Ser mare i treballadora no és cosa fàcil. Sort n'hi ha molts cops dels avis que donen un cop de mà (un? mil!!!!). Quan no pots comptar amb ells has de fer mans i mànegues per resoldre el més petit entrebanc. A algú li sona aquesta música?
La cosa comença, però, molt abans que no vagin al cole. Comença quan acaben de néixer. Millor dit, abans i tot, quan la dona li diu al seu cap allò de "estic esperant una criatura". I el cap fa números i per més "progre que sigui" veu que li desapareixerà aquella treballadora durant X mesos i fa mala cara (això si no idea alguna estratagema per aprofitar l'avinentesa ara en temps de crisi).
Ens agradi o no la situació segueix sense ser bona ni per la dona, ni pel l'home, ni, sobretot, pels infants que arriben a aquest món.
El tema de la conciliació laboral i familiar és d'aquells complexos. No és clar i diàfan. Té arestes, cims, baixades i racons foscos. Trampes ideològiques i personals. Segons el que afirmem, serem titllats de masclistes per oposar-nos -aparentment- a que la dona pugui desenvolupar-se professionalment. Segons què diguem semblarem d'allò més moderns i defensors de la dona quan en realitat ens movem en paràmetres que són més aviat una concessió a aquesta dreta que l'únic que vol és produir. El tema no és senzill sinó ben cantellut.
De tant en tant és un tema que té un cert relleu als mitjans.
Ja quan la Carme Chacón va tenir el seu fill - qui ho recorda ja ara, un any més tard? - va haver qui va comentar què fantàstica que era, com havia demostrat al món que es podia ser ministra i tenir un fill, i treballar alhora... al cap d'un mes de tenir el seu fill!!!
Jo vaig pensar llavors dues coses:
- La primera: quin exemple tan galdós. Pobre nadó que necessita una mare, la seva llet materna, els seus braços, la seva escalfor i no la té. Vet aquí un d'aquells arguments tramposos. El fet que la ministra s'incorporés a la feina just un mes després de néixer el seu nadó no em resulta símbol de societat avançada sinó el contrari.
- La segona: Posar aquest model com a mostra de societat "avançada" on es poden fer aquestes coses és una fal·làcia, un engany. La Carme Chacon és una dona amb clars avantatges si més no logístics respecte la resta: pot una treballadora d'una cadena de muntatge sortir del seu lloc de treball cada tres hores per donar el pit al seu fill sense problemes? O una administrativa? O una dependenta?
De tant en tant va sortint ara i adés més notícies que parlen sobre el tema.:
Una eurodiputada que porta el seu nadó a la votació. Si ho fa com a acte de "protesta", per demostrar que la cosa no està ben resolta, encara. Si "resulta" que això ens pot semblar fins i tot "normal" llavors no anem bé.
Just abans d'iniciar al campanya electoral el parlament europeu va tombar una proposta de baixa maternal de 24 setmanes. Per la dreta el seu model és clar, produir. La societat és el de menys.
No anem per bon camí. No estem davant de l'anomenat alliberament de la dona, sinó d'una nova forma d'esclavatge, subtil. Un model de societat que ha imposat el model masclista i capitalista de "produir", tan sols produir, per sobre de tot. Produir per consumir. Em dic que ens cal encara recórrer un llarg camí i que no té una destinació clara. D'una banda, s'alcen veus per un major lideratge femení, per aportar valors femenins a l'empresa. Però en canvi aquests valors no els volem aplicar per res.
Quina manera de reproduir ad infinitum l'esquema masclista liberal de la nostra economia! Treballa, produeix, i els infants, que es fotin, que visquin sense mare, que visquin sense pare, des del mes i mig. Porta'ls al món i despreocupa-te'n. Per això ja estan els avis, que tenen temps lliure, i els mestres, que per això els paguen. No avancem gens. No avancem en res.
Per mi està clar que la dona estarà discriminada sempre que contractar-la sigui un desavantatge respecte contractar un home. Algun cop he pensat que la solució seria una baixa maternal i paternal que fos exactament igual per l'home i la dona. Llavors ja no hi hauria discriminació i els pares potser podrien viure el naixement d'un fill seu d'una manera més plena i implicada. Veig que no sóc l' única que ho ha pensat.
