Torno a seure als teus genolls.
Somrius.
Infles les galtes
i amb dos dits
faig petar l'aire sorollosament.
Ric.
Torno a riure.
De memòria, recites un vell poema èpic.
Glossa Jofre el pilós.
Torno a veure els teus ulls
grisos i somrients.
A la memòria, molts detalls
se m'han esborrat, passats els quaranta.
Ara, passat aquest temps,
voldria preguntar-te tantes coses...
Ara, massa tard, et preguntaria
què vas viure el 39
i tres anys abans
i deu anys després.
Els papers que conservo
no donen cap resposta.
El meu avi, l'avi Paco, va morir l'any 77. Calculo que la imatge que aquí poso deu haver estat feta per allà els inicis dels quaranta, en plena postguerra. Ho dedueixo, ho deduïm, per l'edat que el meu pare aparenta en la foto sencera (el seu braç s'intueix darrere el meu avi).
L'avi va ser mosso d'esquadra durant la república. En acabar la guerra va escapar cap a França, com tants d'altres, però va tornar. Va tornar i va estar un cert temps a un camp de presoners a Burgos. Després d'uns mesos va tornar a casa. De tot allò que va viure en va quedar no-res. Mai en parlava. Millor dit, alguna cosa sí que en va quedar. Va quedar la por transmesa als seus: No parlis, no diguis allò que penses, no saps mai qui està escoltant. Allò que diguis se't pot girar a la contra.
El meu pare duu aquest missatge gravat sota la pell. Cal ser invisible. Que ningú no sàpiga què penses. S'esvera si parlo contra els capellans. Es preocupa amb internet: ara saber què penses, no ser invisible és molt més difícil. I si ho expresses obertament en un blog públic, ja ni t'ho explico...
Vet aquí el mal que la guerra i la repressió franquista va imprimir a la meva família. I a molts d'altres. Hem passat gairebé 40 anys de democràcia i el temor a que et "delatin" (mai no saps què pot passar demà passat) segueix present.
Cal tenir present que van viure una època molt dura! Has vist la LENGUA DELAS MARIPOSAS, la vaig comentar fa poc al Racó de la Solsida.
ResponEliminasalutacions
ho he viscut aixó, aquesta por a flor de pell que els va acompanyar fins la mort.
ResponEliminaMireia:
ResponEliminaDuríssima. Sí. Devastadora.
No he vist "La lengua de las mariposas". Tampoc n'he llegit el relat. M'apunto el consell (sobretot després de llegit el teu post).
Francesc: A casa encara ho visc...
Valuosa i interessant, aquesta evocació que fas.
ResponEliminaA casa meva, l'avi patern era més aviat monàrquic i de dretes. El patern -eren germans, jo em dic Alcaraz i Alcaraz- va combatre a l'exèrcit republicà i va ser ferit en una cama, sense més conseqüències. Prèviament, els "animals" de la FAI li havien requisat una ràdio bona que s'havia comprat amb els estalvis. Era botiguer.
El meu pare, més aviat conservador, durant el franquisme es va dedicar a treballar i fer calés. A casa no recordo que hi hagués cap por especial, però no se'n parlava, de política. Com que sóc el grans de tres germans, la vaig haver de descobrir jo...
Van ser traïts.
ResponEliminaEls havien educat en la bonhomia del socialisme utòpic. No creien que hi haguessin déus, però la seva ètica –cultivada al costat de vegetarians i esperantistes a ateneus populars- era la judeocristiana. Eren puritans, àcrates i purs, joves, sans i bells. Trescaven muntanyes amunt i estimaven la terra i el sol. Treballaven en fosques naus i sòrdids tallers, en qualitat d’obrers i llegien Tolstoi, Bakunin, Marx, Zola i els clàssics de la Bernat Metge, quan plegaven. Eren autodidactes i creien en l’Home i el Progrés.
Una magnífica generació, malmesa per la guerra, que de perviure, hauria pogut portar el País a cotes d’excel•lència inimaginables.
