El capitalisme fa llufa (i tots acabarem més fotuts)

Aquest havia de ser un comentari al post del Lluís però a mida que anava escrivint m’he dit que millor en feia un segon post sobre el tema. La imatge del Lluís assegut a la seva butaqueta em remet a la portada del disc de supertramp, inevitablement...

Sí. El capitalisme fa llufa i tots acabarem empestats. El capitalisme fa llufa i surt un home de dretes, com en Sarkozy i va i es penja l’etiqueta de “refundar el capitalisme”. Que sembla que afirmi:

“Seguim fent el mateix que aquí no ha passat res. Estem fotuts però al cap i a la fi els que perdran seran quatre proletaris de classe pobra i molts de classe mitjana (o uns quants milions, què més dóna) i els rics ens ho seguirem passant bé. A viure que són dos dies.”

El capitalisme està moribund però no hi ha ningú (què en som d’inútils tots plegats!) que es posi a esquinçar-lo, a llençar-lo a la paperera i fer-ne una cosa nova. El capitalisme és mort però aquí no hi ha qui faci res per enterrar-lo. No hi ha res que es mogui de veritat. Hi ha res que trontolli de debò?

Anem a la base, anem a refer les regles del joc. Trencar-ho tot de dalt a baix.

No. Tan sols un pedaç per aquí, un altre per allà. Tot plegat són pedaços. Uns eurets per a la caixeta d’aquí, uns eurets per la banca d’allà. I les que vindran. Però per educació i sanitat, retallades. Res, ni un duro..

Ningú no canvia les regles del joc, que és el que de debò necessitem. Tan sols hi ha això: pegats, pedaços. Res que signifiqui un nou començament. I ves per on hi ha una expressió en castellà d’allò més adient a la situació: “pegar un parche” o bé “pegar un parchazo”, que no vol dir altra cosa que esquilar, estafar, prendre la mida...

Just!

És això:

Aquí tots (els de sempre, vaja) som cornuts i tots paguem el veure. Perquè els 9.000 milionets (d’euros) per arreglar una caixeta de no-res són nostres, dels contribuents. I no són els primers que reben les entitats bancàries. No ho oblidem. Ens estan prenent la mida. Ens estafen.

Violència psicològica

Maltracte II

Subtilment, pas a pas,
sense que es noti,
com si una estranya aranya fos,
ha teixit la teranyina
que ara t'empresona.

Primer, t'afalagava,
només et volia per ell.

Després va venir la crítica,
res no feies ben fet.

Vas fer-li cas.
Vas deixar els amics,
gairebé no veus la família.
Només tu i ell.
En una presó d'infern.

(i ell n'és el sentinella)

Deixo una nova mostra de la sèrie de poemes que he escrit sobre aquest tema i dels quals ja n'he partat en dues ocasions anteriors: Maltracte IX i Maltracte I.

A cambio, me darás tu alma. (Vaya cola que tienes Niki 2)

Una vez más ha caído Cris, para volver a ser rescatado por Gabriel. Desde lo alto de la peña Niki ve como es devuelto a los cielos. De pie frente al mar, con su más bella forma humana, creciendo hasta el tamaño de un gigante, y viendo como se aleja, clama. Levanta iracundo su mano para clavarla en la montaña hasta el hombro, arrancando mil millones de almas, racimo despavorido de testigos, para gritar:

--¡Cien formas diferentes adoptaré para una vez más tentarte, cien! ¡Recorreré todos los desiertos que tu Dios creó, olfatearé tu rastro, tu esencia divina, tu polvo de ángel, y allí donde brillaste orando, posaré mi psique para enfrentar tus dudas a mis certezas! ¡Te daré el calor que los hielos te quiten, el alimento que el ayuno evita y agua cuando tengas sed! ¡Serás conmigo y sin Él! ¡Caerás envuelto en mis alas allí donde nadie nunca más pueda recuperarte! …Y te amaré, roturándote en las costillas la pasión del fuego que a todos quema…Arañándote donde te creció la fe, y arrancándote las costras de la sangre que por todos has derramado. Mi consuelo, tu luz. Mi sosiego, tu paz. Mi nana, tu descanso. Mi cuerpo omnipresente será el tránsito para todas las vidas que quieras vivir, para todos los goces que quieras sentir, para todas las almas que quieras poseer. A cambio, liberarte. Despojarte de la pesada carga. Aligerarte de sus sucias conciencias. Liberarte de sus pecados, míos al fin y al cabo.

A cambio, me darás tu alma.

(El aliento de su voz empujó a la luna contra un cuerpo celeste que casualmente pasaba por allí. Escondidos en su cara oculta estaba un ejército de extraterrestres que se preparaban para invadir la tierra. De la terrible colisión no quedó ninguno vivo.

