Ara fa cinquanta anys, just avui, un dijous com avui, una parella de 25, després de 5 anys de festejar, entraven per la porta de l'església de Sarrià.
En sortir, van continuar allò que havien començat a les festes de Gràcia, van continuar el camí plegats.
I pel camí em van donar vida.
El regal més valuós.
I el camí segueix serpentejant, encara ara,
amb alts i baixos, alegries i tristors.
50 anys junts.
Quin goig feien. Us asseguro que el segueixen fent.
Sentiu l'emoció que sento jo. Jo ja no arribaré mai a aquesta fita.
Us estimo.
Eulàlia,
ResponEliminaMoltes felicitats per aquesta felicitat -valgui la redundància- que comparteixes. I que la vida protegeixi la vida -torni a valdre- que els teus pares t'han donat.
Gràcies Joan.
ResponEliminaSuposo que tots necessitem aquesta protecció de la vida per la vida.
Sentir-nos estimats.
Sentir-nos bé amb nosaltres mateixos.
Eulàlia,
ResponEliminafa pocs dies vaig perdre al pare.
El 6 de juny haguèssin fet aquests meravellosos 50 anys de casats, més 6 de promesos. La meva mare no podrà refer la seva vida com una persona de la nostra edat, així que, endavant amb la vida.