo que tots els místics han passat per alguna experiència semblant.

Connexions alimentàries

 Amb motiu del Blog Action Day 2011: Alimentació

I

La Maria fa la compra al super dos cops per setmana. Compra carn, compra peix, compra pa, i verdures. Són quatre a casa i ara amb la crisi els dies s'allarguen i en 31 costa molt que no arribi.

Mai no ha aconseguit organitzar-se de tot, venint com ve de les vaques grasses, sempre compra de més. I invariablement, però, algun cop per la nevera o l'armari comença a fer un tuf nàuseabund. És l'hora de llençar les patates grillades toves i inservibles, la petxuga de pollastre resseca, el tomàquet florit, el cogombre pansit. Li dol haver de llençar tot aquest malaguanyat menjar. Amb tot, se sent víctima de l'opulència. Quan aprendrà a comprar just allò que li fa falta?

L'altre dia ho parlava amb la seva veïna, m'haig d'organitzar, Emília, em dol el cor, li diu, se'm fa malbé dins la nevera. Amb tanta gent com s'ho passa malament... L'Emília se la mira amb ulls absents.

II

L'Emília fa cua a l'hora en què tanquen els supers. Per la porta de darrere. Ja n'hi ha altres que s'esperen. Es coneixen els horaris, els dies bons, els bons súpers. Ella ha caminat prop de mitja hora. La vergonya se l'emportaria a l'altre barri si alguna de les seves veïnes la veiés remenant els contenidors a la recerca d'un pebrot mig comestible, una ceba. Unes cuixes de pollastre que caduquen l'endemà. 

L'Elvira ja l'espera de fa estona. S'han fet amigues des de fa sis mesos, des que va perdre la vergonya i va començar a venir a buscar menjar als contenidors.

El soroll motor d'un cotxe esportiu ocupat per una parella que a penes els mira els fa aixecar el cap.

III

A l'Emma li serveixen una copa de vi blanc. El cambrer l'interroga amb els ulls. Correcte, diu. Tu ets l'entesa, respon en Víctor. Davant seu fumeja un peix de preu inabastable. Somriuen. El tasta. es miren als ulls i en silenci tasten el plat. Després de pocs cops de forquilla ella s'eixuga els llavis amb el tovalló. No sé què em passa,  mira que està bo aquest peix, però no me'l podré pas acabar.

Blog action day 2011: Alimentació

Un any més, i ja en van tres, Riell Bulevard se sumarà l'acció de fer soroll que representa el Blog Action Day.

Una data: 16 d'octubre de 2011.

Un tema: l'alimentació.

Aquí em trobareu.