Bien dice mi abuela, que el demonio con el rabo mata moscas)

Los materiales de antes eran más sustratospóricos.

En las puertas de un gran hospital, bajo un banco a la sombra, están jugando a los dados dos hombres de mediana edad, que mono enfundado, consumen su tiempo de descanso antes de reanudar su trabajo.

-La mejor opción hubiera sido decir que no, y acabar con la historia de una vez, pero a veces, eso precisamente, decir no, es lo que más cuesta. Además siempre piensas que algo que empieza con un no es debido a que detrás de esa negativa, siempre hubo una historia que te llevó a negar algo que antes sí se tuvo, se compartió, se permitió, por eso un no lo puede empezar todo. ¡Mira mira! pareja de damas…. Vas. Dame un pito que me he quedado sin.

-Que potra tienes. Toma, mira a ver si tienes tú el mechero que me parce que te lo has quedado. La respuesta positiva, el tibio bueno, o el categórico sí, acaban todo. ¿Qué más puedes añadir a ese sí?... Sí, y ya está todo dicho. ¿Se está nublando?

-Sí, dice el hombre del tiempo que cambia para el fin de semana. Repito, y llámame pesado, la mejor opción hubiera sido decir que no. Ahora te enfrentas a toda una nueva sucesión de hechos que te van a volver a hacer decidir sobre ese sí que viene desde atrás, anclado a temas viejos. ¿Quieres volver a una retahíla de decisiones que no quieres tomar? Qué pesadez. “No quiero argumentar, no quiero razonar, no se puede, no debo.” Pero continúas, dejas escapar palabra tras palabra en un raro ejercicio de circunvalación – no sé si me entiendes- de un tema que no quieres abordar, ¿sabes? y que por eso mismo deberías de acabarlo aquí y ya.

-Puede que tengas razón. Full, y voy a color, ...Te voy a ganar. Al fin y al cabo el abandono es reconocer, negativamente que no quiero continuar, pero el esfuerzo, el no, me inclina a devorar carácter tras carácter, línea a línea, es como hacer flexiones, una más, venga, una más, mantente, sigue, no decaigas, ya casi llevas medio folio, y quién sabe, tal vez exista una historia detrás. No sé, puede que tengas razón, ¡ah! Pagas tú, hago ciento veinte.

-Pero que potra, afortunado en el juego… Lo mantengo, la mejor opción decir no, ¿es ya es demasiado tarde? y como te apuntaba antes al conceder el sí a todo lo dicho ya existe una historia a la que hemos dado paso. Reitero, el no lo hubiera acabado todo y lo dejaría, definitivamente todo atrás. Te sumo tus ciento veinte, ¿vas a la vaca?

-Pues no.

-Pues sí, me debes la revancha.

-Pues no.

-O sí. Yo te la di la semana pasada.

-Tú mismo, vamos yéndonos que se va ha a secar la silicona y no vamos a poder colocar el estrostras ni el estrido. ¿Y cuando tienes que decidirte?

-Pues ya, ya mismo, cuanto antes, a ver si me decido de una vez y lo hago.

-Bien.

-En fin. ¿Vale?

-Sí, vale, tampoco queda tan mal.

-Bueno, no sé, los materiales de antes eran más sustratospóricos, ¿no crees?

L'avi

Torno a seure als teus genolls.
Somrius.
Infles les galtes
i amb dos dits
faig petar l'aire sorollosament.
Ric.
Torno a riure.

De memòria, recites un vell poema èpic.
Glossa Jofre el pilós.
Torno a veure els teus ulls
grisos i somrients.
A la memòria, molts detalls
se m'han esborrat, passats els quaranta.

Ara, passat aquest temps,
voldria preguntar-te tantes coses...

Ara, massa tard, et preguntaria
què vas viure el 39
i tres anys abans
i deu anys després.

Els papers que conservo
no donen cap resposta.


El meu avi, l'avi Paco, va morir l'any 77. Calculo que la imatge que aquí poso deu haver estat feta per allà els inicis dels quaranta, en plena postguerra. Ho dedueixo, ho deduïm, per l'edat que el meu pare aparenta en la foto sencera (el seu braç s'intueix darrere el meu avi).

L'avi va ser mosso d'esquadra durant la república. En acabar la guerra va escapar cap a França, com tants d'altres, però va tornar. Va tornar i va estar un cert temps a un camp de presoners a Burgos. Després d'uns mesos va tornar a casa. De tot allò que va viure en va quedar no-res. Mai en parlava. Millor dit, alguna cosa sí que en va quedar. Va quedar la por transmesa als seus: No parlis, no diguis allò que penses, no saps mai qui està escoltant. Allò que diguis se't pot girar a la contra.