Van ser traïts per militars colpistes i barroers, polítics incapaços, gent fosca sense escrúpols (aquella maleïda Espanya sangonosa, clerical, de pandereta i tràgica unitat de destí en lo universal) i van deixar-hi la pell –els més afortunats- sota les oliveres i els erms de l’Aragó, o els pedregars de les serres de prop Gandesa i la majoria dels que van sobreviure, van perdre quelcom més que la vida: la fe en el món, en la condició humana i en si mateixos.
Ben trobada, Eulàlia.
Salut.
Vull aclarir que el tal Ramsés és el malnom del Ramon Alberich. Al fer servir, per incloure l'anterior comentari, una antiga adreça, li ha sortit una antiga i faraònica disfressa internàutica. Com que no es tracta d'amagar identitats, ho proclamo.
ResponEliminaSalut a tothom.
Ramon
Sóc també part d'una d'aquestes famílies on el principal era fer-se invisible perquè l'avi s'havia "significat". És la història no escrita de quaranta anys d'humiliacions, de ser ciutadans de segona, de reflexos condicionats, de por a pensar, no ja a dir-ho ... Després, amb la "democràcia" han sortit de sota les pedres personatges insignes que resulta que havien "patit tant" i penses: òndia tu! per generació espontània! perquè si l'avi parlés d'alguns dels d'ara!
ResponEliminaEl que importa, en el fons, és sentir-se'n orgullosa :)
La foto és preciosa, Eulàlia.
ResponEliminaDel meu avi patern, nascut a Barcelona, administratiu, en sé poques coses perquè no el vaig conèixer però totes les que conec són molt mítiques, molt embolcallades pel record afectuós. L'avi Alejandro (mai no l'anomenaven Alexandre), a qui agradava cuinar (paelles en especial), de caràcter dòcil i gustos burgesos, treballava a la Freixenet.
Pel que fa a nostra guerra, i en relació a l'avi, el meu pare sempre em contava que durant els primers mesos de l'enfrontament, van assassinar l'amo de la Freixenet i que va ser el seu pare qui va anar a identificar-lo a la morgue de no sé quin hospital. Com que un dels fills de l'avi, i oncle meu, va ser enviat al front poc temps després pels republicans amb 17 anys i va acabar passant-se als nacionals (per a l'oncle va ser la salvació, així ho explicava ell), intueixo que el clima a casa del meu pare devia decantar-se cap a les dretes. Si no hagués estat així, m'haurien arribat històries de signe contrari també.
Però l'avi matern, que sí que vaig conèixer, sempre em va explicar que Franco li havia matat dos germans. I ho deia amb una ràbia continguda i amb uns ulls foscos que venien de molt lluny. Era andalús, de Moreda, Granada. Va venir cap a Barcelona per escapar de la misèria de la postguerra. Sempre va ser una persona difícil i semblava permanentment infeliç però amb mi jugava i m'ensenyava embarbussaments, em venia a buscar a l'escola. Mai no li vaig demanar què va fer durant la guerra, era massa petita, potser com l'Eulàlia quan seia als genolls de l'avi Paco. Es deia Antonio.
A tots:
ResponEliminaM'agrada això: Recordo el meu avi i rebo un bon munt de comentaris amb records. Potser d'això es tracta. De no oblidar. De compartir els nostres records per tal que res ni sigui oblidat.
Ramon-ramses: benvingut! m'agrada haver rebut un comentari teu al blog. Una abraçada i ens llegim...
Angelina: la foto és maca però s'hi afegeix que el meu avi era molt atractiu! Força alt per l'època, amb aquests ulls grisos... Un noi guapot, vaja!
Subscric gran part de les paraules del Ramsés, a les quals hi afegiria cosetes però potser innecessàries. Crec que és un gran post, aquest. La prova són els comentaris que hi ha a continuació. Intentaré respondre-hi amb algun altre post (no per respondre, sinó per complementar-lo). A veure.
ResponEliminaS'escau que ahir, casualment, em vaig assabentar, comentant amb la meva germana aquest post (em demanava permís per copiar-lo al seu blog) que vaig publicar aquest missatge justament el dia en què el meu avi faria anys.
ResponEliminaJo no n'era conscient.
La vida és ben curiosa.