El falciot i l'educació dels fills

Una tarda d'aquesta setmana, les meves filles van entrar escridassant demanant-me que anés amb elles, alguna cosa havia passat. Era urgent. Havia d'anar, tant sí com no, a veure què s'havien trobat tot jugant. El to era apressant. Es tractava d'una cosa veritablement important.

Vet aquí què em vaig trobar:

Literalment caigut del cel, va aparèixer al terra del jardí el que en un primer moment vaig pensar que era una oreneta.
Allà panteixant restava immòbil un ocell d'uns 20 cm, amb les ales esteses, fosc. En acostar-m'hi, però, vaig veure que no era una oreneta, tenia la cua més curta, era marró fosc. Vaig comentar-ho amb la meva germana i vam deduir que deuria ser un falciot.

L'ocell no semblava malferit sinó més aviat exhaust, extremadament fatigat. No semblava que tingués cap ferida, ni cap ala trencada, tot i que la morrada deuria haver estat considerable.

Vaig dir a les meves filles que el deixessin tranquil i vaig anar a mirar quina informació podia trobar per Internet. Allà vaig confirmar que efectivament l'exemplar que jeia al meu jardí era un falciot negre. Vaig llegir també en algun lloc que si un falciot estava a terra era incapaç d'enlairar-se per si mateix, i que la millor manera era intentar ajudar-lo enlairant-lo a contravent. Després d'una estona de deixar reposar la bestiola, vaig intentar ajudar-lo a enlairar-se, davant l'atenta mirada de les meves filles, sense èxit. S'anava fent tard i vam decidir deixar l'ocell cobert, tota la nit.

La meva filla petita abans d'anar a dormir em va venir plorant de forma molt sentida. Se sentia culpable perquè tot jugant, li havia trepitjat lleument la cua i temia que a causa d'això l'ocell potser moriria. La vaig intentar consolar dient-li que ella no li havia fet gens de mal a l'ocell (estic segura que era així, com a molt li va trepitjar les plomes).

L'endemà al matí l'ocell seguia allà, tranquil. Vaig intentar localitzar un centre que s'ocupés de cuidar i recuperar casos similars. Però ja no vaig ser-hi a temps. En tornar de la feina, al migdia, l'ocell havia mort. Segurament ja estava malferit internament, el cas és que va morir.

En tornar de l'escola, el primer que van fer les meves filles va ser preguntar per l'ocell.

No em vaig veure en cor de dir-los la veritat. Després del plor culpabilitzat de la petita la nit abans, no vaig poder dir-los que havia mort. No vaig voler afegir el sentiment culpable que potser havia mort per culpa seva.

Ara, que tot ha passat, em pregunto si vaig fer ben fet. Potser vaig perdre una oportunitat d'or de parlar de la vida i la mort. De la vellesa i dels accidents, de la mort, la crua mort que dóna sentit a la vida. Potser la vida m'estava oferint una oportunitat d'ensenyar la seva part més dura i jo vaig triar protegir les meves filles entre cotó fluix. Potser em vaig equivocar. Vaig refugiar-me en la meva feblesa. Vaig defugir un tema trist. De vegades, però, no podem afegir més dolor al que ja portem a sobre.