El meu pare duu aquest missatge gravat sota la pell. Cal ser invisible. Que ningú no sàpiga què penses. S'esvera si parlo contra els capellans. Es preocupa amb internet: ara saber què penses, no ser invisible és molt més difícil. I si ho expresses obertament en un blog públic, ja ni t'ho explico...

Vet aquí el mal que la guerra i la repressió franquista va imprimir a la meva família. I a molts d'altres. Hem passat gairebé 40 anys de democràcia i el temor a que et "delatin" (mai no saps què pot passar demà passat) segueix present.

Publicitat "intel·ligent"

L'altre dia feia una reflexió crítica al voltant del periodisme gràfic. Avui li toca a la publicitat. Confesso que sóc "publicista". No de professió (no m'hi he dedicat mai), però sí d'estudis.

Confesso també que hi ha espots que trobo que són petites píndoles meravelloses al servei d'un producte. Mini pel·lícules (caríssimes) que donen gust de veure.

D'altres, però, fan pena. Per no dir altra cosa.

Deu haver publicistes i persones dedicades al màrqueting que deuen pensar que al seu públic objectiu li manca tota mena d'intel·ligència.

L'altre dia mirant la televisió vaig presenciar un espot d'aquells que provoquen hilaritat. O vergonya aliena. O astorament. O tot plegat alhora.

He buscat a veure si podia trobar la joia d'anunci per deixar-vos una mostra però no el trobo... Sí, en canvi, a la seva web llegeixo alguna cosa que s'assembla a la veu en off de l'espot:

"Kalia Vanish Oxi Action Intelligence Gel es un producto revolucionario cuya exclusiva fórmula funciona sobre cualquier tipo de manchas, a cualquier temperatura y en prendas de todos los colores, consiguiendo un lavado óptimo gracias a su buscador de manchas.

Se puede usar como pretratamiento o directamente en tu máquina. Además, su buscador de manchas inteligente actúa sobre la suciedad que puedes ver y la que puedes olvidar antes de cada lavado."

No em direu que la "Ciència no avança que és una barbaritat". Resulta que ara tenim, ves per on, un polsim blanquinós que proveït d'intel·ligència (sic) talment com si es tractés d'un nanorobot busca la taca i gràcies a aquesta sublim intel·ligència, l'elimina.

Ja em perdonareu l'expressió: és per pixar-s'hi.

Em temo que el creatiu publicista deuria tenir la mateixa intel·ligència que desprèn l'anunci... (o potser es addicte a un altre tipus de "pols blanca").

Primera conclusió: Jo no formo part del seu públic objectiu.

Segona conclusió: el creatiu publicista que ha creat aquesta "meravella" hauria de fer seva aquella frase que va pronunciar Jacques Séguéla:

"No li diguis a ma mare que sóc publicista, ella creu que sóc pianista en un bordell."

I és que n'hi ha per avergonyir-se'n.

Vaya cola que tienes Niki.

La lagartija asoma la cabeza por la rendija. El sol calienta la losa y le llama. Aparecen primero dos finos y oscuros alfileres, en su hocico, con los que huele, y más atrás, dos ojillos chiquitines y aún legañosos, es la primera de esta casi primavera.

La lagartija. Me acerco pero no me oye, serán las vibraciones de mis pasos lo que la alerten, serán, porque sus pabellones auditivos se perdieron allá en Austria, en un circuito. No tiene orejas, sino unos pequeños huequitos, y cuando me deja acercarme y mirarla, me recuerda a Niki Lauda. Otras, las más, corre acelerando como un fórmula, es la reina de la peña.

Muchas veces, desde este alto risco, Niki Lauda y yo hemos compartido tortilla de patatas y café, no llega a fumar, le marea mucho, pero de alguna caladita si se ha tomado algún suspiro. Desde su rendija ha pacido horas y horas rodando hormigas y mosquillas, velando por dar de comer a su hambre, y claro está, escuchándome. Que jodida, es toda una artista, se te queda mirando con cara de réptil austral, y si hablara lo haría con acento porteño, totalmente como uno de aquellos miles de terapeutas, que allá por los setenta, vinieron a resolver los problemas de acá. Si en vez de verde y amarilla fuese azul sería de Boca, que precisamente es lo más, junto con su cola, grande que tiene.

-Vaya cola que tienes, Niki. Tienes más rabo que la Pantera Rosa. Jodia.

Y se ríe, mientras feliz se solaza. Satisfecha de sol, de mosquillas y hormigas y de haber finalizado un día más, con aprovechamiento, mi sesión de terapia.

-Anda, vé con el dios de todas las cosas, y no te olvides mañana de traerme más tortilla.