Hi ha un error de càlcul monumental en tota aquesta història, però sembla que ningú no el vulgui veure.
ResponEliminaLa inclusió de la dona al món laboral s'ha presentat sempre com un èxit de la modernitat (no de la post-modernitat, per cert), i de fet no ha fet res més que accentuar i evidenciar les incoherències i les contradiccions del món laboral, ja sigui masculí, femení, o sense gènere.
Suposo que des de la perspectiva liberal, una dona-mare és una peça més que mou i anima l'economia: contracta cangurs, serveis diversos, es compra un cotxe per a traslladar la descedència... En el fons, hi ha al darrera una certa penalització de la maternitat que deu amagar el vell pensament catòlic: penalitzar la sexualitat, voler-la retornar al model original de mare-esposa-que espera a la llar.
No es pot acabar d'entendre a què venen tantes campanyes pro-vida des del sector cristià sense propostes noves que protegeixin realment la maternitat. En un nou exercici d'hipocresia, es confirma de nou que el cristianisme és definitivament una plaga que ens ha enviat Déu.
No entenc perquè no parem de fer el tonto i no ens mirem el model nòrdic (al capdavall, allà al fred nord resulta que tenen les respostes però com que són silenciosos i hi fa fred, ningú no hi cau). Caldria mirar a Dinamarca i a Suècia i a Noruega i demanar als polítics d'aquí que deixin de prendre'ns el pèl amb argumentacions de pissarrí: allà funciona. Funciona l'escola, funciona això de la conciliació. I funciona bé.
Aquí en tenen prou amb donar mil euros als venedors de cotxes i mil euros més a una dona que ha parit. I després quinze mil milions d'euros als banquers.
Però algú ha calculat realment les coses?
No tinc cap licenciatura ni cap màster en economia, però no cal tenir-ne per a veure què passa.
Tens raó en això del model nòrdic. Tan fàcil que seria copiar!!
ResponEliminaJo crec que no hauríem de copiar -els suecs també tenen problemes- i trobar un model que conciliés les ganes de treballar que tenim -perquè jo no vull que em mantingui ningú- i les ganes de criar els meus fills.
ResponEliminaKweilan, jo també vull treballar. El treball aporta molt més que tan sols que ens puguem "mantenir", una realització personal que no està contraposada amb el voler ser mare.
ResponEliminaEl problema és jutament conciliar. I fer compatibles totes dues coses. PEr qixò el tema és complex.
Potser no es tracta de copiar el model nòrdic fil per randa, sinó inspirar-s'hi i imitar-lo d'alguna manera. La solució no és fàcil ni diàfana, sinó ja ho tindríem tot resolt... És clar que també tenen problemes. Però també moltes coes que el funcionen bé.
Vull creure que, si el cap és realment progressista, farà números però acceptarà molt millor el que, al cap i a la fi, és un fet natural. És clar que no sóc cap de personal, ni economista, ni encara menys empresari... Però l'avenç cap a un món sostenible també ha de contemplar la reproducció de l'espècie i el paper que hi tenen la dona i l'home.
ResponEliminaEulàlia, per fi he tingut un moment per llegir-te! (p.... pacs :S)
ResponEliminaEt dono la raó en tot el que dius, el mal és que la solució és impossible, mentre no canviem radicalment la societat on vivim. els països del nord d'Europa s'estan descobrint com un cau de falsos paradigmes, sense comptar que deuen una bona part del seu "benestar" a les aportacions dels EUA després de la 2a GM a canvi de què? que curiós que els campions del "viure com cal" ho siguin a costa de bases militars i energies poc ecològiques.
No hi ha res de nou sota el sol, i penso, honestament, que no cal anar a buscar res fora d'aquí, del que es tracta és d'arremangar-se i començar a treballar seriosament aquí i controlar i fiscalitzar tot allò que es faci.
:) ara vaig per l'altre :)