L'àvia Francisca

Ara fa uns mesos vaig parlar del meu avi patern, l'avi Paco. Pocs dies més tard vaig parlar de la meva àvia Ana, a qui no vaig conèixer. En Lluís també parlar del seu i la seva.

Sento quelcom d'inacabat. On són els altres dos avis?

Avui parlaré de l'àvia paterna. L'àvia Francisca. Per raons òbvies històriques es deia Francisca i no Francesca, tot i ser catalana fins al moll de l'os, raó per la qual no va perdonar mai al meu pare -crec-per haver-se enamorat d'una noia andalusa... i haver-s'hi casat.

Tinc un record estrany, de l'àvia paterna. Era una dona d'aquelles amb fort caràcter. Que sovint és un eufemisme per dir..."mal caràcter". Amb mi, no va ser mai generosa, per raons incomprensibles per mi fins ara. L'àvia mai recordava el meu aniversari. En canvi mai oblidava el de la meva germana a qui tenia per favorita. Sense raó aparent feia diferències profundes de tracte entre les seves dues úniques netes. I crec que en algun lloc dins meu aquest tracte deu haver deixat alguna petja.

Però l'àvia va morir ara fa 20 anys. L'àvia va patir Alzheimer, quan encara no anomenàvem la malaltia per aquest nom. Demència senil, en deien, o bé "arterioesclerosi".

El cervell se li va corcar en una malaltia terrible. Vaig viure el declivi progressiu de la dona forta que va ser. Mai no va perdre el seu caràcter. Geni i figura. Però just abans de morir ja no era ella. No sabia qui era, què pensava, en què havia cregut. No recordava la seva néta favorita . L'altra tampoc. No reconeixia el seu fill. Ni tan sols la jove modista de poble que va ser. Tampoc la nena que que va ser, aquella que va viure la infantesa a Torres de Segre, a les terres de ponent.

Som el nostre cervell. Connexions neuronals. Química pura.

I quan la química falla, quina bufetada d'humilitat! No som res. No som ningú.

Hem deixat de ser. Som fum.

Agrair la foto a aludel