Así pasan mis treinta días, ella asomada a su rendija, y yo asomado a un canjilón de mar, al cual no acabo de decidir si tirarme o embarcarme. Vendrá, tal vez, el frio escaso del otoño, y puede que más tarde, los vientos cortantes del invierno, pero lo que es seguro es que la nieve del risco tapará la rendija, Niki se echará a dormir, y yo, acabada mi terapia me dejaré ir en el vacío de este despeñadero frente al mar. ¿Volaré o me estrellaré en las rocas? ¿Será suficiente mi impulso para evitar la rocalla y sumergirme hasta donde viven los salmonetes? En tiempos pensé en traerme el viejo ala delta con el que liberamos el ansía de volar, pero me da pereza verme ahogado junto a un amasijo de aluminio anodizado, no sé, creo que ya pasé bastante tiempo esclavizado en una cruz de taca-taca como para encorsetarme ahora, que ya se tanto andar, como volar.

-¿Te planteas el andador como una parte irresoluta de tu vida? Descríbemelo. Decime ¿era tu padre quien te ponía en él, y tu madre la que te recogía? ¿vos creés que el tiempo que le condenaban al andador sus papas andaban cogiendo por la estancia?...

-No me fastidies Niki, sabes que el anciano carpintero se casó con mi madre, soltera, y que andaba todo el día cepillando tablones y no tías.

-¡Buf!, no colaboras, no colaboras.

Llegará el día de la tentación, y por tres veces, tres, Niki me ofrecerá una salida. Y por tres veces tres haré yo apartar de mí su rabo.

Llegará a derramar su sangre por mí, y gigante como un Godzilla, darme dos toneladas de su cola, sacrificio de amor. Arrancará ella misma de su cuerpo su apéndice para entregarme su solución final, algo a lo que agarrarme.

-Adiós Niki, adiós.

Y salté.

Treinta días pensando para coger impulso, y en el último instante se me engancha la sandalia de pescador, y ale, a la roca. Y una vez más el cielo se abre y su corte, en un pispas, y cual uno uno dos, rescatan mi cuerpo del destrozo. Depositándome, como cada año, de pie, en el mar.

-Que tal Gabriel, como vas… ¿mucho curro?- Gabriel, arcángel, sin afeitar de dos días, ni me mira. Se sostiene de pie sobre las aguas, es un extra que no todos tienen, mientras aburrido rellena el papeleo.

-Venga Cris, súbete al bote, que se hace tarde. ¿Has visto a Niki? ¿Cómo sigue? Desde luego…, no es justo, desde que lo expulsaron no encuentro una pareja de mus que mienta como él, el jodio porteño, se pensaba que era Dios, con esos pies diminutos y esas manitas con las que creyó derrotar a la Pérfida Albión, …que bien jugaba. Y átate la sandalia, que te vas a matar.

Oh Holy Obama!

Avui, a la primera plana dels diaris Avui i El País apareixia aquesta fotografia de Barack Obama, de reuters:



Suposo que no us passarà desapercebuda l'aurèola que envolta el president, aprofitant l'avinentesa d'un enquadrament fet amb tota la intenció.
Vet aquí com un missatge subliminal envolta una fotografia aparentment seriosa i neutral. No és ben bé la imatge d'un sant? No us recorda aquelles estampetes o aquells Sants (d'Olot, naturalment), aquelles imatges bíbliques celestials ? Aquest cap envoltat d'un halo santificador, daurat, missatge inequívoc que ens trobem davant d'un ésser sobrenatural, excepcional?

Potser es passen els fotògrafs. I els mitjans. Suposo que ell en deu estar encantat, o potser no (jo crec que m'empiparia). El seu carisma s'ha fet eco d'una imatge messiànica que li ha anat molt bé fins ara.

Miro per la xarxa veig que al blog de Dilbert (de qui us vaig parlar en un altre apunt) ja n'ha parlat anteriorment. I també descobreixo que l'ús d'un halo a les fotografies dels presidents dels Estats Units no és pas exclusiva d'Obama.

I després diran que els periodistes (siguin gràfics o bé escrits) busquen la neutralitat...

La teta asustada (2)

A remolc dels comentaris del Lluís sobre la pel·lícula, i també gràcies a altres crítiques positives que n'havia llegit, he anat a veure "La teta asustada" de Claudia Llosa.

Primera sorpresa: la pel·lícula està subtitulada en català. Se'm fa un pèl estrany els primers minuts.

Segona sorpresa: Subtitulen "també" el castellà i no tan sols el "quetxua". Això se'm fa encara més estrany (durant tota la pel·lícula).

L'argument tracta, entre d'altres coses, de la superació de les pors heretades i de la por que suposa afrontar-se a la llibertat. En definitiva la por a fer-nos grans, a créixer.

Suposo que hi haurà molta gent a qui no agradi el ritme, la cadència, el qual és reposat i fixant-se en el detalls. A mi em va agradar, crec que era el just i necessari i em vaig sentir hipnotitzada per la història tot el metratge de la pel·lícula.

