"Noblesse oblige" (o què hi faig jo aquí a missa?)

Tinc el rècord personal d'haver anat a missa 2 cops en una setmana, la darrera setmana. Rècord de dubtós reconeixement, tot s'ha de dir. Però podeu estar tranquils: ni he tingut cap revelació, ni se m'ha girat el cervell, ni res que se li assembli. Segueixo tan atea com el primer dia, o aquell altre o aquell altre encara.

Tan atea com durant l'adolescència (o poc més enllà) quan me'n vaig convèncer a mi mateixa amb arguments curiosament similars (però molt pitjor exposats) als del filòsof André Comte-Sponville a L'anima de l'ateisme.

No patiu.

La primera:

Per circumstàncies que no venen al cas vaig trobar-me el cap de setmana passat immersa en una missa del pare Jony a les Cases d'Alcanar. Vaig arrufar el nas, però essent un element exòtic vaig prendre'm la "visita" com una observació sociològica curiosa. I la veritat és que ho va ser, especialment pel contrast entre el discurs típicament litúrgic i les músiques de rock.

De tot el que vaig veure voldria destacar aquest video, no per la música (no m'agrada gaire) sinó per la seva simbologia cromàtica curiosa: la demoníaca figura del capellà per contrast amb l'home (ell mateix) vestit de paisà i de blanc!!



A banda d'aquests contrastos, que tenen una certa incongruència, no dubto que el pare Jony tingui un bon reguitzell de bones intencions i li desitjo sort en l'acompliment dels seus projectes. Però al cap i a la fi segueix essent un capellà, un representant d'aquesta església que tants problemes ha portat a la humanitat. I jo em dic que, al cap i a la fi, es poden fer totes aquestes obres filantròpiques sense la presència divina per mig.

La segona:

Aquest cap de setmana m'he sentit obligada per raons familiars a assistir a una altra missa. Aquest cop a Santa Maria del Mar. La banda més religiosa de la família havia fet esforços per incloure els meus pares en la celebració de la missa dedicada a la família, amb motiu de les seves noces d'or. Naturalment no m'hi podia negar. Quan vaig entrar a l'església em vaig sorprendre: Vaja! però si és un missa oficiada pel "jefasso", l'arquebisbe Sistach en persona. La cosa prometia... (entre altres coses prometia avorriment, però prometia) .

Vaig fer un esforç per no despistar-me mirant les pedres durant l'homilia. A banda d'alguna metàfora dubtosa com la del sarment que s'alimenta i creix (però que va oblidar de dir que també es "poda") al final va venir "el missatge" que deia més o menys:

"Els cristians hem d'exigir a les administracions la defensa de la vida, per tal d'impedir que s'aprovin lleis com les de l'avortament...".

Ja la tenim aquí! Una missa dedicada a la "família" no podia ser una ocasió per desaprofitar. No podia ser d'altra manera: esperava el discurs polític. Renoi, no se'n poden estar de fer política: que es dediquin al regne del cel, que és el seu terreny. Vaig perdre el sentit de la frase següent, però em va semblar que feia referència al paper que els "laics" tenen en aquest afer. Sentir la paraula "laics" per boca del cardenal em resulta ben preocupant: com deu entendre ell el concepte "laic"?

Justament el laïcisme, eminència, consisteix en deixar que l'espai públic sigui això, públic, en què l'església s'ocupi de Déu i la religió sigui una cosa íntima i personal, en què l'església no interfereixi en les lleis, ni en la seva redacció ni en la seva aplicació.

Perquè les lleis, arquebisbe, ja no són la seva competència.