Em trobo pensant detalls de la pel·lícula recordant fragments o imatges. Repensant algunes coses que transmet. Això em fa pensar que potser hi ha mil detalls que se m'han escapat i que potser hauria de revisionar-la per copsar-los tots.

En definitiva, m'ha semblat una pel·lícula recomanable, tot i que hi haurà gent que la trobarà lenta o estranya.

Contesto aquí la pregunta que es plantejava en Lluís sobre la possible relació familiar entre Clara Llosa i l'escriptor Mario Vargas-Llosa. Ell és el seu oncle. Entre d'altres coses aquesta relació li ha fet valdre a molts blogs peruans i algun you tube l'adjectiu de "racista" a la pel·lícula. Jo no comparteixo aquesta visió. Més aviat al contrari, des d'aquest punt de vista, crec que qui surt més malparada és justament la rica mestressa i no pas els quetxues. Potser em falten elements d'anàlisi, però no em sembla justificable l'adjectiu de "racista", tot i el parentiu de la directora amb Vargas Llosa. Tenim altres exemples de nebodes i oncles que no tenen res a veure ideològicament.


Un apunt final: com a dona m'ha fet durant tota la pel·lícula molta angúnia la idea de la patata allotjada al bell mig de la vagina. Evidentment el fil argumental gira al voltant d'aquest fet. Però crec que em vaig passar bona part de la pel·lícula contraient els músculs de la zona i amb una veueta en el meu rerefons mental que m'anava repetint "que se la tregui, que se la tregui..."

Em plau d'atzar d'errar

Em plau d'atzar d'errar amb els meus dits per les galtes barbudes de l'home que tinc devora. Així que el vaig poder abordar, un desig intens i inexplicable m'impel·lí a veure de prop aquells pèls curts que arbraven els costats del seu rostre. Així, quan tots dos vam disposar de l'espai personal de l'altre, el meu primer gest va anar cap a la seva barba, una barba sense estridències, frondosa sense excessos, que permetia esbrinar el color de la pell dessota. Recordo la sensació.

Aquella barba segueix visquent, ara més polida i retallada, amb més clarianes, però conserva, penso jo, la suavitat i la rudesa dels principis, la qualitat d'encenedor d'íntimes juguesques, la simbologia d'uns temps. Només té un problema, la barba, i és que m'impedeix assistir al ritual lent, precís, arriscat, de l'afaitat que tant m'agrada veure reflectit al mirall, asseguda jo al bany, els diumenges al matí, mentre prenc un cafè americà i la llum del dia s'acaba de desvetllar.

Conte jugat: Els tres cotxes de colors

Les meves filles sovint em demanen un conte abans d'anar a dormir. De vegades són contes llegits. De vegades són contes contats. De vegades són contes jugats.

Quan fem un conte jugat els demano que em diguin 3 paraules diferents. Me les diuen i d'allà, en un joc improvisat, construeixo una història. Molts cops en acabar la història ens adormim, i les boires de la son fan que ens n'oblidem. D'altres històries en canvi les repetim l'endemà, i l'altre, i potser la repetim encara uns dies més tard. I tot i que amb petites variacions les anem recordant.

Aquesta n'és una. Ara ja no recordo molt bé quines eren les paraules que van triar a l'atzar. Una era "cotxe". L'altra potser "groc". La tercera... no la puc recordar. No puc considerar-me l'única autora del conte, perquè les meves filles, a mida que l'hem anat explicant han afegit: matisos, paraules, noves imatges....


Els 3 cotxes de colors

Vet aquí que molt i molt lluny hi ha un país on viuen els cotxes. Els cotxes allí són molt especials. Neixen, creixen, van a l'escola... i no contaminen.

Allí van néixer tres cotxes:
El primer era molt bufó, vermell com un pebrotet. Sabeu com es deia? "Vermellni".
El segon era com la mar més blava, com el cel en un dia clar d'estiu... es deia "Blauni!"
I finalment en va néixer el més petit de tots groc com una llimona. A que no endevineu com es diu?
"Grogni", és clar!!!

Els 3 cotxes es van fer molt i molt amics. Van anar junts a l'escola i allò que més els agradava era jugar plegats. Jugaven a fer curses!, ara guanyava en Grogni, ara el Blauni, ara en Vermellni... S'ho passaven d'allò més bé. De vegades aquells qui perdien s'enfadaven una mica, però normalment sempre tornaven a fer-se amics ben de pressa.

Però els cotxes també es fan grans, al país dels cotxes.

I allí, quan els cotxes es fan grans van a les botigues, els posen en un aparador... i venen uns senyors i senyores que se'ls emproven i si veuen que s'avenen acaben anant a viure junts.

Els 3 amics estaven molt excitats el dia que els van posar a l'aparador. Com serien les persones que els triarien? S'ho passarien bé plegats ? Trigarien molt a trobar una persona que els agradés a ells?
Però alhora estaven molt tristos... segons com, potser no es tornarien a trobar, potser ja no podrien fer mai més una cursa d'aquelles tan divertida amb frenades, derrapades i accelerades... Potser... potser deixarien de ser amics.

Al cap d'un cert temps d'estar-se esperant a l'aparador, un noi va entrar a la botiga, va preguntar pel cotxe groc, en Grogni, i tots dos junts vana anar a fer una passejada. En tornar tots dos estaven entusiasmats i van anunciar que se n''anaven l'un amb l'altre. En Grogni va acomiadar-se, una mica trist, dels seus amics de sempre.

Uns dies més tard va aparèixer un senyor, es va fixar en el Blauni i es va repetir la mateixa escena. En Blauni va també marxar.

Finalment, una noia va fer-se amiga del Vermellni i tots dos van marxar de la botiga.

En Vermellni estava encuriosit, on anirien amb aquella noia? com seria la seva família? Després d'unes quantes giragonses van enfilar un carrer i van entaforar-se a un garatge.

I allà es va endur una sorpresa GEGANTINA: Es va trobar ni més ni menys que.. el Blauni. I no tan sols el Blauni... també el Grogni!!!

Vet aquí que la cosa havia anat així:

En Grogni se sentia trist i va parlar dels seus vells amics amb el seu nou amic. El noi, que sentia un gran apreci pel seu nou cotxe, en va parlar amb el seu pare, qui es va afanyar a anar fins la botiga abans que els cotxes trobessin un altre destinatari... Veient que així era va enviar la seva filla qui se les va arreglar per poder marxar amb el tercer dels amics.

Tots van estar molt i molt contents, perquè podrien seguir jugant, podrien seguir fent-se bromes, podrien seguir fent aquelles curses tan genials i, sobretot, seguirien essent amics durant molts anys.

Violència contra les dones, de gènere, maltractaments...

Maltracte I

El pitjor no és l’ull de vellut,
aquest blau que camufles
sota les ulleres de sol
i tres capes de maquillatge.

És pitjor la seva mirada,
fixada amb duresa al teu rostre
al ritme dels cops que et clavava.

I molt pitjor són els seus mots,
la tendresa desapareguda.

I aquesta culpabilitat que sents...

No ser ningú.
No ser persona.



Arran de l'ultim missatge d'"A la brasa i al Caliu" he tornat a pensar en el tema dels maltractaments. Ara fa uns mesos vaig penjar un poema d'una sèrie que tinc escrita sobre el tema. M'hi he apropat des del punt de vista de la víctima. Em sembla que la vivència de la víctima és molt complexa. Que aquella persona a qui més estimes et menystingui, t'anul·li, et faci sentir que ets no-res, i acabar creient-ho ha de ser duríssim... El tema és molt complicat. I molt difícil de sortir-se'n.

M'agradaria pensar que en aquests versos, dels quals avui en deixo la segona mostra, potser apunto alguna cosa que valgui la pena i que pugui portar algú a reflexionar. Però no sé si ho aconsegueixo.

Les bestieses del Benet

Em resistia a escriure de nou sobre el catolicisme, l'església i les bestieses que acostumen a acompanyar les notícies que envolten aquest tema.

Però ara ja van dos dies en una setmana en què llegeixo l'una darrera l'altra...

La primera: la campanya de la conferència episcopal espanyola, d'una gran agressivitat, on es ve a afirmar que el linx està més defensat que els nadons. Amb raó el nostre amic blocaire Francesc Puigcarbó la va titllar d'obscenitat.

La segona: avui mateix. En Benet XVI viatja a Africa i no se li acut altra cosa que dir que el preservatiu "agreuja" el problema de la sida.

No sé encara com és que llegeixo notícies d'aquests demagogs irresponsables. Aquests pretesos defensors de la vida i de l'ètica.

No sé encara com és que m'escandalitzo... Si ja els conec! Si ja sé de la seva intransigència, de les seves fogueres, dels seus dogmatismes.

Està clar que encara no m'he fet gran... encara em sorprenen les seves bestieses.

O potser és que sóc d'aquelles persones ingènues que creuen que un altre món és possible...


Agrair la foto a: Jari Kurittu

Fatiga

En general, els dimarts són per mi el dia dur de la setmana. És el dia de la jornada laboral més extensa. El dia més esgotador.

Avui em sento mentalment fatigada per l'anar i venir, les reunions, les múltiples demandes, voler ser a tot arreu.

Desbordament.

Confesso que avui fugiria. No sé on. Lluny. Cap un paradís a l'altra banda del món, on el paisatge fos benèvol, la temperatura agradable i el vent acaronés les galtes...

Amb tu.

Acaba la Setmana del Llibre en català a Sant Cugat

Ahir va acabar la Setmana del Llibre en català. Aquest cop s'ha celebrat a Sant Cugat del Vallès i aquest fet, aparentment i d'acord amb el ressò que se n'ha fet la premsa, va ser la causa per la qual el Gremi de Llibreters va abandonar la mostra.
Avui llegeixo que s'han superat les expectatives de visitants però que tot i així la mostra tornarà a Barcelona.
Tot prenent un cafè llegeixo la columna de Màrius Serra a La Vanguardia on també critica que hagi anat fora de Barcelona.

Doncs jo, la veritat, no l'entenc aquesta crítica. No entenc que es promogui aquest centralisme desaforat de la "capital". No entenc que les coses s'hagin de fer sempre a Barcelona. Aquesta macrocefàlia de Barcelona és malaltissa i absurda.
Estem parlant de Sant Cugat, ciutat situada a tan sols 25 minuts en transport públic de Barcelona. Un passeig.

En les darreres edicions que es van fer a la Plaça Catalunya, amb prou feines vaig entrar a la carpa, tan sols de passada i amb una certa pressa, aquest cop hi he anat en dues ocasions i he gaudit més de la mostra. M'ha resultat un passeig agradable, una manera de fer diumenge, una estona per gaudir.

Us dono peu a que em feu crítica: sóc veïna de Sant Cugat. Però... visc a un barri allunyat del monestir, per poder anar a la Setmana he hagut d'agafar transport públic (o privat) com qualsevol ciutadà de Barcelona.

Crec que resulta interessant que es promocionin activitats d'aquest tipus fora de la "ciutat", potser així es contribueix a evitar que aquests pobles i ciutats metropolitans esdevinguin tan sols ciutats dormitori.

Sincerament, a mi m'agradaria que l'any vinent la Setmana tornés a Sant Cugat. Però em sembla que ho tinc magre.

Sumes

Mil sensacions recorren el meu cos
al contacte dels teus dits.

Dos mil mes s’hi afegeixen
quan sento el teu xiuxiueig.

Si la teva llengua em llepa
n’afegeixo tres mil més.

No puc parar de sumar.

Sushi

Conversem.
I en el racó del món
paral·lel
el desig s'amaga,
juganer.
Fa estona que et miro,
parlant,
i tots dos ens traiem
la roba,
mentre la cambrera,
en un plat,
ens serveix sushi amb
wasabi.

Sóc Epi

Potser ja sóc Epi.
Molt probablement, si he aprovat l'examen, ja dec ser-ne un, d'Epi.

No em refereixo a l'entranyable personatge dels Muppets que omplia les tardes de televisió a la infantesa. Tampoc a l'estrella rutilant del bàsquet d'uns anys més tard.

Vaig anar a fer un curs de formació de l'empresa. Per un estrany designi he estat nomenada "substituta" del pla d'emergències de la meva zona i han considerat que era necessari fer un curs amb els bombers. El que ells en el seu argot anomenen EPI, en realitat correspon a EQUIP DE PRIMERA INTERVENCIÓ. Les sigles fan una mica de riure, però el nom sencer impressiona. Què s'espera de mi? Fonamentalment, actuar al més aviat possible per tal d'evitar que un foc petitó es surti de mare i agafi grans proporcions. A la pràctica, conèixer els tipus de foc, els extintors i com reaccionar.

Dit això, cal dir que el contingut del curs va tenir el seu interès: em temo que miraré diferent -o simplement miraré, perquè fins ara ni m'hi fixava- on són els extintors i les mànegues al supermercat, o al bar on prenc el cafè cada matí.

Però en realitat no va ser ben bé el foc el tema més important. O potser sí. Però no el tipus de foc real ... sinó més aviat un de més primari i hormonal.

Fent gala del més clàssic dels estereotips, el públic femení estava alterat i d'allò més complagut amb el panorama (Ep! no m'escaquejo: jo, també). El curs es realitzava a Mollet i podíem contemplar futurs "mossos" i "bombers" en quantitat: la tria no va presentar ni una escletxa de dubte. Les hormones ho tenien clar. Els segons guanyaven amb escreix. A més d'atractius eren increïblement més simpàtics.

Quan ja sortíem de l'aula un dels instructors va fer el comentari: "Si feu un sopar de fi de curs ens convideu!". Les companyes de feina no em perdonaran mai la meva falta de reflexos: no li vaig demanar per quin mitjà l'havíem de contactar.

Per sort, una altra companya tenia la resposta:

- Truquem al 112. És evident que el cas és una emergència.

Xopa

T’has vessat sobre mi.
Xopant-me.
M’has ofert el teu plaer.
Amarant-me.

I jo, en recordar-ho, em desfaig.

Doblatge, subtitulació, franquisme i català

La premsa avui anava plena amb la notícia "escandalitzada" que el govern pretén potenciar que fins el 50% de les pel·lícules siguin subtitulades o bé doblades al català. Espero, però dubto, que es prioritzi la subtitulació al doblatge, tot i que tímidament sembla que alguna cosa va per aquí. Haurem d'esperar que la normativa surti a la llum per poder valorar-la. Ara és tan sols un globus sonda.

S'ha de reconèixer que Franco va aconseguir el seu objectiu quan va imposar el doblatge com una forma de censura i control sobre les pel·lícules que es projectaven al nostre país. Ha aconseguit crear unes quantes generacions de "ganduls" -perdoneu-me l'expressió- que no els agrada "llegir" quan van al cinema i volen veure les pel·lícules sempre, sempre, sempre doblades.

Potser és que s'han quedat en l'estadi infantil i els agrada anar a veure titelles. Perquè en una pel·lícula, o sèrie de televisió o qualsevol altre "element" doblat, allò que veiem és el 50% de l'actor o personatge que hi apareix. Estem veient titelles.

Els actors en el nostre país ho porten amb una certa bipolaritat. Segur que si els preguntes, et diran que evidentment és molt millor una pel·lícula subtitulada. Però una bona part dels actors i les actrius d'aquest país subsisteixen gràcies, precisament, al doblatge (i tan se val aquí si és en català o bé en castellà). Dit això, tampoc no els deu semblar tan malament això de doblar...

Els distribuïdors protesten pels costos que es derivaran d'aquesta quota, pel temor que altres llengües demanin igual tracte: que s'estalviïn el cost de TOTS els doblatges i es dediquin tan sols a subtitular, segurament els sortirien els números, i podrien afegir les altres llengües oficials de l'estat com l'euskera o el gallec.

Així ens va al nostre país en l'aprenentatge de llengües. Estem tan poc acostumats a "escoltar" la llengua original, ni tan sols en unes breus declaracions al TN, que els nivells de coneixement d'altres idiomes és nefast.

Faria millor el conseller Maragall si en comptes d'intentar ampliar el professorat que sàpiga anglès, impulsés amb el conseller Tresserras alguna acció conjunta encaminada a tenir més productes àudiovisuals en idioma original, subtitulats. De pas ampliaríem no solament el coneixement de l'anglès, sinó també del francès, de l'alemany...

Benvinguts al Nord

L'altre dia, quan vaig anar al cinema, pensava veure una altra pel·lícula. Però en ser davant la taquilla vaig recordar que algú m'havia dit que era una comèdia divertida. Vaig pensar: val més que la vegis abans no la treguin de cartellera.

Bienvenue chez les Ch'tis és efectivament una comèdia amb escenes força divertides. Enmig de les rialles tracta de prejudicis, idees preconcebudes, integració, trencar estereotips. Sense mullar-se, però.

Anem al Nord i pensem que sempre estan sota zero, que són tots uns simples, uns "primitius"... De la mateixa manera que els del Nord es pensen que al Sud sempre fa sol, calor, bon temps i que sempre estem de festa.

Ara fa uns anys, bastants anys, vaig viure una situació que donava per fer una escena còmica similar a les que surten a la pel·lícula: el primer cop que el meu acabat d'estrenar nòvio belga va venir a Barcelona -un mes de desembre- va omplir-se la maleta de pantalons curts i samarretes de màniga curta... el meu pare li va haver de deixar uns quants jerseis, pantalons llargs i algun anorak...

Segurament pel meu coneixement de "la zona" (tot i que Ch'tis no és Bèlgica està molt i molt a prop) ha fet que hagi apreciat alguns aspectes que hi apareixen i que m'han recordat aquest país...

No és una gran pel·lícula. És una comèdia sense pretensions que s'ha de veure en francès. Jo m'he divertit, he rigut. M'ho he passat bé. De vegades una mica d'humor simple i superficial també ens convé.

Haikú des del llit

Després dels petons
i els jocs de nit tendra,
dorms al meu costat.

Foto: Nigel Homer. Eros de lumière, Igor Mitoraj

Mor Pepe Rubianes

Acabo de saber que ha mort en Pepe Rubianes.

Sempre m'ha agradat. Als meus ulls: mordaç, còmic, políticament incorrecte, irreverent, intel·ligent, lliure, gamberret, genial.

Veient-lo, he deixat anar les meves més sorolloses riallades: bé al teatre, o bé veient-lo a la televisió. I aquells qui m'han vist riure convindran amb mi que les meves riallades ja són "per se" força sorolloses...

I fins i tot m'ha deixat una petja estranya: no sé per quina raó, de vegades quan algu deixa anar un "bueeno!!! em ve al cap un vell espectacle seu el el qual cantava...

"Soy un niño bueeeeeno, bueeeno, bueeeno, bueeeeno...":



Em costa posar tan sols aquest exemple:



Per sort, ens queda el youtube.